Raquel Ejerique: “Com a servei públic, la obligació d' À Punt és interessar la societat”

Raquel Ejerique va aterrar en la direcció d’Informatius de la radiotelevisió pública valenciana en ple esclat de la pandèmia. A l’abril del 2020 la redactora en cap de Política Social, fins llavors, en elDiario.es va obtindre la millor puntuació per a dirigir els informatius d’À Punt Mèdia i va ser ratificada pel 70% de la redacció. Un any i mig després, la periodista valenciana ha conformat el seu equip i ha reorganitzat la redacció amb el focus posat en la informació de proximitat i centrada en els temes socials per complir amb el mandat del servei públic. Amb la nova aposta de programació a punt d’arrancar, la responsable d’Informatius parla sobre els canvis de l’últim any i la direcció de la cadena.

Com han canviat els informatius en aquest any i mig?

El nostre lema és que són més locals i més socials. Hem fet un pas per la desinstitucionalització, donant històries per a tothom, de tots els pobles i tots els nivells socioculturals. No som una televisió de nínxol, ens dirigim a tothom: hem d’anar a universitaris i a gent sense estudis, a gent a qui li agraden les festes populars i l’art contemporani. Estem fent una faena per a fer més reportatges, més testimoniatges, temes en què un es veu reflectit. Això i la reorganització d’una redacció que no és líquida i fa de tot, sinó que és una redacció especialitzada.

Hi ha hagut diverses reorganitzacions de redacció des que es va posar en marxa la radiotelevisió pública. Què es busca amb aquest sistema?

Ara tenim les seccions clàssiques –nacional, internacional, cultura, política, economia– amb redactors que coneixen els temes i això aporta molt, poden explicar molt més bé la realitat. Volem explicar més les coses, no donar declaracions de polítics i donar-ho tot per fet. Explicar les lleis de què parlem. La redacció especialitzada ha donat molt bon resultat. També hem fet un canvi perquè siga primerament el web, les notícies les donem en el moment.

La pandèmia ha deixat algun aprenentatge en l’organització dels informatius?

La redacció, i em referisc a càmeres i tècnics també, ens hem greixat en les emissions, en els avanços informatius. Hi ha hagut dies que hem fet huit hores d’emissió. És un protocol que s’ha quedat per sempre. Ara, quan tenim un esdeveniment inesperat, com la solsida d’un edifici a Peníscola o una DANA, podem reaccionar molt més bé. Un altre ha sigut el teletreball: ha sigut difícil, perquè el periodisme també és comunicació entre nosaltres, però hem aprés. S’ha evidenciat la tasca del servei públic; sense nosaltres, una gran part dels valencians hauria estat a les fosques sobre l’estat dels seus hospitals o les normes de la seua comunitat. També hem hagut d’aprendre a obrir i tancar l’aixeta, perquè ens hem saturat del coronavirus. Quan estàvem molt malament, quan calia conscienciar, hem donat molt de coronavirus, però també hem aprés a tancar l’aixeta. Ara tenim una situació estable, de risc baix, i no obrim els informatius amb coronavirus i no ocupa més del 30% dels informatius. Hem aprés a donar un menú més variat.

Els informatius són més de la meitat del temps diari d’emissió i són els líders d’audiència. Quins són ara els reptes?

La gent que ens coneix se sol quedar. Hem doblat l’audiència de web i en televisió hem superat el 4% molts mesos, que és el que tenia Canal 9 quan va tancar. Els informatius s’han consolidat i la ràdio té capacitat de creixement que estem explorant amb un programa de cinc hores de ràdio pura. En els esports hem multiplicat les hores de retransmissió, hem prioritzat el web. El repte, al marge de millorar els informatius i connectar més amb la gent, és ser més coneguts. Ací hi hagué una ruptura total amb tot el patrimoni sociològic de Canal 9, que era una marca com El Corte Inglés; el repte ara és que connecten, perquè, si connecten, els agradarem.

Pel que fa als temes, on volen posar el focus informatiu?

