Fam de normalitat

0

La normalitat, sovint, és insatisfactòria, grisa, mediocre. Però la anormalitat és pertorbadora. Després d’un període prolongat en què la vida quotidiana, les relacions socials i l’activitat econòmica s’han eixit dels camins normals, provocant tota mena de situacions angoixants -marcades pel dolor i la pèrdua-, els individus i les societats solen reaccionar amb una forta ànsia de recuperació de les rutines perdudes. Amb ganes de reprendre la vida anterior, amb fam de normalitat. És el que s’ha pogut observar, en multitud d’experiències, després de catàstrofes guerres. Un gran desig d’oblidar, de passar pàgina, d’obviar els aspectes negatius, d’esforçar-se i concentrar-se en les possibilitats que en principi pot oferir la normalitat recuperada.

Em sembla que això mateix passarà ara. O podria passar. La pandèmia s’acabarà, com s’han acabat històricament les grans epidèmies. Deixarà un record amarg, però el desig d’oblidar prevaldrà. I de nou podrem posar a prova, qüestionar, l’afirmació tan estesa segons la qual les crisis son també oportunitats: inflexions que permeten canvis per a millorar, que en un altre cas no serien possibles en raó de la força inercial de la realitat establerta.

De veritat és així? Les crisi permeten canvis a millor? En certa manera, sí. Per exemple, la crisi del 1929 i la gran depressió dels anys trenta del segle XX, després de la conflagració mundial que acabà amb la falsa ruta dictatorial i genocida del feixisme, estigué en la base de la reforma radical de la deriva econòmica i social que havia predominat. Inspirà la reflexió de Keynes i de tota una escola d’economistes i polítics que volien reformar el capitalisme. El laissez faire econòmic, que s’havia revelat letal, havia perdut la partida. Certament, és molt més complicat. Però d’aquella crisi en varen sorgir transformacions profundes i en general positives.

Passarà ara també? A una altra escala, en condicions molt diferents, en un mon que ha canviat, traurem alguna lliçó de la gran crisi que ha comportat la pandèmia? Almenys caldria platejar-s’ho. I maldar perquè fos així si més no en un conjunt d’aspectes clau: l’enfortiment irreversible de la sanitat pública; la lluita contra la precarietat econòmica d’un segment social amplíssim; la defensa dels elements bàsics de l’existència humana: habitatge accessible, escola pública de qualitat, renda mínima garantida, pensions de jubilació dignes.

Davant tot això, que reclama també una economia sòlida i viable, la resta empal·lideix i se’ns apareix prescindible. El consum ostentós, el luxe immoderat, els viatges exòtics, el malbaratament de recursos, l’abús dels plàstics i altres elements contaminants, s’hauria d’acabar o limitar dràsticament.

Hi haurà força moral i política suficient per a revertir tendències letals en les nostres societats? Perquè la pandèmia no és l’única crisi que ens sotja. Amb la vacuna en portes i l’acció de governs i població responsable, està en vies de resolució. Però l’efecte dels canvis estructurals de l’economia, d’una globalització descompensada i de les polítiques irresponsables de retorn a un laissez faire devaluat o a un neoproteccionisme inviable, deixen rere seu un panorama desolador. Al qual cal afegir la crisi dels refugiats i la migratòria, que no s’aturen, i que tenen arrels en polítiques nefastes de governs i organismes supranacionals, així com en la voracitat insaciable de les elits econòmiques, que després enarboren discursos humanitaris.

No es pot saber si d’aquest conjunt de situacions crítiques n’eixirà una forta voluntat d’esmena, l’aposta per una vida més austera i equilibrada, més equitativa i justa, més solidària, o el desig cec de tornar al business as usual i de deixar en mans d’uns altres -de les forces del mercat i els grans interessos- el compromís, que hauria de ser imprescriptible, amb el destí col·lectiu. Quan ja sabem que la deriva en què estem instal·lats és fatídica. No cal ser apocalíptics -una actitud que em sembla estèril- per a constatar que aquesta crisi ha estat un símptoma, un senyal, un indici. El lògic desig d’oblidar hauria d’incloure també una forta voluntat de canvi.

Etiquetas
Publicado el
4 de diciembre de 2020 - 11:34 h

Descubre nuestras apps

stats