Agafats al clau roent del “partit holandés”

Si per una d'aquelles Mark Rutte arribara a prémer el fre a la Unió Europea per a tractar de retardar l'arribada dels fons de recuperació en represàlia perquè Espanya no retalla les pensions dels jubilats, no es posaria el PP al costat del Govern? Estaria d'acord la dreta espanyola que es castigara el seu país si fóra derogada la controvertida reforma laboral? Les concessions arrancades en la dura negociació dels 27 pel “partit holandés”, a les quals han fet l'afecte d'encomanar-se les dretes i els seus mitjans amb desesperació després de l'enorme avanç en la solidaritat fiscal i l'Europa federal plasmat en el pacte del 21de juliol, s'han convertit en una espècie de clau roent al que tracten d'agafar-se uns sectors que han vist com s'esfondraven els esquemes de l'anomenada política d'austeritat, que tant de sofriment i tant de malestar va causar en la Gran Recessió fa a penes una dècada.

La suposada “condicionalitat” dels 140.000 milions d'euros que està previst que arriben a Espanya, d'aqueix paquet de 750.000 milions destinat a la transformació econòmica i social que cal escometre per a véncer la crisi causada per la COVID-19, és a penes un desig sectari, una mala excusa per a la perplexitat d'una dreta reticent a assumir el gir que Angela Merkel, entre molts altres però de manera rellevant, ha protagonitzat. En primer lloc perquè no estem parlant d'un mecanisme de rescat, per molt que intente confondre amb això el líder del PP, Pablo Casado, ni hi ha poder de veto, ni “homes de negre”. Però, sobretot, perquè el fet que la UE haja decidit endeutar-se per a mobilitzar un pla de transferències i crèdits de tal volum (un Pla Marshall, s'ha dit) és fruit d'un canvi estratègic d'envergadura.

La ideologia que va fer un dogma de la contenció del dèficit, de les retallades i la devaluació interna, amb els seus efectes d'escàs creixement, supressió de drets laborals i augment de la desigualtat social en benefici del capital financer internacional, ha perdut la brutal hegemonia de què va disposar des de finals del segle XX. Quan Emmanuel Macron parla actualment que hi ha béns i serveis que han de ser protegits “al marge de les regles del mercat” o el Fons Monetari Internacional assumeix que cal posar fi a l'austeritat i adoptar polítiques de creixement per a evitar una crisi global, fa la sensació que el neoliberalisme s'ha tornat obsolet de la nit al dia. 

En aqueix context, la postura del primer ministre dels Països Baixos i dels denominats governs “frugals” (Àustria, Dinamarca, Suècia i Finlàndia, a més d'Holanda) és pura insolidaritat. Ja ho va ser en 2008, quan tal posició estava liderada per Alemanya i la troika, però ara ho és més perquè resulten evidents les seues motivacions merament defensives d'un mercat comú sense política fiscal. I a la dreta espanyola li ha passat per damunt, com una piconadora, aqueix canvi de paradigma. Es veu en la tessitura d'assumir el que semblava un anatema fa només uns mesos: que no es pot salvar amb retallades l'abisme obert per la catàstrofe sanitària. I cerca refugi en l'esperança que l'aparell polític de Brussel·les mantinga inèrcies de la vella etapa, amb la sostenibilitat de les pensions i la reforma laboral com a punts de pressió, ara que la Unió ha deixat de costat els límits de dèficit i ha decidit fins i tot la implantació d'impostos propis.

Insisteixen els dirigents del PP i de Ciutadans (dels seus aliats d'extrema dreta caldria parlar a part) a criticar el caràcter “ideològic” d'algunes mesures del Govern del PSOE i Unides Podemos, com si no fóra ideològic, avui de forma més descarada que mai, propugnar la baixada d'impostos, la jivarització de l'Administració i les privatitzacions de serveis públics. Que és exactament el que encara està fent la dreta espanyola en la majoria dels escenaris. De tota manera, resulta cridaner que patronal i sindicats estiguen arribant a acords amb governs d'esquerres com aquesta setmana va ocórrer amb la Confederació Empresarial Valenciana i les federacions d'UGT i CC OO del País Valencià. Les tres organitzacions i l'Executiu tripartit que presideix el socialista Ximo Puig van signar un pacte de 383 mesures fonamentades en la reforma del finançament autonòmic, la corresponsabilitat fiscal i el bon ús dels fons europeus per a impulsar un “new green deal” valencià, el reforçament dels serveis públics i la digitalització. Una dinàmica que en l'àmbit estatal s'ha plasmat, per exemple, en els acords del Govern amb els agents socials per apujar el salari mínim i prorrogar els expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO). 

Coincidia la presentació d'aquest document a València amb la votació en el Congrés de les conclusions de la comissió de reconstrucció, que va acabar amb el rebuig de l'esborrany dedicat a les polítiques socials, en un nou avís de les dificultats per a forjar majories parlamentàries. Dins de la desgràcia, hem tingut sort que la pandèmia haja coincidit amb un Govern d'esquerres a Espanya. Només cal imaginar què haguera passat en la transcendental cimera dels 27 amb un aplicat deixeble de la FAES en la presidència secundat parlamentàriament pels ultres de Vox. I què passaria en la tasca de salvament social i de reconstrucció econòmica amb un receptari com el de Casado.

El Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no obstant axis, té l'obligació de gestionar amb intel·ligència política i territorial aqueixa posició crucial que ha oferit la història al primer Executiu de coalició des de la recuperació de la democràcia, al qual han intentat i continuaran intentant derrocar. La conferència de presidents i la reforma del finançament autonòmic són instruments que haurà d'impulsar per a aprofundir en la governança federal quan precisament Europa també avança en el federalisme.

Per descomptat, és lícit preguntar-se si és irreversible aquest enorme moviment de la política continental. Qui ho sap? Però la transformació a què el desastre global causat per la pandèmia obliga en els sistemes de salut i l'àmbit de les cures, en la ciència i la tecnologia, en l'educació, la mobilitat i el medi ambient, suggereix que res no tornarà a ser com abans.