Tamames, ves quin cas

La darrera aventura de Ramon Tamames, de 89 anys, l’acceptació anunciada d’encapçalar una esperpèntica moció de censura de Vox contra el govern legítim, si mostra alguna cosa és el perill inherent a la darrera fase de la vida, a “la última vuelta del camino” com va titular Pío Baroja les seues extenses memòries.

Segons l’escriptor de Mallorca Pere Antoni Pons no s’entén res d’aquest episodi si no se sap com és l’esquerra espanyola. Fa referència al seu component nacionalista espanyol. Sí, potser, però no només: és una visió massa reduccionista.

 Tamames sempre ha tingut Espanya -com un tot, com un bloc granític- al cap, una mica a la manera com Fraga Iribarne tenia l’Estat al cap. Tots dos eren espècimens que triomfaven molt a Madrid: numero ú de la seua promoció i opositors d’èxit. És “un memorión”, solia dir-se d’ells admirativament. Fraga, catedràtic de Teoria de l’Estat. Tamames d’Estructura econòmica d’Espanya. Però Fraga era franquista i arribà a ministre. Va fer la salutació feixista i va vestir camisa blava: no s’estava de res. Durant la seua època com a ministre d’Información y Turismo va ser una mena de petit Goebbels. La campanya demagògica dels “25 años de paz” fou escandalosa, igual com la desinformació que va propiciar a propòsit de l’assassinat judicial, el 1963, del dirigent del PCE Julián Grimau. Tamames era membre d’aquest partit, el PCE.

I no és que passava per allà, precisament. Va escriure -o coordinar- tot un llibre sobre la proposta del PCE per al futur d’Espanya, “la democràcia política i econòmica”, publicat a París el 1967 per Ebro, l’editorial del partit. El llibre es titulava així, Un futuro para España. Fou membre del Comité Central. Militant i dirigent, home de confiança en matèria econòmica, més al dia que Tomás Gómez, l’economista de capçalera de Carrillo, que era de la seua generació i vivia a l’exili.  A la casa de Tamames a Madrid -seu de l’empresa Iberplan- es feien reunions de les plataformes democràtiques. Acompanyà Carrillo i altres dirigents del PCE en la roda de premsa d’eixida de la clandestinitat el 1977. Fou candidat del PCE a l’alcaldia de Madrid. Aguantà la crisi del partit, va promoure una anomenada Federación Progressista i fins i tot fou cofundador d’Izquierda Unida. Una trajectòria dilatada. A la seua manera, però fou un comunista “de tomo y lomo”, que hauria dit Fraga. També era, en alguns aspectes, estranyament ingenu. Políticament naïf, el qualificà Carrillo. En la transició publicà la novel·la Historia de Elio, el 1976. “Elio” era un alter ego. Tamames s’hi deixava anar i explicava les seues aspiracions i èxits, les seues altes ambicions. L’ego de Tamames no cabia ni al seu cos ni al seu partit. I aquest partit no tolerava massa altres egos que no foren els del secretari general.

L’autor de Los monopolios en España, Estructura económica de España o El futuro y la nación sempre havia tingut una tirada regeneracionista, probablement molt més potent que les fonts ideològiques del partit en què militava. A Espanya hi ha dues tradicions en aquest sentit, els arbitristes i els regeneracionistes. Els qui volen arreglar les coses, oferint remeis. Sovint pures fabulacions. En l’era de la tecnocràcia, les receptes de Tamames tenien prestigi. Estava destinat a oferir remeis, a regenerar Espanya. Com a catedràtic d’Estructura econòmica era molt reconegut, amb una imatge moderna i eficaç. Però es va equivocar de partit. No va ser ministre, ni tan sols subsecretari. Ell, que podia haver estat president del govern, com a mínim. Elio es va sentir enormement frustrat.

A partir dels anys noranta es va retirar de la política, i va incidir una mica més en els negocis particulars, de consultoria (Iberplan) i construcció (Comylsa Empresa Constructora, SA). Va passar el temps. Publicava llibres sobre ecologisme o sobre l’ascens de la Xina. O fins i tot sobre la pandèmia, sobre el que fos. Va variar paràmetres ideològics. Es va fer liberal i conservador. La pulsió nacionalista espanyola -regeneracionista, radial, una mica del tipus despotisme il·lustrat madrileny- sempre l’havia tinguda. Va escriure unes memòries, que li va presentar a València Emèrit Bono, referent seu ací, igual que Salvador Forner a Alacant.

Si mirem les fotografies o les gravacions, el temps ha deixat petja en Tamames, és un ancià venerable, però malda per evitar-ho. Es tenyeix els cabells. Intenta mostrar resolució. Ara ha fet un pas arriscat.

Els darrers revolts del camí poden ser perillosos. “Encara estic a temps de fer malbé la meua biografia”, va dir Jordi Pujol abans del devastador episodi final de la seua trajectòria.

Complicades, les darreres estacions d’una vida. Hi ha qui les viu tranquil i seré -o almenys ho intenta-, hi ha qui viu corcat per antics fantasmes i ressentiments. Hi ha qui està a l’aguait d’una oportunitat per rescabalar-se de les ofenses, reals o suposades, que ha sofert. Hi ha qui fa balanç i es prepara per deixar bon record o un llegat de coherència.

Ramon Tamames farà malbé la seua biografia, perquè no pot ser que amb la seua trajectòria es sume a la iniciativa d’un partit d’extrema dreta que reivindica el franquisme contra el govern legítim de l’esquerra plural. Diu que és “un partit constitucional”. De veritat? Però si vol carregar-se tot un títol de la Constitució, nuclear i fonamental en els pactes interns que la varen fer possible! Però si atempta constantment contra la dignitat, els drets i la integritat moral de grans sectors de la població, com les dones o els immigrants o els no castellanoparlants! No se n’adona?

No cal ser obertament “anticonstitucional” per a ser d’extrema dreta i buidar la democràcia de contingut. Recordem que el Partit Nacionalsocialista alemany no va derogar mai la Constitució de Weimar. N’hi ha prou amb retocs legals -i sempre es troben experts juristes que faran la faena- per a funcionar... i cremar-ho tot, la convivència, la pau, la llibertat, els drets humans, la democràcia, la solidaritat i la humanitat civilitzada.

Tamames juga amb foc i es socarrarà. Però socarrarà més coses, perquè dona credibilitat a qui no la mereix. Es traeix profundament i llança un sac de fem, de brossa, a la seua biografia. Els qui ja li sospitàvem propensions no ens n’estranyem massa. Però molts antics seguidors, admiradors o amics -de l’economista, del demòcrata, de l’home d’esquerres amb rerefons de tecnòcrata il·lustrat- no se’n saben avenir. Estan avergonyits. I amb bones raons.