De sòl a Sol

En els últims anys i mesos hem vist com a casa nostra la qüestió de l’emergència climàtica i més concretament de la transició energètica entrar en l’agenda política i econòmica com no ho havien estat en els vint anys anteriors en què s’advertia contra el calfament global. Ha pesat sobretot l’increment del preu dels combustibles fòssils i com factors externs o impossibles de controlar -la covid-19 i els problemes d’abastiment, però també com els desencontres Algèria-Marroc i la recent crisi i guerra de Rússia i Ucraïna afecten directament a les expectatives de desenvolupament econòmic. Hem de recordar que l’Estat espanyol té un dèficit de 20.000 ME a l’any en la balança comercial a causa de la importació d’hidrocarburs; no és precisament un problema menor per al sistema productiu.

Davant d’aquestes vulnerabilitats i la necessitat d’accelerar la transició energètica i reduir la seua dependència de l'exterior, la Unió Europea debat des de l’any passat mesures de gran abast, i segurament la més important d’entre elles és l’anomenada “regla d’or”, és a dir: que una volta decaiguen les mesures fiscals extraordinàries per la covid-19, les inversions en economia verda i sostenibilitat no compten com a dèficit públic ni estiguen sotmeses a les limitacions anuals de despesa dins les regles fiscals europees.

En aquest escenari, alguns dels nostres territoris veïns han aprofitat el corrent general favorable a l’acció pública en termes de transició ecològica i les administracions s’han implicat en el foment de les energies renovables, tant per a les seues pròpies necessitats com a sector públic com per assortir als ciutadans en un context generalitzat d’alça de preus i pobresa energètica. És el cas de l’Ajuntament de Barcelona, que compta amb una companyia elèctrica municipal, o del Govern de les Illes Balears, que via l’Institut Balear de l’Energia ja té diverses instal·lacions d’energia solar actives.

A casa nostra, mentrestant, l’Agència Valenciana de l’Energia -dependent de la Conselleria d’Economia- l’entitat que segons la normativa vigent podria fer-se càrrec de l’instal·lació i explotació de potència elèctrica renovable, resta inactiva. En general, la política del Consell i les administracions valencianes en esta matèria ha estat eminentment reactiva. El seu principal instrument ha estat el Decret-Llei 14/2020 de la Generalitat, per al foment de les instal·lacions d’energies renovables, on es planteja que per assolir els objectius de les Nacions Unides en matèria  de transició energètica -produir el 70% de l’electricitat a partir de fonts renovables per a 2030- la instal·lació de 6000 MW d’energia solar fotovoltaica i 4000 MW d’eòlica, el que suposaria multiplicar per 16 i per 4, respectivament, la potència actual, i això en només 8 anys. Ho fa, però, deixant la iniciativa quasi exclusivament en mans de l’empresa privada i sense massa lògica de planificació territorial o paisatgística, amb nul protagonisme dels ajuntaments afectats i ja no diguem ciutadà, amb una lògica similar a la normativa espanyola d’Unidad de Mercado.

Això ha suposat, d’acord amb les dades d’un reportatge de Joan Canela per a Público, que es presenten arreu del territori valencià més de 200 projectes de plantes de generació elèctrica renovables, algunes eòliques però fonamentalment fotovoltaiques, la majoria de les quals concentrades en terrenys agrícoles de comarques de l’interior amb escassa població, indústria i per tant demanda energètica. Aquesta lògica extractivista en termes energètics -amb escàs retorn econòmic i d’ocupació per al territori afectat però amb clar impacte negatiu per activitats com el turisme rural o l’agricultura- ha acabat per generar una forta contestació ciutadana: en les zones rurals s’està entenent la inversió en energies renovables com una bombolla especulativa comparable als PAI’s dels anys 2000 o a les macrogranges de bestiar. Però un dels arguments que aquesta mena de moviments tendeixen a esgrimir es que existeix marge de sobra per produir electricitat aprofitant les teulades dels edificis urbans abans de construir res en zones rurals o menys poblades.

