RTVV: un mal acord o un bon juí?

Aquests dies, tot Espanya, i més enllà, ha anat plena del ridícul que va fer l'alcaldessa de València, Rita Barberá, en la Crida de les Falles. Des de diumenge, el seu vergonyós discurs s'ha llegit, escoltat i vist per tot arreu. Tota Espanya s'ha rigut de Rita, tota Espanya ha sigut testimoni del seu menyspreu per la llengua, metàfora perfecta dels seus 24 anys de menyspreu a la ciutadania. Però ja està. No passarà res. El succés no tindrà cap cost polític per a Barberá perquè una vegada superat el terratrémol informatiu estatal, a casa nostra el tema ja està oblidat, amortitzat, mort; se li ha acabat el recorregut.

L’agenda informativa valenciana no la marquem nosaltres, ens la marquen des de Madrid: ho demostra, per exemple, el fet que les víctimes del Metro van ser invisibles fins que va arribar Jordi Évole amb el seu “Salvados” o que Gürtel no esclatara fins que la seva branca madrilenya no es va fer evident. Per això, ara, una vegada els mitjans espanyols han llevat el focus de Rita Barberá, tema esgotat. Políticament és molt trist però és així.

El dèficit democràtic del País Valencià té molt a vore amb la debilitat dels seus mitjans de comunicació. El nostre imaginari social ens el dissenyen els mitjans d'àmbit estatal i, això, ens hipoteca com a veritable comunitat política, ens fa subsidiaris d'altres sistemes comunicatius que ens són aliens.

Sense ràdio autòctona, amb delegacions d'emissores estatals més pendents dels EROs i la publicitat que de la informació, condemnats a les televisions espanyoles, amb una premsa escrita erràtica o de trinxeres i uns mitjans per internet sense muscle, hi ha molt poques esperances de revertir la situació.

La desaparició de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), més enllà de l'injust i pèssim tancament, va ser una sort en tant que s'acabava una arma de desinformació massiva al servei del PPl però la seva absència posa de manifest l'absoluta vulnerabilitat de la ciutadania valenciana davant els discursos, personatges i relats que ens vénen de fora.

La necessitat de disposar d'uns mitjans audiovisuals públics que siguen espill de la nostra realitat i fets per nosaltres mateixos és bàsica. No hi haurà veritable autogovern si no ens autogovernem també en el camp de la comunicació i, sobretot, de la informació. Per això, el nou cicle polític que s'acosta ha d'assegurar, com element estratègic, l'existència d'un sistema comunicatiu propi.

Perdoneu-me la poca originalitat però el País Valencià serà autònom en comunicació o no serà. La nostra supervivència cultural depén d'això i la nostra supervivència política, també. Per descomptat que nos ens serveix la RTVV que vàrem conéixer. Parlar de recuperar RTVV és un error. No ens serveix ni el nom. Cal una refundació en tota regla. Ha de ser el que mai va ser: veritablement pública, de qualitat, professional i independent. I no podem perdre temps. La necessitem i la necessitem ja. No hem de permetre que les cuites legals acaben impedint la seva existència.

Els nous mitjans audiovisuals públics valencians han de partir d’un consens ampli que combine el respecte a la llei, als drets laborals, garanties de sostenibilitat i la necessària renovació per a impedir que els mateixos que no van ser capaços de fer la RTVV que calia, ara la tornen a pifiar. Segurament serà un procés en el qual cap dels principals actors quedarà del tot content però cal passar el coll d'ampolla de com arrancar per, després, arribar als mitjans públics que necessitem. No pot ser que la discussió sobre com fer allò que és precís acabe fent-ho impossible. El país, la gent, no s'ho pot permetre. L'experiència ens diu que sempre és millor un mal acord que un bon juí.