Renovar components en l'engranatge democràtic

La democràcia es basa en el moviment permanent. És ben sabut que es tracta d'un mecanisme imperfecte, d'un work in progress que funciona millor en unes certes condicions que en unes altres i que es veu sotmés a situacions canviants de caràcter històric, segons les etapes civilitzatòries i les mutacions globals, regionals i locals que es produeixen en les societats i les nacions.

El segle XX va estar marcat per la lluita dramàtica contra el totalitarisme i el món en el segle XXI està lluny de generalitzar la democràcia com a sistema de govern. Les amenaces són permanents i, més enllà de les dictadures persistents, l'autoritarisme postdemocràtic sembla haver-se instal·lat en llocs com la Xina o Rússia, haver trobat la manera d'arribar a les masses en alguns països europeus i haver passat a formar part de les fantasies de la dreta als Estats Units, per posar alguns exemples.

Les democràcies afronten problemes de representació i de governabilitat. I Espanya no n'és una excepció. Les reformes necessàries per a desbloquejar l'engranatge de la governabilitat, que pràcticament s'ha travat amb l'esgotament de l'energia obtinguda de la Transició i el desenvolupament de la Constitució de 1978, s'ha traduït en algunes sacsejades de l'àmbit de la representació política. Enfront del bipartidisme de les primeres dècades del recuperat règim democràtic ha esclatat de la mà de la crisi un pluripartidisme de contorns encara poc estables.

Governs de coalició, majories complexes en els parlaments estatal i de les comunitats autònomes, així com als ajuntaments, han obert clarament una nova etapa. És un senyal d'obsolescència dels partits? Més aviat és un símptoma de desgast. Els partits són imprescindibles. No hi ha democràcia sense partits. Qui proclame el contrari està fent trampa. Però la seua manera de comportar-se pot arribar a ser bastant disfuncional, la qual cosa els implica desprestigi i deslegitimació davant l'opinió pública ja que, sobretot, perden utilitat.

Coincideixen en l'actualitat política d'aquests dies dos fenòmens paradigmàtics. El PP, un partit de cultura cabdillista que ha digerit amb molta dificultat la implantació de les primàries internes (innovació portada per la nova escena de la qual estem parlant), viu una batalla dura entre l'aparell central que encapçala Pablo Casado i la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per la direcció de l'organització regional madrilenya. Un episodi més de la crisi de la dreta espanyola, ostatge d'una ultradreta que amenaça drets i llibertats. En l'espectre de l'esquerra, ha alçat expectació (i recels) l'acte convocat a València el dia 13 de novembre en què participaran la vicepresidenta segona del Govern, Yolanda Díaz; la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau; la portaveu de l'oposició de l'Assemblea de Madrid, Mónica García, i la diputada de Ceuta Fátima Hamed Hossain. Són exemples, d'una banda, de la vella guerra partidista i, d'altra banda, de l'assaig d'un nou mecanisme de sintonia política que, ara com ara, manca d'una forma concreta.

L'amfitriona de l'acte a València, vinculat a la preparació del congrés d'Iniciativa del Poble Valencià que se celebrarà al gener, és Mónica Oltra, de la coalició Compromís, i les convidades procedeixen de formacions diverses: En Comú, Más Madrid, Movimiento por la Dignidad y la Ciudadania i en certa manera Unidas Podemos (encara que Yolanda Díaz només tinga el carnet del “partit” per antonomàsia). Es mesclen el lideratge d'una força d'àmbit estatal encara per definir i lideratges territorials bastant sòlids. El lema triat, “Altres polítiques”, juga amb l'ambivalència de les formes alternatives de fer política protagonitzades per dones.

Encara que les protagonistes neguen que obeïsca a la intenció d'impulsar la plataforma que Yolanda Díaz aspira a articular, l'assumpte planeja sobre la iniciativa. Està per veure si pot acabar conformant un nou factor del joc democràtic a Espanya, capaç de crear una fórmula electoral d'esquerres prou flexible com per a preservar les singularitats dels seus components. Serveix, en tot cas, per a visibilitzar, encara que siga potencialment, un espai polític plural l'existència del qual molts politòlegs no s'haurien atrevit a vaticinar fa només uns anys.