Això, atenent a les dades, no sembla ser massa rigorós. O això diu Pedro Fresco (Director General de Transició Ecològica de la Generalitat) en un article al seu blog en Agenda Pública, citant a la vegada un estudi d’abast europeu elaborat en 2019 sobre la matèria: instal·lant plaques solars en les teulades dels edificis de l’Estat espanyol es podria cobrir un 28% de l’actual demanda elèctrica, uns 65 TWh sobre un total actual de 232 TWh; però si contemplem la descarbonització que tenim al davant, és a dir, que elements com els automòbils o la indústria passen a dependre d’electricitat d’origen renovable i no de combustibles fòssils, el total ascendiria a més de 1000 TWh i amb la potència generada a les teulades no arribariem a cobrir ni un 6’5% de la demanda elèctrica. En resum, sense descartar la idea, absolutament certa, que caldria començar per aprofitar fins a l’últim metre quadrat de les teulades dels edificis urbans i entorns construïts -pel menor impacte i sobretot, perquè és allà on fa falta l’electricitat- per acomplir els objectius de l’ONU seguim necessitant instal·lar una gran quantitat de potència de generació elèctrica en superfícies actualment no construïdes, la qual cosa tindrà de segur importants impactes paisatgístics. El que hem de decidir és quina mena d’instal·lacions volem, on decidim situar-les i, no menys important, com pensem pagar-les.

Així, els representants públics tenen en esta matèria dues grans necessitats a cobrir: d’un costat, la de descarbonització de la societat i transició a energies renovables, amb especial èmfasi en els propis serveis públics, així com pel funcionament de l'economia; i d’altre l’accés a l’energia com a bé públic, que sabem és molt desigual, una font important de pobresa i molt vulnerable als canvis macroeconòmics, d’altre. I per fer-ho, almenys dos problemes: uns recursos públics escassos com per cobrir tota la demanda d’energia renovable amb inversió pública directa en el període desitjat, per molt que es suavitzen les regles fiscals i de deute; i un sector privat que veu grans oportunitats de benefici però per assolir-lo no respecta regles d'equilibri territorial -prioritza grans inversions per economies d’escala, allà on els costos -terreny- són més barats, i tampoc no garanteix bones condicions d’accés a les empreses i ciutadans.

Els problemes, a priori, no són molt distints als que afecten, per exemple, al mercat de l’habitatge: el sector públic no té recursos suficients per cobrir la demanda d’habitatge segons els seus criteris d’interès públic -de lloguer assequible, etcètera; mentre el sector privat es concentra quasi exclusivament en alguns segments de mercat amb externalitats negatives -habitatges destinats a rendes altes i lloguer turístic. Què passa si estirem el símil i convenim que de la mateixa manera que la Generalitat promou la construcció d’habitatge protegit amb la col·laboració de promotors privats, tant en cessions de sòl públic com també via subvencions directes, podriem fer alguna cosa similar amb l’electricitat?

Plantegem una hipòtesi: la Generalitat i els Ajuntaments podrien cedir sòl públic a X anys o bé subvencionar la instal·lació de plaques fotovoltaiques o aerogeneradors en sòl públic o privat, participant per tant de la decisió del seu emplaçament, i a canvi garantir-se un subministrament a preu reduït, amb uns màxims taxats de benefici i un període d’amortització raonable per als inversors, i si s’escau, establint també uns preus màxims de comercialització de l’energia adreçada als usuaris finals. De la mateixa manera, l’accés dels inversors als lots hauria de fer-se mitjançant concursos públics transparents; i passat el temps d’amortització les instal·lacions revertirien a l'administració. En aquest sentit, els desenvolupaments urbans inacabats dels 2000, PAI’s, i polígons industrials són espais immillorables per a la producció d’electricitat, amb l’avantatge que els pobles i ciutats usuaris de l’energia s’acostumen a tenir l’impacte paisatgístic en el seu entorn immediat. Amb l’avantatge que les instal·lacions, especialment les fotovoltaiques i alguns tipus d’aerogeneradors, són desmuntables i per tant l’impacte ambiental i paisatgístic pot ser reversible.

