Estat de crispació permanent

“El que fa tan difícil de suportar la societat de masses no és el nombre de persones, o almenys no de manera fonamental, sinó el fet que entre elles el món ha perdut el seu poder per agrupar-les, relacionar-les i separar-les”, va escriure Hannah Arendt en La condició humana. Quan es referia al “món” ho feia a l'esfera social, a l'existència d'espais de significació compartits. 

Jürgen Habermas, que es va basar en bona part en la crítica dels arguments d'Arendt per articular la seua concepció de l'opinió pública, va estructurar una “teoria de l'acció comunicativa” que venia a plantejar la necessitat en les democràcies modernes d'una esfera pública on fóra possible la deliberació per a construir consensos i canalitzar discrepàncies.

Una forma grollera de boicotejar aqueixa deliberació útil i constructiva és la crispació. Omplir de mentides, desqualificacions, insults i crits el debat polític és una manera de bloquejar la discussió pública necessària en una democràcia. El bloqueig institucional sol ser una conseqüència d'aqueixa manera d'actuar.

L'estat de crispació permanent de la vida política a Espanya no és casual, ni sorgeix de problemes o conflictes irresolubles. És conseqüència, sobretot, d'unes actituds partidistes motivades per l'objectiu de derrocar el Govern coste el que coste.

Ara són els eventuals indults als dirigents polítics condemnats per l'intent unilateral d'independència a Catalunya, però abans van ser tot tipus d'excuses ancorades en les acusacions d'il·legitimitat, que no van cessar ni en el moment més dur de la pandèmia, contra una coalició d'esquerres, la primera des de la transició a la democràcia, que governa en minoria.

Abans es bastava el PP i ara hi concorren els ultres de Vox i allò que queda de Ciutadans, però no és una estratègia nova de les dretes polítiques i mediàtiques espanyoles, com revelen els episodis contra la negociació amb ETA que va portar el final del terrorisme al País Basc o el boicot a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que va donar impuls i arguments a l'independentisme. El soroll, que amplifiquen les xarxes socials amb tones d'exabruptes i expressions d'odi, no es genera per a protestar per un fet concret, sinó per a erosionar la situació. És una maniobra dissolvent que de vegades troba còmplices fins i tot entre membres rellevants d'una de les formacions en el Govern, el PSOE, que semblen incapaços de veure que el pitjor és contribuir a soscavar la confiança en l'Executiu quan més la necessita. Grans estadistes en aqueixa línia són els Garcia Page i Fernández Vara, per no parlar d'un Felipe González convertit en un rondinarie extravagant.

I el cas és que el Govern ha de començar a prendre decisions en assumptes com el problema de Catalunya, que s'ha de reconduir. “No hi ha una altra via”, ha dit amb raó el president valencià, Ximo Puig, que coincideix en la seua postura amb la presidenta balear, Francina Armengol. Excepte el crit de “a por ellos!” i la consegüent involució democràtica, no hi ha alternativa política que no passe pel diàleg (per descomptat no la tenen les dretes), encara que resulte incerta i no prometa miracles perquè en bona mesura els independentistes, que acaben de renovar la seua majoria electoral, estan també embarcats en l'estratègia de la crispació. D'aquí ve que el president de la Generalitat Valenciana reclamara “un gest” als de Pere Aragonès en fer costat a Sánchez en la iniciativa. Un quid pro quo que sembla asimètric, perquè de l'altra part hi ha poc més a esperar que una gestió de les seues aspiracions respectuosa amb el marc legal, però amb el qual es contribueix a desarmar el victimisme i rebaixar la inflamació de l'opinió pública catalana. 

El problema territorial, com ha ressaltat també Puig, no es redueix a Catalunya. I no és l'únic tema d'Estat que demana acció. Per això no és raonable deixar-se abocar a la paràlisi. Sense anar més lluny, una vegada superada, amb permís d'Andalusia, la successió de processos electorals, ha d'abordar-se el nou model de finançament autonòmic, caducat fa un lustre. A la Comunitat Valenciana, la pitjor parada de l'actual sistema, hi ha un consens pràcticament unànime sobre la urgència d'aqueixa reforma, que indubtablement serà un altre escenari procliu a les manipulaciones demagògiques. Però no en queda una altra, cal trencar bloquejos. Cap convivència democràtica sobreviu a un impasse marcat pel fanatisme sense greus perjudicis. Per més que criden i manipulen, civilitzadament, cal avançar.