“Intentar anomenar el suïcidi és començar a previndre’l, és trencar el tabú”

Suïcidi no és una paraula que s’use de manera habitual i, quan es pronuncia, genera un cert sotrac. Potser és aquesta la causa per la qual s’opte pel silenci. Dolors López va perdre la seua filla fa quasi una dècada. Quan va trobar les paraules va escriure Te nombro, un llibre en què relata el procés de dol i de supervivència. “Les persones vinculades som supervivents, quedem tapats per la llosa del tabú”, defensa.

Dolors López s’encarrega ara de formar el personal de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana i imparteix cursos per al personal d’emergències de l’Ajuntament de València, una formació destinada per a l’atenció i la prevenció del suïcidi. El consistori ha incorporat aquests treballs en la seua estratègia de salut mental, a la recerca d’una ciutat saludable. “Volem obrir una perspectiva, visibilitzar-la i entendre-la”, expliquen els responsables municipals de la campanya. En la formació, López parla dels mites més comuns i del mal que causa convertir un problema de salut pública en un tabú. “En tots els tabús hi ha mites; tabú significa ocultar el que no vol ser conegut i s’acaben generant mentides. Intentar anomenar-lo és començar a previndre’l, és trencar el tabú”, explica l’autora a elDiario.es.

Entre els mites, López recorda frases recurrents: qui ho diu no ho fa o ho fa per cridar l’atenció. “No és cert en absolut. Hi ha canvis de conducta i missatges que indiquen que aquesta persona té un sofriment tan gran que no el pot suportar. El que se suïcida no vol morir, vol deixar de patir. I si cridar l’atenció fora la intenció de la persona, ja només perquè ho necessita hauríem d’atendre-la”, sentència.

L’autora descarta que la malaltia mental siga el detonant de la mort violenta, encara que sí que és un factor de risc, i expressa que sempre hi ha diverses causes, i posa com a exemple les dones víctimes de violència masclista. “La violència de gènere està darrere del suïcidi de moltes dones. Aquest sofriment continuat pot portar a un altre trastorn”, expressa, mentre reclama no estigmatitzar els col·lectius. “Cal col·locar-se al seu costat, mostrar la preocupació, mostrar suport”, assenyala, i recorda: “Trivialitzar el sofriment els allunya de nosaltres”.

Les dues grans teories comunicatives respecte del suïcidi adquireixen noms literaris: l’‘efecte Papageno’, que es contraposa a l’‘efecte Werther’. El primer es basa en un personatge de l’òpera La flauta màgica de Mozart; el segon, en el protagonista de Les penes del jove Werther, de Goethe, que es va censurar en uns quants països per incitació al suïcidi. En sengles obres, els protagonistes tracten de posar fi a la seua vida per un amor no correspost, però Papageno ho evita en exterioritzar el seu sofriment i trobar suport; per això aquest efecte es planteja en la persona que mostra empatia i comprensió.

“Si no parlar d’això servira, hauria disminuït. Però cal parlar d’això com toca: sense morbositat, sense detall, sense fotografies”, assenyala López. Fins fa uns anys hi havia la creença generalitzada que informar sobre els suïcidis generava una mena d’efecte crida, però l’Organització Mundial de la Salut insisteix des de l’any 2000 que parlar del tema ajuda a la prevenció. “Allò que mata és el silenci”, recull María Quesada, periodista especialitzada i autora de La niña amarilla, un llibre de relats col·lectiu que treballa la prevenció del suïcidi, en una jornada de formació a través de la Unió de Periodistes Valencians. El treball de Quesada busca “posar nom a emocions eliminades per les mateixes persones que ho hem sentit alguna vegada i per l’entorn: pors, frustracions, desil·lusions, ansietats, crits d’atenció cap a una causa coneguda o desconeguda, conscient o inconscient, que ens porta a voler abandonar”. Quesada planteja que el treball periodístic ha de basar-se el rigor, el respecte i la responsabilitat dels mitjans de comunicació i advoca per mantindre un rol actiu en la prevenció. “Hem de pensar que una notícia pot previndre més morts o causar efecte contagi”, planteja la periodista.

El suïcidi és la primera causa de mort no natural a Espanya i té una incidència especial en els homes –el 2018, de 3.500 suïcidis, 2.600 van ser homes, segons l’Institut Nacional d’Estadística– i l’estadística apunta a un increment en els últims anys. En professions com els cossos i forces de seguretat de l’Estat, la taxa és elevada: més de 400 en els últims deu anys. “L’ideal seria que després de cada intervenció delicada s’abordara i se’n parlara. Que els comandaments intermedis tinguen formació per a abordar les emocions”, expressa un agent. El 6 de novembre passat, la Policia Nacional va aprovar el seu pla de promoció de la salut mental i prevenció de la conducta suïcida, que preveu les situacions de “vulnerabilitat després de la participació en intervencions sensibles, la millora en les capacitats d’afrontament dels funcionaris que desenvolupen determinades activitats de fort impacte psicològic o l’atenció a les persones més afins, siguen companys o familiars, davant les temptatives o davant suïcidis consumats”. Entendre’ns com a éssers vulnerables i abordar i exterioritzar les nostres emocions, coincideixen els experts, és una bona eina de prevenció.