El País Valencià continua a la dreta

L’eufòria de les esquerres valencianes —polítiques, socials i mediàtiques— davant els resultats electorals del 23 de juliol em sembla un autoengany de malalt que no vol reconèixer-se la malaltia. Que de moment s’haja impedit un govern PP-Vox no significa que s’hagen aturat les polítiques dretanes que ja patim al País Valencià. D’entrada, és molt complicat que el «samurai» Pedro Sánchez —hi ha qui l’ha anomenat així, una hipèrbole cinematogràfica que jo no sé fonamentar de cap manera— forme govern: recordem que ara no l’ha de votar l’«etarra» Txapote sinó el «fugitiu» Puigdemont —com han dit alguns diaris espanyols, el PSOE haurà de pactar «con todos los separatistas», on «separatista» és sinònim de «maldat extrema». Però, posat cas que Sánchez ho aconseguís, el govern de Carlos Mazón tindria el perfecte «memorial de greuges» a l’abast.

Perquè: algú confia de debò que Yolanda Díaz i la Suma de Sumes tinguen prou força per a canviar el model de finançament valencià? Algú es pot creure que som tan influents a Madrid com per a posar quatre gotes de conyac al «cafè per a tots i totes»? Ja m’imagine més d’una intervenció al Parlament valencià del bonàs de Joan Baldoví aguantant burles i rialletes quan hi porte a col·lació el dèficit fiscal valencià. Assenyalant amb el dit cap a la Moncloa, el mínim que li diran serà «pagafantes» —una parauleta infantiloide que és moda entre la nostra classe política, poc aficionada a la bona literatura. I mentrestant Mazón podrà administrar bé el seu «horitzó d’expectatives». Que el seu primer acte com a president de la Generalitat haja estat visitar el Banc d’Aliments de València a la Pobla de Vallbona és un gest populista, sí, però d’un populisme pertinent, perquè tothom sap que al personal li costa acabar el mes —tothom ho sap menys alguns despatxos oficials i alguns escriptors progressistes que, davant les dades macroeconòmiques, bavegen més que el més neoliberal de la galàxia capitalista.

D’altra banda, els atacs a la cultura i llengua valencianes continuen sense oblit ni perdó. Després de les eleccions, els ministres, exministres i ministrables socialistes espanyols ja s’han oblidat del Cavall Fort, del Camacuc i de qualsevol romanç valencianista que només els ha servit per a cuinar allipebre durant la campanya electoral. El silenci «espanyol», per exemple, davant l’intent d’humiliació de l’Ajuntament de Torrent al gran Vicent Torrent és lamentable. Per cert, es comenta poc el perfil dels cinc membres del Consell Valencià de Cultura que s’han negat a defensar l’honorabilitat de Vicent Torrent. Que un d’aquests cinc membres siga Ascención Figueres —expresidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— és d’una misèria moral extraordinària (aquesta senyora, una ben pagada acadèmica dels temps censors del conseller Font de Mora, hauria de tornar a nàixer cent i una voltes per a fer per la dignitat del valencià allò que han fet Vicent Torrent i Al Tall).

Ni Pedro Sánchez és un samurai, ni els progressistes valencians hem recuperat el territori (em pregunte si alguns polítics nostrats varen aprovar les matemàtiques en l’EGB, perquè no han comptat bé les faves electorals poble a poble, ciutat a ciutat, comarca a comarca). El País Valencià continua estant on s’havia quedat el maig passat: entre la dreta capitalista desbocada de Mazón (ja veurem, ja, com es gestionen els diners en la Conselleria d’Hisenda de Ruth Merino i el seu escuder Eusebio Monzó, catarrogí com jo però deu voltes més intel·ligent que jo) i la ultradreta «cidcampeadora» de Vox (que no ens deixarà respirar ni en els bous a la fresca durant l’agost). I mentrestant, mentre el difunt Botànic encara és de cos present, dins del PSPV-PSOE, dins de Podemos o d’Esquerra Unida, i dins de Compromís, i entre ells mateixos i tothom, les navallades han començat amb la mateixa fúria que Mel Gibson al final de Braveheart. Quanta xafogor ens espera, més enllà de l’estiu, als valencianistes esquerrans! Sort que encara podem desfogar-nos insultant els vividors de La Vall Ens Uneix.