Fracàs de les privatitzacions sanitàries: el cas valencià

“Tant l'informe d'anàlisi de situació, com el clima social i laboral generat en tots dos departaments, unit a la necessitat de garantir la seguretat jurídica, han sigut determinants per a prendre la decisió”. Amb aquesta explicació, la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, que dirigeix Marciano Gómez, va justificar fa uns dies que no es prorroguen a partir d'abril del 2024 les concessions sanitàries dels hospitals de Dénia i Manises, amb els seus corresponents departaments de salut. Dit d'una altra manera, totes dues àrees en mans d'empreses privades (Dénia, de Ribera Salut, i Manises, de Sanitas) tornaran a la gestió pública. Amb aqueixa decisió sorprenent, l'actual Govern valencià del PP i Vox presidit per Carlos Mazón segueix els passos de l'anterior Executiu del Pacte del Botànic (format pel PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem) en la política de reversió de les privatitzacions sanitàries que el PP, amb Eduardo Zaplana de president de la Generalitat Valenciana, va posar en marxa fa un quart de segle.

La privatització d'elements estructurals de la Sanitat pública, com hospitals i centres de salut, va ser impulsada per Zaplana, desenvolupada per Francisco Camps i copiada per altres comunitats com la madrilenya. Es va conéixer com el “model Alzira” per la ciutat on es va alçar el primer centre d'aquestes característiques, l'hospital de la Ribera, que va donar nom a una empresa privada, Ribera Salud, convertida en el símbol d'aquest sistema i en una màquina de fer diners greixada amb capital internacional. Després d'haver-se resistit amb duresa el rescat que va emprendre el Govern de Ximo Puig , un procés que va tirar endavant contra vent i marea l'aleshores consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Carmen Montón, que ha portat a reintegrar a la gestió pública els hospitals d'Alzira i de Torrevella, la dreta valenciana ha decidit que dos dels tres departaments i hospitals que queden privatitzats en la comunitat autònoma seguisquen aquest mateix camí de reversió (deixa fora, com a excepció, l'hospital del Vinalopó, a Elx-Crevillent, de paper subsidiari en una comarca que disposa d'un altre hospital públic i els ajuntaments del qual han passat tots a les mans del PP i Vox en les últimes eleccions).

El “model Alzira”, doncs, es desmunta just en el territori on es va posar en marxa i amb el concurs del PP, la formació política que el va inventar. Les explicacions suposadament tècniques, amanides amb crítiques a “situacions lamentables” de suposat “caos” viscudes en les reversions dutes a terme en l'època del Govern del Botànic, que ha aportat l'equip del conseller Gómez, a penes camuflen les causes reals del fracàs d'aqueix model privatitzador ruïnós per a les arques públiques, conflictiu i objecte de rebuig social. És a dir: insostenible. 

Basat en el pagament a compte d'una càpita o quantitat per pacient, a la qual sumar i restar en liquidacions anuals un altre tipus de despeses de la concessionària i de l'Administració, el model privatitzador ja va haver de corregir-se només començar. Ribera Salud va constatar prompte que resultava deficitària la gestió de l'hospital d'Alzira i el Govern autonòmic va rescindir el contracte, li va comprar el centre hospitalari i li va pagar per “lucre cessant” en una operació d'almenys 69 milions d'euros, per a convocar tot seguit un altre concurs que, per descomptat, va guanyar l'empresa dirigida per Alberto de Rosa i que abastava ja tot el departament de salut. Fins a cinc centres hospitalaris amb les respectives àrees sanitàries van passar a la gestió privada al País Valencià mitjançant aqueixa fórmula a partir d'aleshores. 

El periodista Sergi Castillo, en el seu llibre La batalla per la sanitat valenciana (Alfons el Magnànim, 2019), va xifrar en més de 7.500 milions d'euros al llarg de 16 anys, de 2003 a 2018, quant havien costat les àrees i hospitals privatitzats a la Generalitat Valenciana. En l'actualitat, com ha explicat en les seues informacions el nostre company Carlos Navarro Castelló, “les empreses que gestionen els hospitals privatitzats deuen 641 milions d'euros a la Generalitat Valenciana corresponents a les liquidacions anuals en què es calcula si hi ha hagut un desfasament per a alguna de les parts (la pública o la privada) entre la tarifa que paga l'administració a l'empresa per la gestió i els serveis que l'empresa presta finalment”.

Pendents, en un clima permanent de litigi, les liquidacions dels últims anys, la conflictivitat inherent al sistema, les protestes dels usuaris i la reclamació dels alcaldes de les comarques afectades, així com la reivindicació dels treballadors de passar a la gestió pública, han determinat la decisió d'un Govern com el de Mazón, el conseller de Sanitat del qual, Marciano Gómez, va formar part en la seua qualitat de secretari autonòmic de l'aparell polític sanitari que va desplegar les privatitzacions. En aquell moment considerava que eren un sistema “àgil” i “eficaç”, però ara al·ludeix als problemes de “control” de les concessions. És lògic que tant el PSPV-PSOE com Compromís s'hagen felicitat pel fet que un Govern autonòmic de la dreta i la ultradreta no tinga “ni arguments ni base jurídica per a frenar les reversions sanitàries” iniciades per l'esquerra. No obstant això, resulta sospitós que les mateixes empreses afectades, tan bel·ligerants amb el Pacte del Botànic, no hagen reaccionat. I molt cridaner que les instàncies empresarials i mediàtiques que tant es van esforçar per proclamar les excel·lències del model com un exemple de col·laboració públic-privada hagen emmudit.