La singularitat valenciana en Sumar

La configuració final de l'acord per a la participació de Compromís en la plataforma Sumar, que lidera la vicepresidenta segona del Govern i ministra de Treball, Yolanda Díaz, amb un nom diferenciat en les circumscripcions valencianes (Compromís-Sumar), una agenda de temes específics i un estatus d'una certa autonomia parlamentària, no és conseqüència d'una revenja davant del mal ambient causat per l'autodestrucció de Podemos. Va contribuir sens dubte al sorrut plantejament de la negociació el malestar derivat del comportament d'uns dirigents, imbuïts de la incontinència verbal de Pablo Iglesias i encoratjats per figures com Irene Montero (que va arremetre a València contra Ximo Puig i contra Joan Baldoví com si no hi haguera un demà), que es van dedicar en la recent campanya de les eleccions autonòmiques a repartir llenya a uns socis del Pacte del Botànic en el govern del qual, paradoxalment, es trobaven molt còmodes els representants d'aqueixa formació.

No, la ressaca per la deriva que ha portat la cúpula de Podemos a convertir unes determinades “guerres culturals” en autèntiques paròdies, mancades d'intel·ligència i sobrietat, amb el que s'ha jivaritzat fins la seua base electoral, només ha tibat el context d'un assumpte de més calat, el de la plurinacionalitat. O de manera més precisa, el problema de com gestionar i articular la plurinacionalitat en el moviment unitari de les esquerres a Espanya. Per moltes raons, la Comunitat Valenciana sintetitza aqueixa cruïlla i és bo que Sumar no eludisca la qüestió a causa de la seua complexitat.

En primer lloc, contra les rutines mediàtiques i mentals, convé recordar que Compromís no és una “confluència”, ni té cap intenció de ser-ho. S'equivocaran els qui pensen una altra cosa. Quan Podemos va irrompre en la política, la coalició valencianista, liderada per Mónica Oltra, ja existia, exercia una oposició ferotge al carrer i en el parlament contra la corrupta dreta d'aquell moment i era una força present en els municipis i les comarques. Una força “d'obediència valenciana”, l'èmfasi central de la qual es posa en la defensa i aprofundiment de l'autogovern, sense cap interés a dissoldre's organitzativament en cap plataforma estatal, encara que s'haja mostrat sempre oberta a formar aliances (amb Podemos en dues eleccions generals, amb altres formacions d'àmbit autonòmic en les eleccions al Parlament Europeu o amb Més País en el Congrés, per exemple).

La invisibilitat habitual de la política valenciana, sota el foc creuat dels exabruptes centralistes i les estridències independentistes, propicia tòpics i tergiversacions en molts casos interessades. Per exemple, el PP s'ha obstinat a acusar el socialista Ximo Puig per les seues polítiques culturals, lingüístiques i educatives d'haver estat impulsant un “procés” encobert suposadament similar al de Puigdemont. Res més lluny de la realitat. Puig és un federalista convençut (no només de boca, com la majoria en el PSOE) afí al valencianisme cívic, un moviment transversal i de posicions progressistes que, d'altra banda, només en sectors molt minoritaris s'identifica amb postures independentistes. Això passa per raons sociològiques i també històriques, ja que, a diferència de Catalunya, que va ser independent almenys fins que en el segle XII es va produir amb Ramon Berenguer IV la unió dinàstica amb Aragó, el Regne de València mai ho va ser, atés que el va fundar Jaume I al segle XIII amb lleis pròpies i govern diferenciat, això sí, però dins de l'estructura confederal de la Corona d'Aragó. Aqueix autogovern a partir d'una realitat “nacional” pròxima a Catalunya i Balears, amb els quals el País Valencià comparteix llengua i cultura, dins d'una estructura “estatal” més ampla, va ser arrasat en el segle XVIII per la victòria del centralisme borbònic, que va acabar amb les institucions i llibertats derivades dels Furs. Així les coses, l'aprofundiment de l'autogovern recuperat amb la democràcia, en l'horitzó d'una desitjable evolució federalista de l'actual Estat de les Autonomies, delimita l'univers ideològic de Compromís, però també encaixa amb la visió d'un Estat plurinacional que les esquerres espanyoles, i ací incloc al PSOE, tard o d'hora hauran d'articular amb una certa claredat.

La victòria de la dreta a la Comunitat Valenciana i a Balears, també a Aragó, ha sigut una mala notícia per al conjunt de l'esquerra a Espanya, però és una notícia encara pitjor per a qualsevol política que pretenga desbloquejar l'Estat i encarrilar la crisi oberta a Catalunya per l'independentisme unilateralista, encapsulat com quedarà per unes comunitats veïnes governades pel PP i Vox. En l'agenda valenciana que Compromís ha pactat amb Sumar hi figuren la reforma de l'injust sistema de finançament autonòmic amb la consegüent devolució del deute històric que ha causat, la distribució d'inversions d'acord amb el pes poblacional dels territoris, la recuperació del dret civil que la Constitució sí que va reconéixer a unes altres nacionalitats, l'impuls del corredor ferroviari mediterrani o la millora de la xarxa de trens de Rodalia. No semblen coses absurdes. El disbarat vindrà ara amb la dreta i la ultradreta. El PP valencià ja ha reiterat que farà una “llei de senyes d'identitat” com la que va deixar aprovada abans de perdre el poder el 2015 i que la nova majoria del Pacte del Botànic es va afanyar a derogar: una norma censora que destil·la un anticatalanisme obscé. Caldrà començar a posar els peus en la terra de nou. Els valencianistes, la gent progressista d'aquest país en general, la coneixen bé, en la seua virulència i la seua irracionalitat. Aquesta sí que és una “guerra cultural”.