Vox no casa, Vox caça

¿Però algú, a València, vol ser casat pels malcarats regidors de Vox?! Ja m’imagine que al col·lectiu LGTBI ni se li ha passat pel cap, però deu haver-hi promesos heteros d’ultradreta que vulguen fotografiar el primer bes de casats amb un fons verd florejat per la figura de Juanma Badenas —i és que al món, sobretot al món valencià, n’hi ha de tot. Però aquesta fauna no abunda, dic jo: tots els caçadors i toreros que Vox correria a casar deuen ser gent d’Església, radical o banal.

Com que no estic casat perquè estic en contra del matrimoni —una institució poc liberal, gens llibertària, tradicionalíssima, que només s’aguanta per raons pecuniàries, per conveniències fiscals i testamentàries— em resulta simpàtic que els regidors de Vox de l’Ajuntament de València es neguen a casar el personal. Qui es vulga casar, per a mi, ho hauria de fer per l’Església, després d’uns cursets prematrimonials draconians en què la Bíblia fos lectura obligatòria. Ja sé que el col·lectiu LGTBI ha lluitat molt per tindre el dret del matrimoni civil —fa molt de goig veure parelles LGTBI segellar en públic el seu amor, ni que siga per fotre èticament i estèticament la societat patriarcal. Però, tan bon punt aconseguit aquest dret, ¿no seria més “revolucionari” negar-se a exercir-lo? ¿No hauríem de conformar tots plegats, els LGTBI i els altres, un manifest universal per a cagar-se en totes les “unions personals” que sanciona Déu o l’Estat i deixar la decisió d’ajuntar-se —per amor, per sexe o per diners— exclusivament a la voluntat dels individus o indivídues?

Els governs de PP-Vox estan venent com una panacea el retorn als valors tradicionals —com si els anteriors governs progressistes no haguessen practicat les tradicions més carques. La mateixa alcaldessa M. José Català ho ha declarat com una crida fallera. Aquest Nadal, ha dit, tornarà la tradició a València: tots els barris tindran un arbre de Nadal, se’n plantarà un de l’altura del Micalet a la plaça de l’Ajuntament, la ciutat estarà més il·luminada —en contra, si cal, del Protocol de Kioto— i en la cavalcada de Reis o Reixos s’eliminaran tots els personatges “progres” i tornarà a desfilar-hi la policia nacional. Tot, repetisc, per restituir els valors tradicionals.

I em pregunte —és un somni— si els progressistes valencians, davant aquest tsunami tradicionalista, podem aprofitar l’ocasió per canviar de paradigma —perdoneu-me la pedanteria. Vull dir si podríem, sense por —sense por de ser assenyalats o de no ser votats—, proposar una cultura més “alternativa”, una cultura que renegue de tanta tradició casposa, de tanta festa àgrafa, de tanta connivència amb els poders establerts. Podríem començar, com l’alcaldessa de València, aquest mateix Nadal. Podríem, no ho sé, deixar d’anar als centres comercials a consumir com esperitats o a veure-hi pel·lícules nadalenques de la factoria Disney, uns films que propaguen i consoliden rols masclistes i xenòfobs. O començar l’any lluitant per una societat més laica, de menys faramalla pública i més recolliment lector. Podríem —jo què sé!— engegar una campanya en favor de l’apostasia, ni que siga per fer rabiar el bisbe Munilla o per posar content l’admirable assagista i sociòleg Toni Mollà, apòstata confés, que fa anys que predica l’apostasia al País Valencià sense massa seguidors —els progressistes valencians, ai, som uns pusil·lànimes.

Fem com els judokes: aprofitem la força del contrari per contraatacar. Quant als ultradretans de Vox, ja ho sabem: a diferència dels dretans durs i inoxidables del PP, ells no són matrimoniers. Els de Vox no casen, els de Vox cacen: no beneeixen felicitats, disparen a qualsevol pardal que vola. Deixem-los, doncs, porquejar amb la seua “llibertat”. L’únic que és urgent de fer saber a totes les persones de bona fe és que la idea de “llibertat” de Vox és un muntó de pólvora i plom.