A banda de l’atracció de capital privat i un accés generalitzat al servei, plantejar aquest model de captació d’inversions en energies renovables tindria importants avantatges en quant a l’eficiència i retorn social. Planificar de forma racional i pública la situació de les plantes permetria situar-les a la proximitat -o tota la possible- dels centres urbans i/o polígons industrials que hagen de fer ús de l’electricitat produïda; així com dimensionar la seua capacitat de generació elèctrica d’acord a necessitats objectives prefixades decidides pel sector públic. Això, en primer lloc, obligaria a fer càlculs racionals en clau de sostenibilitat i estimularia processos d’eficiència energètica, tant de processos públics -pensem no només en edificis administratius, sinó serveis com el cicle de l’aigua incloent dessaladores i depuradores, la recollida i tractament de residus sòlids o els sistemes de mobilitat urbana- com els privats; en segon, reduiria de forma important els costos i pèrdues en termes de transport d’energia i l’impacte ambiental d’instal·lació de línies d’alta tensió; i en tercer, en termes de justícia i repartiment de càrregues, repercutiria l’impacte paisatgístic en l’entorn dels usuaris finals del servei; hauriem de plantejar, per exemple, que en aquelles zones menys poblades on s’instal·len plantes extenses existisquen compensacions econòmiques i territorials concretes als perjudicis que els genera el seu superàvit exportador d’electricitat.

Tot això podria vehicular-se, per exemple, per mitjà d’un fons d’inversió en energies renovables liderat per la Generalitat via Institut Valencià de l’Energia, que podria participar en promocions d’instal·lacions d’energies renovables al costat d’Ajuntaments, Diputacions i l’Administració General de l’Estat, amb capacitat d’atracció de fons europeus pel seu lideratge públic i focalitzant-se en l’atracció, segons convinga, de capital privat. A banda dels recursos propis de la Generalitat, hem de pensar en els fons que reparteixen cada any les diputacions en inversions més o menys discrecionals, i sobretot en les amples reserves de romanents amb què compten els ajuntaments valencians; segons xifres de 2019 tenien en total més de 1500 ME dipositats als bancs que es podrien mobilitzar si les regles fiscals ho afavoriexen. 

Aquest fons, a mésde cobrir les necessitats pròpies de les administracions i proveïr d’electricitat barata a empreses i ciutadans, podria invertir i crear sinèrgies amb el teixit productiu i d’innovació valencià, en la línia dels programes ja vigents de compra pública d’innovació; és conegut per exemple que la Universitat Politècnica de València té una important línia de recerca en quant a aerogeneradors sense aspes. A banda, hi ha tota la qüestió de l’emmagatzematge: ja hi ha en marxa una estratègia valenciana de l’Hidrogen Renovable, amb l’Institut Tecnològic de l’Energia (ITE) com a actor destacat; i pensant en la rellevància tindrà la instal·lació de la factoria de bateries elèctriques de Volkswagen, que molt probablement esperonarà indústries auxiliars relacionades amb l’emmagatzematge d’electricitat i les bateries de liti. 

En aquest sentit, la instal·lació de la factoria de bateries, més enllà de l’efecte que puga tenir sobre el futur de Ford Almussafes, podria ser un factor de primer ordre en termes de posicionament territorial com a pol de l’economia verda; el posicionament a escala europea de València en termes de mobilitat urbana, qualitat de vida i polítiques verdes permetria aprofundir en esta idea. A escala autonòmica, però, no passem de parauletes: la Llei de Canvi Climàtic de la Comunitat Valenciana porta dos anys sense passar de la fase d’avantprojecte. Com diu el refrany, ja sabem que l’infern -i cada any que passa n’estem algunes centèssimes de grau més a prop- està empedrat de bones intencions.