La transformació de València

De vegades prendre perspectiva és la millor manera d’adonar-se de la vertadera naturalesa de les coses. Veure-les des de fora. La mirada externa sol aportar matisos ben interessants, que ens ajuden a prendre consciència dels processos de canvi, d’elements molt significatius que altrament ens passen desapercebuts.

La transformació de València és evident per als observadors de fora. Com un llampec, els comentaris que podem escoltar en boca de visitants ocasionals, més enllà de les fórmules de cortesia, fa pensar en aquesta dialèctica insiders-outsiders que es dona en tot de situacions i circumstàncies. Sí, València s’ha transformat i presenta un aspecte insòlit, magnífic, als ulls dels observadors de fora. I també dels ciutadans de València, tot i que no sempre i no en tots els casos.

El canvi del 2015 i la gestió de l’equip de l’alcalde Joan Ribó han provat molt a València. S’acabaren les fantasies absurdes, la ciutat per als cotxes, la taca de la corrupció, la manca d’un projecte real de ciutat a l’alçada dels nous temps, substituït per cortines de fum com un circuit de carreres Fórmula 1 o una competició sobrevalorada de velers. S’acabà la privatització d’espais i funcions públiques. S’acabà l’agonia premeditada i cruel d’un barri com el Cabanyal, i tantes altres barbaritats.

València viu un moment extraordinari. Potser no ens n’adonem, des de l’esquerra perquè duem un esperit crític exacerbat a l’ADN i odiem el cofoisme i el conformisme. Des de la dreta perquè mai reconeixeran res de bo o res de positiu que puga fer l’ajuntament de Ribó  i Sandra Gómez.

València viu un moment extraordinari, sí: per l’atenció als barris, els poliesportius, les biblioteques, les obres d’accessibilitat, la neteja, l’acció cultural perifèrica. Pel carril bici, que ha estat una gran idea (gràcies, Grezzi) que modernitza i humanitza la ciutat. Pel Parc Central, que és una meravella. Pel vell llit del riu convertit en Jardí del Túria, un eix de vida i cultura. Pel Passeig Marítim. Per La Marina. Per la proximitat i accessibilitat de les platges de la Patacona, la Malva-rosa, Pinedo o el Saler. Per l’obertura d’espais públics a la Plaça de l’Ajuntament, del Mercat i de Bruges per a passejar i caminar a escala humana. Per l’atenció seriosa davant problemes greus de convivència com a Orriols. Pels nous projectes, com el corredor verd al nou llit del Túria. Per accions com la transformació d’un edifici indefinit com l’Àgora en el nou Caixafòrum. Per les noves línies del metro i tramvia, per la bona gestió de l’EMT. Per la remodelació d’entorns com el Cabanyal o Natzaret. Per la culminació eventual del nou Estadi del València sense perjudicar la ciutat. Per la integració dels transports metropolitans. Pel projecte de soterrament de les vies del ferrocarril, el túnel passant i la nova Estació central...

Calia recuperar i re-significar allò que es podia salvar de la mentalitat grandiloqüent de l’estranya parella (Rita i Camps), que tenien darrere un mecanisme corrupte personificat en el vice-alcalde Grau, que varen portar València al desprestigi més absolut. Tot el grup municipal del PP emmerdat, bé que exonerats in extremis part dels seus membres gràcies a un tecnicisme jurídic, però ningú oblidarà mai les gravacions de María José Alcón adreçant-se en confiança al seu fill: “esto es una corrupción política del partido...”.

Era difícil. Què salvaríem d’aquella època? Bàsicament, el Pont de les Flors. Si bé es mira, la resta fou exageració i megalomania, provincianisme de baix nivell, culturalment vergonyós. El que es feia mitjanament bé era continuació del que havia dut a terme qui havia plantejat una idea i un projecte solvents, seriosos, de ciutat. Que fou sens dubte l’alcalde Ricard Pérez Casado.

