La portada de mañana
Acceder
Las leyes trans, 'mordaza' y de vivienda ponen a prueba el pacto de legislatura
¿Puede permitirse China abandonar de golpe la política de Covid Cero?
OPINIÓN | "¡Arriba las manos!, esto es un banco", por Esther Palomera

CV Opinión cintillo

La por i el populisme en la llei del sí és sí

0

La llei Orgànica 10/2022 de garantia integral de la llibertat sexual redactada pel Ministeri d’Igualtat encapçalat per la ministra Montero ha provocat una gran alarma social per la por a la reducció de condemnes a persones que ja han sigut jutjades i condemnades per delictes ara tipificats d’abús o agressió sexual. Esta polèmica no és colpidora, durant el seu debat parlamentari ja es va advertir d’eixe possible efecte. Des de nombrosos col·lectius feministes s’ha posat el crit en el cel des de fa mesos, Twitter bull de fils amb advertències dels previsibles efectes i de nombrosos exemples de casos concrets en els quals presumiblement es reduiran les condemnes. 

Si bé això pot ocórrer i és normal que ens preocupe, la reforma de la ja derogada llei d’enjudiciament criminal era més que necessària com va quedar palès durant el judici per l’agressió comesa per la manada de Pamplona i que va ser el detonant i reclam de la societat civil per a que les institucions i el poder polític reformaren i actualitzaren la legislació a la nova realitat social. Amb la nova norma es posa en el centre a les dones, i com afirma la catedràtica de Dret Penal de la Universitat d’A Coruña Patricia Faraldo, amb ella no es pretén agreujar les condemnes, sinó que la seua intenció és la de millorar el tractament a les víctimes de violència sexual.

La llei del sí és sí elimina la distinció que feia l’anterior llei entre els delictes d’abús i agressió sexual i això ha implicat reduir algunes condemnes mínimes que en cas de no fer-ho haveren provocat una pujada de penes ja molt elevades a l’Estat espanyol per a casos sense violència ni intimidació. De la mateixa manera que algunes condemnes referents a delictes més lleus s’han reduït, d’altres, les més greus, com les d’abusos han augmentat. 

Pel que fa al debat sobre la incorporació o no de la disposició transitòria segona de transició entre codis, cal tindre en compte que el dret penal espanyol es regeix pel principi de retroactivitat de les llei penals favorables als reus. Este principi legal, deriva de la idea que resulta injust aplicar valoracions antigues de la llei quan la sobirania popular expressada pel parlament en l’actualitat incorpora una nova visió del delicte en qüestió menys severa que la llei anterior, per tant, l’aplicació de la llei de llibertat sexual i la consegüent revisió de condemnes no es només una decisió legal, sinó que deriva d’un principi incorporat a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, per tant, es tracta d’un dret de rang constitucional.

Fent un exercici de retrospectiva recordem que amb la reforma del Codi Penal de 1995 es va produir un augment de les condemnes, el que va provocar un augment de la població reclusa a tot l’Estat, situant a Espanya com un dels països Europeus més punitius i, per consegüent, amb més població privada de llibertat. El que com ha quedat constatat amb el temps és que l’augment punitiu dels delictes no és dissuasiu i per tant, la major privació de llibertat, l’augment de condemnes i de població reclusa no ens ha convertit en un Estat més segur ni tampoc més lliure.

Arribat a este punt sembla que l’opinió pública i publicada estan més preocupades per la quantitat d’anys que un agressor o violador passa dins la garjola, que amb l’efecte i beneficis que eixa mesura comporten a la societat. 

La funció principal de les presons és la de la reinserció social dels reus, és a dir, durant el temps que estan privats dels dret fonamental de la llibertat, han de disposar dels recursos que els permeten el rescabalament dels delictes i l’aprenentatge de noves conductes i adquisició de valors per a la seua posterior reinserció en la societat. 

En contra de d’esta màxima veiem com les presons no compten amb els recursos idonis per al compliment de la seua funció, així trobem com a la presó de Picassent el número de cel·les és de 1.321, no obstant, en juny d’enguany el número d‘interns era 2.171, el que suposa una taxa d’amuntegament del 164,35%, d’eixa manera els interns ni tan sols poden disposar d’una cel·la individual com marca la Llei Orgànica General Penitenciària, ni encara menys disposen de programes i professionals qualificats encarregats de la seua atenció i reinserció efectiva. 

Des d’este punt de partida, el que a mi també em preocupa és que el temps de condemna indicat per la judicatura siga realment efectiu. Des del meu breu contacte amb alguns interns del centre penitenciari de Picassent tots coincidien en la falta de professionals per atendre’ls, de la necessitat de dotació de més recursos per a que vertaderament puguen aprendre noves formes de relacionar-se. Malauradament alguns dels interns entren i ixen de la presó perquè durant el temps que hi passen interns no adquireixen els mecanismes suficients perquè una vegada tornen a l’entorn desfavorit del que molt provenen, puguen eixir d’eixe cicle i construir-se una nova vida integrada en societat.

Un dels propers reptes que hem d’afrontar com a societat és la el desenvolupament d’un sentit comunitari que puga mantindre, reintegrar i rehabilitar vertaderament a aquells que es veuen arrastrats per la fúria o la desesperació; la búsqueda d’un model diferent a l’actual basat en un sistema educatiu integrador i complet, en un sistema sanitari que procure atenció mental gratuïta i un sistema de justícia basat en la recuperació i la reconciliació, en compte de en la retribució i la venjança. D’eixa manera les escoles es poden convertir l’alternativa més poderosa a les presons i a la desigualtat.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats