Mazón i el deute

“Una aberració”. Així es va afanyar a qualificar el Govern de la Comunitat de Madrid, que presideix Isabel Díaz Ayuso, l'eventual condonació d'una part del deute acumulat per Catalunya a causa del dèficit del sistema de finançament autonòmic. La consellera d'Economia madrilenya, Rocío Albert, va amenaçar amb portar l'assumpte als tribunals si tirava avant. Plantejada en el marc d'una obligada reformar del sistema, que està caducat fa quasi una dècada, que al seu torn s'emmarca en un possible, i recomanable, “pacte territorial” per a aplanar la investidura de Pedro Sánchez de nou com a president del Govern, la quitació o condonació de deute, no obstant això, no és una reclamació “independentista”. El flamant president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, ha donat suport aquests últims anys, en què estava en l'oposició al Govern valencià del Pacte del Botànic, que presidia Ximo Puig, a diverses manifestacions unitàries que exigien la reforma urgent del sistema i la condonació del deute produït a causa de l'injust funcionament d'un model que ha situat la valenciana com la pitjor finançada de totes les comunitats autònomes.

Des del desimbolt centralisme madrileny que Ayuso sosté, disparar contra Catalunya sense arribar a sospesar res més sembla ja un comportament tan habitual com compulsiu. Però, en realitat, a la que més convé, i la que més raons té perquè s'aplique una condonació del deute amuntegat en préstecs del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), és la comunitat autònoma també situada a la ribera del Mediterrani que des de fa poc presideix un altre dirigent del PP. Prop de 40.000 milions dels més de 55.000 milions, que converteixen la valenciana en l'Administració autonòmica més endeutada d'Espanya en relació al PIB (43,7%), corresponen al FLA, és a dir, que es deuen a l'Administració central. I són, en la pràctica totalitat, segons estudis d'organismes públics i acadèmics, conseqüència d'un prolongat infrafinançament que hauria deteriorat de manera insostenible els serveis públics fonamentals de l'Estat del benestar (educació, sanitat i polítiques socials) sense l'aportació d'aqueixos crèdits suplementaris.

La proposta de Junts i Esquerra Republicana no és, doncs, una excentricitat, encara que totes dues formacions pretenguen delimitar-la dins de la seua mitificada “bilateralitat”. De fet, el PSC planteja una quitació amb “un coeficient de condonació” obert a altres comunitats de règim comú que estan infrafinançades. Es tracta d'una maniobra fonamental per a fer viables les arques públiques valencianes que, per exemple, també seria ben rebuda a Múrcia. A Andalusia, d'altra banda, coneixen perfectament el significat del “deute històric”, la reclamació del qual fins que va ser finalment avaluat en 1.200 milions d'euros, va formar part del desenvolupament del seu Estatut d'Autonomia. És interessant recordar que aquella reclamació andalusa descrivia el deute històric com la compensació per l'assumpció de competències precàriament finançades.

“Això no és una rabieta de quatre valencians que s'han alçat ara”, va reaccionar Mazón en un primer moment en ser preguntat per la possibilitat de desprendre's de deute. I va plantejar l'“excepcionalitat” del cas valencià. No obstant això, va evitar pronunciar-se clarament sobre la condonació i es va limitar a dir que “ha d'haver-hi un concepte de compensació”, per a arrenglerar-se completament a continuació amb el discurs habitual del seu partit i rebutjar “els pactes en la cambra fosca del separatisme”. La seua consellera d'Hisenda, Ruth Merino, exportaveu de Ciutadans en les Corts Valencianes i avui en el PP, va difuminar en la roda de premsa posterior al ple del Consell encara més la postura del nou Govern valencià en assegurar que el departament que ara dirigeix no té una proposta de condonació del deute ni l'ha tinguda mai. Una afirmació absolutament falsa, ja que un anterior conseller, el socialista Vicent Soler, a més de reiterar-ho en el Consell de Política Fiscal i Financera, va enviar a la ministra María Jesús Montero una carta en què reclamava ben explícitament la quitació del deute generat per l'infrafinançament, que la Sindicatura de Comptes havia avaluat en uns 42.000 milions. “Resulta obligatori i plenament justificat procedir a la compensació del deute autonòmic derivat de l'infrafinançament, a través d'un canvi de la titularitat del mateix (de les comunitats afectades per aquest a l'Administració General de l'Estat) o a través de qualsevol altre mecanisme objectiu i transparent”, exigia Soler en aquella carta de maig del 2022. I era lògic perquè la condonació, a més, ha format part de les reivindicacions exhibides en les manifestacions unitàries dels últims anys en les quals totes les forces parlamentàries valencianes, excepte Vox, han reclamat reiteradament al Govern “un tracte just” en aquesta matèria.

Amb la madrilenya Ayuso tibant el radicalisme ideològic del PP; un líder com Alberto Núñez Feijóo que va aglutinar en el seu moment, quan era president de Galícia, el grup de comunitats amb propostes sobre el finançament autonòmic que emfatitzen les mesures per a compensar la dispersió geogràfica i l'envelliment de la població enfront d'un altre grup, el de la Comunitat Valenciana, Andalusia, Múrcia i Balears, que reclama un càlcul fonamentat en el criteri poblacional, i un soci de Govern com l'extrema dreta de Vox, que vol acabar amb les autonomies, si no defineix amb claredat la seua posició, Mazón pot quedar molt prompte convertit en un president a benefici d'inventari.