A hores d’ara València viu un gran moment. Té problemes? I tant que sí, com totes les grans ciutats, problemes socials, de marginació, de cronificació d’una certa misèria urbana. De gentrificació i eventual excés d’atractiu turístic. De precarietat laboral i augment dels preus de l’habitatge, que marginen tot un espectre social que no hi arriba. Cal aprendre d’experiències alienes i preparar estratègies de contrapès, siga en el terreny de l’excés turístic, de la convivència multicultural o dels problemes socials. També hi ha problemes de resituació en la nova geografia econòmica del món. Cal cercar un equilibri entre serveis, indústria i cultura, entre infraestructures i espais de convivència, entre modernització i cohesió social. Per exemple, convindria no hipertrofiar el Port, baula d’intercanvis globals no sempre profitosos, que si esdevé un absolut, una mena de sine qua non, podria hipotecar o malbaratar l’entorn i el futur de València. Un tema pendent en el debat de la ciutat, que ha de saber discernir i encertar.

Cal sospesar pros i contres. I cal saber arrodonir les coses, per exemple culminar la gran reforma dels espais centrals de la ciutat amb l’execució urgent de la reurbanització dels voltants del carrer dels Exarchs. No pot ser que una gran obra com la renovació de la Plaça de Bruges es veja tacada per un rerefons ruïnós. És tan sols un exemple. Un altre, greu, serien els solars de Ciutat Vella o del carrer de les Garrigues, en ple centre de la ciutat. No hi té res a dir l’Ajuntament? O els molts embolics urbanístics que una gestió laxa, ineficient i basada en l’amiguisme ha deixat en herència a l’ajuntament actual.

La ciutat no és un negoci, sinó l’escenari de la vida de les persones. No és només urbs, sinó també polis. És un organisme viu, un projecte compartit amb variables econòmiques i urbanístiques, però sobretot és vida social, convivència, espai compartit. València té enormes possibilitats. Si aposta pel coneixement, per la innovació, pels centres de recerca, per les un universitats, per la cultura, pel contrapès social. Té una vessant festiva evident, com Rio de Janeiro, i benvinguda. Però també una altra seriosa i disciplinada, organitzada, eficient. València viu un gran moment i no n’acabem de ser conscients. Els qui venen de fora es queden bocabadats. Hi ha seguretat ciutadana, un clima excel·lent, el ferment d’inconformisme i capacitat autocrítica necessari per a millorar, grans dotacions culturals, universitàries i científiques. I una ciutat per a passejar, ara que s’han obert tants espais públics, les grans avingudes on passen els ciutadans lliures. O per a circular en bicicleta, com recomanen els nous temps. Hi ha barris on “passen coses” com Russafa, el Carme, Benimaclet o el Cabanyal. I aviat Patraix i altres...

L’herència del passat proper o llunyà -monuments com la Llotja o les Torres de Serrans, l’Albufera, les platges, el Museu Sant Pius V, el Mercat Central, el Jardí del Túria, l’IVAM, el Palau de la Música, la Ciutat de les Ciències- es dona la mà amb les noves propostes públiques i privades, les Naves, la Rambleta, Bombas Gens, l’edifici Veles i Vents, la Marina, la Plaça del Llibre, el Centre Octubre i un llarg etcètera... Tot plegat a la cerca de l’equilibri, d’una ciutat per a viure oberta al món i sobretot amatent a acollir, en primer terme, tot el que vinga de l’àmbit immediat de referència que és el País Valencià -del qual n’és capital-, de Vinaròs a Guardamar, d’Alacant i Elx a Castelló, de Gandia a Sogorb o Requena, d’Alzira a Alcoi o Xàtiva.

 I una proposta, per acabar: substituir  més prompte que tard, després del debat corresponent, l’estàtua una mica absurda de la Plaça de l’Ajuntament (que ara sembla que representa un pioner de la violència de gènere, en mala hora promogut per una regidora d’extrema dreta) per un gran Monument a les Comarques Valencianes. Crec que és un deute pendent d’una ciutat que finalment ha assumit el seu paper. O que hauria de fer-ho.