Polítics fugaços

Cal molta força voluntat per a ser polític quan no existeixes. Ítalo Calvino, en la seua trilogia dels avantpassats va crear el personatge de Agilulfo, el “cavaller inexistent”, tan convincent en la seua lluenta armadura buida. Només la voluntat de ser cavaller el feia existir. Això els ocorre a alguns protagonistes de la vida pública actual, que alcen davant la ciutadania uns personatges tan eloqüents que arriba a semblar que existeixen en realitat. Per a aconseguir-ho, no cal aturar-se ni mirar endarrere. No cal deixar espai a l'anàlisi, la formació, la capacitat d'articular equips, el debat estratègic, la bona predisposició o la negociació. Es tracta de carregar, tirant mà de la idiosincràsia, contra els adversaris, com si no hi haguera un altre demà que la guerra sense quarter.

Hi ha massa exemples en l'escena actual d'aquesta mena de polítics la fulguració demagògica dels quals condiciona la marxa de la vida pública no se sap molt bé per a què, però dona la coincidència que aquests dies n'hem vist dos en diferents punts d'inflexió. Em referisc a Pablo Casado en les eleccions a Castella i Lleó i a Albert Rivera en la ruptura laboral amb el bufet que el va fitxar, el primer en plena batalla per una glòria incerta i el segon, víctima penosa de la seua pròpia consumpció.

Caldria discutir si, en aquestes carreres vertiginoses per l'interior de l'escàndol polític espanyol no va aconseguir, en els seus millors moments, brillar més Rivera del que Casado puga arribar a fer-ho mai, però tots dos obeeixen al mateix patró: no deixes que les oportunitats de consolidar posicions, buscar solucions, trobar eixides o permetre avanços en benefici de la societat obstaculitzen el teu llançament ni facen ombra sobre la teua fama fugaç perquè pots caure.

Què hauria sigut d'Albert Rivera si, com va poder fer-ho, haguera optat per pactar amb Pedro Sánchez un Govern d'Espanya i, per tant, s'haguera frenat en aqueix punt la roda de la repetició electoral? Què hauria sigut d'ell si, en lloc de cremar goma per a assaltar el lideratge de la dreta espanyola, haguera optat per aparcar la moto en el centre del tauler polític? Què hauria sigut de la nostra convivència col·lectiva si la seua formació, enfebrida per l'oposició a l'envestida de l'independentisme català, no haguera fet ús d'un extremisme espanyolista alié a qualsevol moderació i no haguera engreixat tan eficaçment el creixement de l'extrema dreta en aquest país?

I de Pablo Casado què se n'hauria fet si s'haguera assegut a pactar, per exemple, el Consell General del Poder Judicial o haguera decidit donar suport a la reforma laboral negociada pel Govern, els sindicats i la patronal? Què se n'hauria fet si no haguera encés la metxa electoral a Castella i Lleó per a continuar corrent, a tota velocitat, deixant endarrere qualsevol oportunitat de protagonitzar alguna acció política que consistisca en alguna cosa més a bracejar?

Acusen a Rivera des del bufet que el va fitxar amb gran èmfasi “d'estar obsessionat amb els mitjans” i de no rendir. Casado, mentrestant, es llança com un possés pels camps de Castella amb la mirada fixada més enllà de la cúpula del tro. Ja veurem quant dura.