Apunts per a un debat sobre l’Ordenança de civisme

Fa unes setmanes, es feia públic l’esborrany de la futura Ordenança de Convivència i Civisme de la ciutat de València. Un document que, segons introdueix, intenta ser una ferramenta efectiva per a regular els conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, entés aquest com un espai de trobada, d’esbarjo i sociabilitat que ha d’acollir la pluralitat d’expressions i formes de vida existents en laciutat. Un tema ben interessant, que ens afecta a tots i totes, i sobre el que hi ha hagut una escassa discussió pública que ens sembla alarmant. És per això, que no volíem deixar passar el termini de consulta prèvia, que acaba el proper el 28 d’octubre, sense fer alguns apunts que contribuïsquen a avivar el debat.

A grans trets, l'esborrany d'aquesta nova ordenança introdueix mesures no punitives per al foment de la convivència i la gestió del conflicte. En eixe sentit, cal destacar la referència reiterada a la mediació com a recurs públic. També, incorpora aspectes que fins ara no s’havien emfatitzat en aquest tipus d’ordenances, com l'assetjament sexual al carrer. Ara bé, malgrat la combinació d'alguns elements que es podrien considerar innovadors, cal alertar sobre altres que suposen una línia continuista amb les ordenances de civisme sorgides en l’estat espanyol en la primera dècada del 2000. És per això, que ens preocupa que puga utilitzar-se com una ferramenta de control i neutralització de l'espai públic. Com un discurs, el del civisme, que permet prioritzar i legitimar alguns usos hegemònics i al mateix temps, criminalitzar-ne altres.

Bàsicament, aquesta ordenança protegeix els usos més normalitzats que les classes socials més benestants fan de l’espai públic, mentre que penalitza i busca desplaçar les pràctiques d’aquells col·lectius més precaritzats o socialment més perifèrics. Per evidenciar açò només cal fer-li una ullada al títol 2n de l’Ordenança -“Actuacions que afecten a la convivència ciutadana”- i analitzar quins col·lectius s’assenyalen. Així, llegim que el document tracta d’eliminar les “conductes que adopten formes de mendicitat insistent i intrusiva” (amb referències als aparcacotxes o als netejadors de vidres dels semàfors) o a les “activitats d’oci no autorizades en espacis públics alterant la convivència” (és a dir, el botelló). També cal afegir que hi ha paràgrafs que d’entrada semblen molt poc sensibles amb les persones amb problemes de salut mental. Amb tot, i malgrat les continues referències als serveis socials o les pràctiques de mediació, estem davant d’un document poc atent a les desigualtats socials que travessen la nostra societat.

L’esborrany d’ordenança no abandona el paradigma de desplaçar de l’espai urbà a aquelles persones més precaritzades de la nostra societat. Aquesta penalització apareix ara de forma més light i difosa que a les ordenances que sorgiren en els primers 2000, però continua estant de forma clara en l’esperit de l’Ordenança.

Ens interessa especialment detindre’s en la imatge que l’Ordenança articula sobre les persones empobrides, ja que és una percepció prou errònia i deficient. Sense anar més lluny, la solució que es planteja per a “gorrilles” o “venedors ambulants” és que la policia els adrece a serveis socials, que adopten ací un paper alarmant de pacificació dels conflictes a l’espai urbà. Però cal anar una miqueta més enllà. En primer lloc, perquè s’observa una contradicció molt preocupant al si de l’Ordenança. D’una banda, el document busca penalitzar i reduir les actituds racistes i xenòfobes que es donen al carrer. Però d’una altra persegueix aquelles activitats on en la realitat moltes persones migrades, freqüentment sense papers, es busquen la vida. Un exemple són els col·lectius mencionats més amunt. És a dir, l’ordenança intervé sobre les poques formes d’obtenir ingressos que a alguns col·lectius, compostos majoritàriament per persones migrades, els queden.

En segon lloc, es proposa generar una taula de convivència i civisme (Capítol III, article 10) com a espai de participació de l’Ordenança. A partir de l’evidència científica que ja disposem sobre el funcionament d’aquests espais, sabem que solen ser dispositius on el veïnat més benestant i organitzat en associacions acudeix a assenyalar aquelles pràctiques socials que li són més molestes. Ben a sovint, es tracta d’activitats que realitzen poblacions més vulnerades o precaritzades. Allò important és que els segons mai estaran representats a les mencionades taules de participació, per exemple, per buscar solucions conjuntes. Ni poden accedir, ni les administracions tracten de procurar-ho. Per tant, aquests espais funcionen com llocs on es produeix una segona exclusió: a la frontera econòmica s’afegeix una frontera simbòlica, que els aparta dels espais legitimats de diàleg i de definició de necessitats o problemàtiques.

En fi, pensem que el més cridaner de l’assumpte és la falta de debat i implicació social amb la qual s’ha desenvolupat una ordenança clau en l’ús de la ciutat. La primera tarea hauria de ser fer-se la pregunta de si cal afegir regulació a la vida al carrer. Per un costat, vivim un moment en què la crisi pandèmica deixa pas, és cert, a l’explosió de moltes conductes que han estat confinades per necessitats de salut pública. Això genera situacions molt difícils de gestionar i conciliar, com per exemple els botellons dels últims dies. Però, per a legislar, cal entendre el context i no deixar-se dur pels titulars. Per altre, des de fa temps què es produeix un buidament de vida a les ciutats fora de les activitats mercantilitzades i d’alguna expressió folklòrica estacional. Desaparició també provocada per les regulacions que afecten l’espai públic.

Sabem que la regulació no és, per se, negativa. Pot convertir-se en un límit a les opressions que es produeixen al carrer i, l’esborrany que hem pogut llegir, mostra sensibilitat en eixe sentit. Però en aquest tema s’hauria d’anar amb molta cura.

Potser seria més interessant buscar la manera de multiplicar de vida l’espai públic, generar ferramentes que s’orienten en poder fer confluir les diferents maneres d’habitar les ciutats i no tant a netejar la ciutat de comportaments no hegemònics.