Alacant és important

Hi ha una foto que no és la del trio de les Açores. Però que hi té molta ressemblança. D’entrada, en aquella, la de les Açores que iniciava una guerra horrible com la d’Iraq, hi havia tres personatges -el trio- però també un quart. Si a la foto de les Açores apareixien Bush, Aznar i Blair, a la foto de València, en un acte organitzat per l’AVE (Associació Valenciana d’Empresaris) hi apareixen Boluda, Roig i Isabel Díaz Ayuso. El quart, a les Açores, era Durao Barroso. A València, el quart que hi treu el nas és...  Carlos Mazón, del PP d’Alacant, tan content que no s’ho acaba de creure. Tots quatre en actitud obsequiosa davant la líder del PP madrileny, famosa per la fal·laç història de la rebaixa d’impostos (esquer d’incauts)  i el dúmping fiscal que perjudica els empresaris valencians... Però els té igual. Isabel Díaz Ayuso desplega una retòrica agressiva i xula que fulmina les esquerres, ella si que en sap! Raó de més perquè uns grans conservadors i reaccionaris que vetllen pels seus interessos, pels seus diners, l’adoren. Boluda -que viu dels interessos creuats i els favors del Port de València i que té en Aurelio Martínez Estévez (antic socialista) un gran valedor- no dona més de si. De vegades convida Juan Carlos I de Borbó, tan exemplar i  honorable ell, a la finca de Navaixes, que té fins i tot un tentadero.... Per a temptacions estem!, es podria dir. Tot queda en casa. I Juan Roig, de Mercadona, sembla una mica fora de lloc, perquè ell en principi és o era molt més. Però tothom està a temps de carregar-se la seua pròpia imatge...

Ara bé, hi ha un quart figurant. Carlos Mazón, del PP d’Alacant. Aquest tipus no sap dir Consell (diu Consel). I ja és greu en algú que es postula com a president del Consell de la Generalitat. La desfeta de la dreta social i econòmica valenciana (de València), les grans nissagues, la gent que tenia perspectiva estratègica, els Noguera i la resta,  és tan gran que de tant en tant han d’importar presumptes líders d’Alacant. El darrer líder de la dreta de València ciutat fou el gendre de Sáez Merino, Pedro Agramunt (aquell negat que deia que Agramunt no és un cognom català...), investigat per corrupció al Consell d’Europa. No se’ls pot deixar sols...

Triaren d’entrada un marginal com Eduardo Zaplana Hernández-Soro , un “liberal para el cambio”, i la jugada va eixir bé. Governà prou de temps, es va fer amic de Julio Iglesias, i aprofità l’estada al poder. Tan bé va eixir que encara es va dilucidant als jutjats la seua executòria com a cobrador de comissions il·legals que situava en paradisos fiscals. Un bon mos... El cas Erial i tota la resta. Zaplana no fou gens exemplar. Més aviat un presumpte delinqüent que té molts números per a tornar a la presó.

Ara Carlos Mazón vol emular Zaplana, amb aquesta música tan repetitiva i enganxifosa  del dinamisme empresarial desacomplexat -pròleg d’abusos i especulacions- que vol desfer entrebancs i obstacles i que, d’entrada, exigeix rebaixes d’impostos. En temps duríssims d’augment dels tipus d’interès! Res de burocràcies ni entrebancs... Visca la lliure empresa. Però la cosa greu, insidiosa, és que adorna la fal·làcia amb l’excusa alacantina. Es  presenta com un abanderat d’Alacant contra València (“puta València!”), i és president d’una diputació provincial que es defineix com a ‘govern d’Alacant’. Però son realment representants d’Alacant?

De quin Alacant? No de l’Alacant progressista de José Carlos Rovira (especialista en Miguel Hernández) o de l’enyorat Enrique Cerdán Tato. No dels empresaris industrials dinàmics d’Ibi o Biar, Banyeres de Mariola, Elx o Cocentaina. No dels escriptors de la Marina com Carles Mulet Grimalt, Jovi Seser o el ja desaparegut (i tan enyorat!) Josep Bertomeu Moll (gran amic de Rafael Chirbes), de Dénia. No de la memòria alteana de Carmelina Sánchez-Cutillas. Ni de la memòria deniera de Maria Ibars. No dels alcoains i alcoianes Isabel Clara Simó, Joan Valls, Mercè Climent, Francesc Bodí, Jordi Botella,  o Andreu Valor. No del poeta d’Elx Gaspar Jaén (i el record ‘Antoni Bru). No del gran escriptor, metge, poeta i cantor d’Alacant Emili Rodríguez Bernabeu. No de la memòria d’Eliseu Gómez Serrano, afusellat pels franquistes, director de l’Escola Normal d’Alacant, germà d’Emili Gómez Nadal i de Nicolau Primitiu. No de la Gossa Sorda, músics trencadors de Pego. No de filòlegs tan valuosos i reconeguts -a València, Barcelona i arreu- com Enric Balaguer, Anna Esteve, Maria Josep Francès o Joaquim Espinós, tots de la Universitat d’Alacant. No d’escriptores tan fantàstiques, tendres i imaginatives com Lliris Picó o Pepa Guardiola, d’Ibi i Xàbia respectivament... No de Manuel Alcaraz Ramos, paladí de la Setmana Santa i de les Fogueres, professor,  jurista i més alacantí que el Benacantil. No de les llibreries, associacions culturals, muixerangues, grups de danses, del Tempir d’Elx, de la Cívica, de la seu d’Alacant de la UA, de la història i el present d’Alacant...

Alacant és molt més, un seguit de comarques d’una riquesa cultural, econòmica, humana i paisatgística espectacular... Alacant -de Muro d’Alcoi a Pilar de la Horadada-  és País Valencià profund, viscut i estimat, molt estimat... Carlos Mazón vol madrilenitzar Alacant i odia el País Valencià -s’ha negat a sumar-se a la celebració dels 40 anys d’autonomia-  i per tant odia Alacant. No és gens de bon negoci ni per a Alacant -en primera instància- ni per a València, o Castelló, que amb un “liberal per al cambio” ja en van tindre prou, i massa. Perquè al final, vist en perspectiva, tot acaba als jutjats. O al veredicte popular. “Segundas partes nunca fueron buenas”...