Mónica Oltra i els jutges

No pot estar en absolut orgullosa Mónica Oltra de la gestió que el seu departament, la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, va fer del cas d'abusos a una menor tutelada pels quals va ser condemnat el seu exmarit, educador en un centre des d'abans que ella arribara al càrrec. En primer lloc, pel fet que la denúncia de la víctima, a la qual no es va donar credibilitat ja en l'inici, no va ser comunicada a la fiscalia. Un fet que va portar la vicepresidenta valenciana, quan va tindre notícia del procediment judicial que afectava la seua parella (de qui estava en procés de separació), a remarcar un protocol pel qual també els centres de menors concertats, i no sols els públics, han de comunicar totes les denúncies d'abusos, se'ls done o no credibilitat. En segon lloc, per la confecció de l'expedient intern obert per a esclarir el cas, manifestament millorable, en què els funcionaris i càrrecs participants van mantindre l'actitud de no considerar creïble o considerar “poc creïble” la denúncia. Tot això va passar abans de la sentència, que va condemnar l'educador, exmarit de la responsable dels serveis socials valencians.

Estem obligats a suposar que la relació del condemnat amb una política tan coneguda com la líder de Compromís no ha influït, ni favorablement ni desfavorablement, en l'actuació de la fiscalia, dels jutges o d'una famosa sala de l'Audiència de València que va obligar l'instructor a reobrir el sumari quan havia decidit arxivar-lo. Perquè de la mateixa manera que cal preservar estrictament la condició de víctima de la menor abusada, cal evitar també qualsevol transferència espúria de culpa per llaços familiars. No s'és responsable dels actes de ningú per via marital. 

Tot i això, recau sobre els funcionaris i treballadors de la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives la sospita d'haver actuat condicionats per la relació de l'educador autor dels abusos amb la cap del departament. I Oltra declararà com a imputada davant el TSJ el dia 6 de juliol per a defensar-se de l'acusació d'haver intervingut amb la intenció de “beneficiar la situació processal del seu exmarit” o de “protegir” la seua pròpia carrera política. Un assumpte greu que se sustenta, en expressió utilitzada pels jutges del TSJ, en “indicis plurals”, atés que no hi ha “cap prova” directa que assenyale a la vicepresidenta en aqueix sentit, sinó una sèrie de conjectures amb les quals s'ha destil·lat el relat judicial d'un cas en què, a part del ministeri públic, hi ha tres acusacions en mode cacera: l'advocat de la víctima, líder d'Espanya 2000, que va ser directiu d'una associació espanyola de clubs d'alterne; una agitadora ultra (que va revelar recentment imatges de dues xiquetes que havien denunciat una violació grupal) al capdavant d'una associació representada per l'advocat del bufet del qual forma part l'expresident valencià Francisco Camps, i el partit d'extrema dreta Vox.

Parle de “destil·lat” perquè al llarg del procediment s'han anat podant branques, s'ha espremut i passat el material per l'alambí de la instrucció, prescindint d'allò que no contribuïa a perfilar les sospites que es perseguien sense trobar una “prova directa”. I això deforma bastant el que ha succeït. Per exemple, no sembla raonable construir el relat ignorant el context en què es va produir la resposta inicial del centre i de la primera instància de l'estructura de serveis socials a la denúncia de la víctima, que ha acudit després als tribunals a la recerca de condemnes per als responsables. Com en tants altres casos, hi havia un historial conflictiu, amb incidents i fugides que portaven sovint aqueixa xica a ser castigada a dormir a l'habitació separada on es van produir els abusos. En aquell temps, estava enfrontada a la direcció del centre de menors i als serveis socials perquè volia anar-se'n a viure a casa dels pares del seu nuvi. Aquells antecedents van pesar sens dubte sobre la convicció que la menor mentia dels responsables de serveis socials i dins dels “indicis” que no apunten precisament cap a la imputació d'Oltra caldria incloure, per tant, aqueixa relació conflictiva com un factor en la negativa resposta del departament davant de la denúncia d'un delicte del qual no hi ha testimonis. Com ja s'inclouen aqueixos altres indicis i s'emfatitza el fet que l'acusat era la parella de la consellera i vicepresidenta. I potser caldria considerar el fenomen que els professionals tendeixen a reforçar les decisions d'altres col·legues quan les coses estan confuses en procediments com el d'un expedient intern en l'Administració pública que, malgrat que va enfurir els jutges i la fiscalia per considerar-lo “parajudicial”, és perfectament legal, com reflecteixen sentències no gaire llunyanes en què la resolució judicial també va acabar contradient el seu contingut.

Es pretén, doncs, demostrar que Oltra va actuar per a protegir el seu exmarit i va desatendre la víctima sobre la base d'una suma d'“indicis” en els quals es descarta o es menysvalora la història de friccions de la menor abusada amb els encarregats de tutelar-la com un condicionant potser decisiu de la resposta d'un sistema de serveis socials en absolut alié a un biaix corporatiu -anomenem-lo així- que afecta tant sistemes privats com públics. També el sistema de justícia.