Els temes socials, educació i sanitat són essencials. Els temes de drets, denunciar injustícies, l’economia i la política, que ho afecten tot. Però sobretot, per a ser un servei públic hem de donar informació, denunciar injustícies i intentar millorar la societat. Si es crea un paquet d’ajudes, hem d’explicar-les, dir com poden aconseguir-les. Som emissors d’informació, però hem de pensar com si en fórem els receptors, saber què volen escoltar.

Fa unes setmanes van presentar la nova imatge dels informatius, amb pantalles per a suport gràfic i realitat augmentada. Al marge de l’impacte de la imatge, de l’espectacularització, en un context en què els informatius competeixen no sols amb altres cadenes, sinó amb altres plataformes, amb les xarxes socials, per l’atenció de l’usuari, què busquen obtindre amb aquest sistema?

En el cas de la televisió no es pot distingir la informació del contingut. Si una bona informació no va acompanyada d’una bona posada en escena, no arriba a l’espectador, l’atenció a la televisió està en competència constant. Per això hem fet aquest salt tecnològic, perquè som conscients que la mateixa història contada amb bones imatges, amb un bon gràfic, és més efectiva i més servei públic que si té poca cura. Per això els càmeres són essencials.

Això dona peu a incorporar gràfics, infografies, dades... Pot ser útil com a eina contra les notícies falsejades?

És essencial. Es diuen moltes coses, però hem d’anar a veure qui ho diu i si és factible. Vivim en una època en què es fan molts anuncis i cal contrastar-los. Sense abusar de les dades, ja que l’allau és perjudicial per a la comprensió, però seleccionant-les bé, és essencial per a prestar el servei públic.

Quin projecte tenen per a la ràdio?

Les Notícies del Matí comencen a les 7 i acaben a les 12. La primera part d’informació pura, i una altra més de magazín. És el vaixell almirall de la ràdio diària, que hem reforçat amb esports, que també és un servei públic. Hi ha tota mena de transmissions esportives, estem al voltant del 60% de producció pròpia, superant el mandat. Tenim l’impediment que hem d’abordar que la gent ens conega més.

Sembla que amb la ràdio ha costat una mica més que amb la televisió.

Estem potenciant el web per donar-nos a conéixer també a través de la ràdio, penjant els programes i les entrevistes. Les xarxes socials són un aliat estratègic.

Parlant de xarxes, fa unes setmanes, cobrint una informació sobre els problemes de convivència als Orriols, una càmera va captar que a una entrevistada intentaven robar-li la bicicleta en directe. Aquest vídeo va córrer com la pólvora en les xarxes. Aprofitaran els continguts susceptibles de viralitzar-se?

Abans ens passaven coses així i no hi reaccionàvem, ara hem aprés a reaccionar. El que va passar no és una anècdota, evidencia un problema per a aquella dona, per a la gent que viu al barri i ha passat davant els nostres nassos. Llavors, perquè no hem d’explicar-ho? No renunciem a això. Estem competint; no ho farem en un terreny pantanós, de fang o de pescaclics (clickbait), però som un mitjà de comunicació per als valencians i no podem estar només a allò que passe en les agendes i en les rodes de premsa, hem d’estar al carrer, en la vida, en allò que importa a la gent. Estem en competència, no coste el que coste, però sí per a buscar allò que interessa a la gent.

Hi ha qui considera que els mitjans públics no han de competir per l’audiència.

Els mesuraments d’audiència, que tenen els seus defectes, reflecteixen l’interés que la societat té en tu. Crec que com a servei públic la nostra obligació és interessar la societat. Si no, quin servei públic dones? Una altra cosa és com, si vols interessar amb programes de sang i fetge, si tractant la violència de gènere com si foren successos o crims morbosos... Doncs no. Però hem d’interessar la gent, no podem allunyar-nos d’ells. No podem pensar que el periodisme està intel·lectualment per damunt de la ciutadania a qui serveix, perquè això és un discurs elitista, que no presta un servei públic només que a una part menuda de la societat i nosaltres el prestem per a tota.

Hi ha un discurs classista respecte dels mitjans? En la primera etapa d’À Punt es va criticar una televisió massa elitista i ara la crítica és la contrària, a això que es diu ‘programes per a iaies.

