Per què agrada tant Labordeta

Recentment en les massives manifestacions a Madrid en defensa de la sanitat pública es va cantar a cor, per una multitud enorme, una cançó de Labordeta: “Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga Libertad”. La música d’aquesta cançó és èpica i rítmica, contundent i esperançada. Com el seu autor, una personalitat forta i alhora estranyament propera, amb un deix melancòlic en la mirada, que li va guanyar la simpatia i l’afecte de milers i milers de persones.

Labordeta (1935-2010) tenia replecs íntims de caire poètic i existencial, alhora que s’obria al món i a la gent, de manera molt directa. Caminava pels pobles i parlava amb la gent, amb la capacitat de fer-los parlar, cosa que sovint no és tan fàcil. Va fer uns reportatges memorables d’aquestes excursions.

Fou un representant arquetípic de les generacions que es varen forjar en el compromís i la lluita antifranquista, i que varen assolir projecció pública en l’època de la transició. Poeta, cantant, professor, activista polític. Tot això, sí, perquè Labordeta va fer camí en el marc del socialisme aragonesista, de l’esquerra aragonesa, i arribà a ser diputat al Congrés. Hi hagué una època molt activa i creativa a Aragó, en aquells anys prometedors, al voltant de la revista Andalán, per exemple. Que se’n va fer d’aquells afanys? Estaria bé aprofundir una mica en aquestes coses, perquè d’Aragó -quant als aspectes menys superficials- en sabem més aviat poc, i això que el tenim a la vora. De vegades el president actual té unes eixides de to -arrenglerat amb l’espanyolisme més ranci- que sobten, perquè en principi és un socialista “perifèric”. Terol -amenaçat per la despoblació i l’abandonament- clama per la seua existència. Osca volia els Jocs d’Hivern i la bel·ligerància de Lambán, advers a qualsevol pacte o retrobament amb els dimonis sobiranistes de Catalunya, ho varen fer inviable. Saragossa ha esdevingut una ciutat molt gran i un nus logístic important, que mira de reüll el Corredor Mediterrani. No hi ha una gran entesa amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó...

No és la millor de les situacions, especialment per a nosaltres, valencians, que tenim un lligam secular amb Aragó, que inclou també components sentimentals i de simpatia. Tanmateix, i entre moltes altres coses, presències i actituds d’un aragonès de soca-rel com Labordeta contribueixen a fer reviure la cara més favorable i estimada d’una terra propera. No s’ha esvaït, de cap manera, la presència de Labordeta, tot i que ens va deixar fa ja uns quants anys. Tothom recorda la seua energia quan, ja fart del boicot dels diputats de la dreta a la seua intervenció parlamentària, amb riallades i comentaris de mal gust, els va tallar en sec i els va enviar literalment “a la mierda”.

Com a cantant Labordeta excel·lia en el registre popular i en un tipus de cançó hímnica i compromesa -encara que també de vegades més apegada a vivències d’un altre tipus- que reflecteixen el caràcter dur i directe que se li suposa -segons el tòpic- als aragonesos. Però ja sabem que els tòpics tenen un fons de veritat. “Al pan pan, y al vino vino”, és una dita que retrata bastant la manera de fer i de dir dels aragonesos, escassament proclius als equilibris matisats o a la sofisticació verbal. Però tots els tòpics han de ser -sempre- qüestionats. No us els cregueu. O no del tot...

Sobretot Labordeta transmetia autenticitat, una autenticitat que l’ha sobreviscut i que es projecta encara ara, associada a la seua persona i al seu cant. No és gens estrany que mentre en les fondàries del poble d’esquerres va quallant la idea que cal plantar cara, resistir, buscar l’entesa, i tornar a guanyar, el cant i el record de José Antonio Labordeta retornen amb força.  Autenticitat i esperança -valors morals (no paraules buides)- fonament d’un esforç compartit, de l’impuls capaç de canviar les coses i d’evitar un gran retrocés. Amb el record dels bons moments històrics en què la resistència a la mentida i a la maldat va conquerir els carrers, i va omplir les urnes, per a mirar de construir “una terra on pose Llibertat”...