La fortor de la política espanyola

Ara us contaré un detall escatològic dels primers dies posteriors a la barrancada, quan ens vam quedar sense aigua corrent —a Catarroja foren quatre dies, més o menys, segons els barris i l’altura dels edificis. És un detall que confirma que l’ésser humà, en situacions extremes, desenvolupa l’enginy. Per no conviure amb els excrements propis dins de casa, molta gent va posar en pràctica aquesta idea: aplicar una bossa de plàstic sobre el wàter i defecar-hi. D’aquesta manera, recollint la nostra femta com si fórem gossos, es va evitar l’embossada de les canonades i, doncs, la insalubritat dins de l’habitatge. ¿Però on es podia dipositar aquesta femta sinó a fora, al carrer, sobre els munts de deixalles que creaven una atmosfera de ciutat bombardejada, una atmosfera que encara no s’ha esvaït del tot? La fortor de l’espai públic va arribar a ser insuportable. A la pudor del fang, dels detritus, de la matèria en descomposició arrossegada per la riuada, s’hi va afegir la de la nostra merda.

I ara aprofitaré aquesta realitat pudenta per a fer una comparació gens fina —disculpeu-me-la. La lluita entre PP i PSOE per a imposar el relat sobre els responsables de la mala gestió de la catàstrofe —una lluita tan aferrissada que s’ha tornat immoral— provoca unes reaccions semblants a les dels qui presenciàvem les bosses de fem infectant la via pública. El PP i el PSOE van a la desesperada per traure els excrements de les seues cases i no s’adonen que els estan llançant impúdicament sobre la societat. I, de la fortor que això genera, qui més se’n pot beneficiar és l’antipolítica i el populisme d’ultradreta.

Perquè, després d’un mes, quin és l’estat de les zones afectades per la riuada? En quina realitat vivim que les batusses polítiques hi són percebudes com una indecència? És cert que ja s’han netejat molt les ciutats, almenys el més gros de la desferra, i que comencem a notar certa “normalitat”. Però l’avanç és lent. Costa trobar un forn obert, o una carnisseria, o un bar on menjar de calent. El xicotet comerç està encara en la ruïna. Tan sols hi ha disponibles alguns —pocs— supermercats i les oenagés i els voluntaris que repartien queviures quasi han desaparegut. Hi ha botigues que ja no obriran, que no tenen recursos per a fer-ho. I les ajudes arriben amb comptagotes o no arriben. He perdut el compte del paquet d’ajudes aprovades tant per la Generalitat com pel govern central —que, embogits com en una subhasta, competeixen per dir la xifra més grossa—, però els diners no flueixen com l’aigua cavallera. L’ambient és de desolació i només cal observar els rostres desanimats, tristos, dels qui intentem fer “vida normal” en un espai urbà on la pol·lució és alta.

Una de les coses que més irrita és la pressa que tenen les administracions, sobretot la Generalitat, per a fer veure que tot està controlat. Un exemple d’aquesta actitud prepotent és la gestió de la tornada a les escoles. Que parlen, que alcen la veu, els directors i directores dels centres escolars, que diguen les pressions que han rebut i reben per obrir uns edificis que, en bastants casos, no se sap si són segurs i on la Conselleria d’Educació —en mans d’uns ineptes dirigits per un conseller d’una insensibilitat terrible— no ha donat resposta encara o, simplement, se n’ha desentès. I em pregunte si aquesta informació, si aquesta gestió nefasta, arriba a oïda del general Gan Pampols, un home preocupat per la seguretat de la població que ha promès agilitat i transparència. (Per cert, ¿algú em pot dir per què, quan es reobri una escola, hi envien un escamot de militars a aplaudir els xiquets i xiquetes mentre hi entren? Qui ha netejat les escoles? A Catarroja, per exemple, els militars no hi han fet res en comparació dels voluntaris).

I, finalment, una declaració ideològica. Algú m’ha retret que, en els articles que he publicat ací sobre la barrancada, com que “repartisc les culpes” entre PP i PSOE, contribuïsc a l’antipolítica. No hi estic d’acord. Jo propose un altre “relat”, el meu, un relat que d’entrada no resol res. Però la meua opció és clara: el valencianisme polític. O el País Valencià esdevé un subjecte polític sobirà o no es desfarà mai d’una fortor sistèmica que ho empudega tot. Que ens condonen el deute històric, que puguem governar-nos amb un sistema de finançament just. Llavors sabrem, amb els nostres diners en les nostres mans, si som capaços de reconstruir el país. Fins i tot podríem decidir contractar els tinents generals més competents del mercat mundial, siguen de Figueres, de la banda de Trump o de la factoria Marvel. De militars amb ganes de salvar el planeta, ara com ara, n’hi ha a cabassos a tot arreu i a preus més mòdics que els del senyor Gan Pampols.