Cal fer programes per a tothom. Una tele que només és per a una mena de persones no és un servei públic. Una bona graella ha de tindre servei per a tothom; no per a tots i cadascun, sinó per a una globalitat, per a persones que compartim un territori, una llengua i una cultura.

Els informatius del migdia s’han consolidat en l’audiència i els de la nit també han trobat el seu espai. No obstant això, els matins estan en reorganització constant i sembla que els costa més adaptar-se.

Aquest espai, que era de televisió, és el que hem reconvertit en ràdio. Els matins són una franja difícil i tenim uns recursos limitats, així que hem apostat per altres franges. Els matins són el moment de la ràdio, quan vas amb cotxe, en transport públic... El moment de la televisió és un altre, és a partir de les 12, que és quan començarà el nou A la Ventura a partir del dia 13. Hi tinc bastant confiança, és un to més de programa, un magazín més social.

I l’informatiu comarcal?

S’absorbeix en altres espais. Els informatius tenen una quota insalvable de temes locals i comarcals, amb un mínim de tres temes diaris.

Venia d’elDiario.es, de destapar el cas màster –la falsificació del títol acadèmic de l’expresidenta madrilenya Cristina Cifuentes–. Com es trasllada aquest periodisme d’investigació a la televisió pública?

Tot el periodisme ha de ser d’investigació. Des de confirmar i contrastar i rascar què hi ha darrere d’una nota de premsa fins a grans temes. Ara mateix no tenim capacitat de dedicar un equip de persones tota la seua jornada a investigar, la televisió costa molt de fer, en temps i en recursos. El que sí que intentem implantar és un periodisme d’investigació que no tinga tantes pretensions a llarg termini: intentem traure diàriament temes propis, que poden ser vinculats a un abús en una localitat contra qualsevol veí, no necessàriament transcendeixen la nostra frontera. Ho reduïm al que podem aconseguir. Hem destapat coses com la vacunació de l’exsecretari general de Comissions Obreres, la xarxa de xalets amb festes clandestines... Aprofundim en temes i volem donar temes propis i exclusives. Això s’ha reflectit ja en els informatius.

Aquest entorn era pràcticament un camp de batalla amb el govern autonòmic i central. Aquestes pressions i hostilitats com canvien d’un mitjà privat que exerceix de contrapoder a un públic que també l’exerceix?

De pressions, ací no n’hi ha. Ho diu el consell d’Informatius en el seu informe. És un luxe poder fer periodisme en llibertat. Una altra cosa és que el periodisme que fas hi ha vegades que no agrada i hi ha gent que t’ho fa saber, però sempre a posteriori. Sol ser una opinió en les xarxes, algú diu alguna cosa... Però mai he rebut telefonades de si cal donar això o no donar-ho. Tampoc les acceptaríem. Estem en un altre moment: ací hi ha un control financer, no es pot ficar ningú a dit i ningú telefona per fer l’escaleta de l’informatiu. Donem el que hem de donar. En elDiario.es va ser el cas Cifuentes i després el cas Montón i al final et guanyes una reputació i una credibilitat, però ningú t’aprecia com si fores seu, cosa que em sembla essencial per al periodisme. Quan no agrades a ningú i tots es queixen, com és el nostre cas, crec que significa que anem per bon camí.

En un territori que ha patit privatitzacions i ha viscut sota el mantra neoliberal, allò públic genera desconfiança. Ací a més teníem una televisió que havia sigut símbol de corrupció. Com es recupera aquesta confiança?

Tenim aquesta ombra. Però és evident que això és una altra cosa. Si encens el televisor és evident. No podem endeutar-nos, no hi pot treballar ningú que no estiga en la relació de llocs de treball. La confiança és una cosa que s’ha de guanyar, està en l’imaginari col·lectiu i són idees que només es contrasten amb la realitat. Veure un informatiu nostre dissipa tots els dubtes. La credibilitat costa molt d’aconseguir i molt poc de perdre, estem en un procés de recuperació d’aquest patrimoni de tots: el servei públic de radiotelevisió valenciana.