L’herència de María Consuelo

La dreta valenciana -PP, Vox, el poc que n’ha restat del partit Ciudadanos- ha decidit -olé!-no participar en les commemoracions dels 40 anys d’autonomia valenciana perquè la Generalitat ha triat com a lema, molt optimista, “Quaranta anys fent País”. El raonament és simple, massa simple: fer País equivaldria a fer Països Catalans... Simple en aquest cas vol dir simplista, barroer intel·lectualment insostenible, d’una puerilitat desarmant. Aquest és el nivell?  Els valencians amb una certa trajectòria crec que no recordem -en forces representatives- una cosa tan estúpida... En la “franja llunàtica” que deia Isaiah Berlin, sí. N’hem vist de tots colors, certament, com ara un Carles Recio, una Paquita la Rebentaplenaris, els secessionistes amb o sense accents... El PP de Carlos Mazón, que no sap dir Consell, i de Maria José Català es posen en aquest terreny, i és un  drama.

On és la dreta democràtica valenciana, caldria preguntar-se? La dreta social -empresaris amb visió, gent conservadora però de trellat-, aquells que saben de què va, que no menyspreen la cultura o els intel·lectuals... No està ni se l’espera? Perquè fins i tot la UCD, en algun moment, volia “fer País”. Manuel Broseta no hauria fet mai aquest gest, tampoc don Joaquin Maldonado. I  per descomptat tampoc Joaquín Muñoz Peirats o José Antonio Noguera de Roig, Josep Lluís Barceló, o Pere Maria Orts i Bosch...

No diguem ja els seus ancestres, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig -financers i polítics- que utilitzaven el terme País Valencià amb naturalitat i que sabien que per a no ser una província vençuda i marginal, per a recuperar-nos com a valencians, per a defensar i fer valdre els interessos valencians en una Espanya centralista on dominen els castellano-andalusos (bàsicament terratinents i financers), calia construir un País. Com el País Basc, per exemple. Són noms bastant centrals, als quals caldria afegir Martí Domínguez Barberà, que fou director de Las Provincias i tants altres... Què se n’ha fet de la dreta democràtica valenciana?

Només des d’una òptica molt centrípeta i madrilenyista, sucursalista i genuflexa, pot fer ois el terme País, i determinar reaccions desmesurades, aplicat als valencians. Son aquells que pensen i que diuen -en confiança- que ja en tenen prou amb una Catalunya i un País Basc perquè ara vinguen aquests levantinos -que no son res (pensen ells!)-  a tocar-nos els nassos. “¡Hasta los gatos quieren zapatos!”... Ens menyspreen profundament. I un tal Mazón i la resta estan en sintonia, en una sintonia nefasta, amb els qui menyspreen els valencians. Per això odien tant el País Valencià. Per no res més.

El PP (i el grup que el condiciona ideològicament, l’extrema dreta ultranacionalista espanyola partidària de Putin, Vox) es situa fora -molt lluny i molt en contra- de la tradició valenciana i valencianista. Que ha apostat des dels anys 30 del segle XX, fa ja molt temps, per construir un País, el país dels valencians, per difícil que siga i per molts obstacles que trobe al seu camí. Un País. Que en principi no admet plural. 

Països Catalans, d’altra banda, per què no? Sense histèries... Caldria parlar amb calma, i fer matisos... Però això seria una altra història. El simplisme, l’infantilisme dels qui equiparen País a Països és brutal, directament tergiversador, destrucció del llenguatge, com va analitzar magistralment Viktor Klemperer a LTI. Perquè, escolta, Països Catalans podria haver-hi també amb ‘Comunitat Valenciana’. El nominalisme ignorant de què fan ostentació seria digne d’un psicoanalista, d’una bona sessió de psicoteràpia.

Com aquell nazi que quan sentia la paraula “Cultura” tirava mà a la pistola, hi ha qui sent la paraula “País” aplicada als valencians i es desbarata. Doncs, ja s’ho faran. Ells sabran. Per a milers i milers de valencians i de valencianes, cada vegada més nombrosos, País és dignitat. Individual i col·lectiva. Una feina constructiva, positiva, de millora i de progrés.

És, tot plegat, en un escenari de foscor, l’herència de Maria Consuelo. Aquella peça -directora de Las Provincias en els pitjors anys de la nostra història recent- que va fer descarrilar el procés autonòmic i l’entesa entre valencians, i que tant de mal va fer a un teixit social tendre, que eixia del franquisme -d’una dictadura brutal i repressiva que ells excusaven o defensaven (perquè n’havien estat beneficiaris). 

La societat valenciana havia perdut l’hàbit de la llibertat... I a més era un teixit social immers en un procés accelerat de canvi, que va enfrontar sectors socials tradicionals a una modernitat abrupta que no acabaven d’entendre. D’ací el blaverisme, en bona mesura.

Però la història no es repeteix. Les coses han canviat molt. Si Carlos Mazón pensa que pot ser el nou “liberal para el cambio”, va molt errat. S’aclama a una arnada RACV però ja no a una inexistent UV... Ara s’enfronta a un País bastant -tot i les dificultats- més conscient, a unes forces socials i polítiques assabentades.

 I la dreta social valenciana -sovint massa callada-, els hereus de les nissagues que han representat alguna cosa a València, tampoc li donaran xecs en blanc. L’admirador i seguidor d’Eduardo Zaplana -el protagonista del cas Erial i d’un sumari que fa molta pena i vergonya- no té camí fàcil. Aquesta vegada, no.