Amb Vicent Torrent, a Torrent

Quan una persona de conviccions democràtiques sinceres i arrelades, no postisses ni impostades, exerceix un càrrec de representació per elecció popular, posem per cas un ajuntament, tracta d'actuar en benefici del conjunt de l'electorat de la circumscripció, tant si l'ha votada com si no. Sense saber, és clar, si l'han votada, perquè el vot és secret. Procura fer-ho sense exclusivismes de partit o de llista electoral, al marge de l'opció que l'haja duta al càrrec. Mira de pensar pel conjunt de la població i no per la gent del seu barri, de la seua classe social o de la seua ideologia. Tracta de pensar i de parlar, amb respecte, sense ofendre ningú. I ho ha de fer, sobretot, perquè el prestigi i l'honorabilitat pública del territori que representa depenen en una mesura considerable del prestigi que ella mateixa siga capaç de guanyar-se i de l'honorabilitat política i personal que mostre en l'exercici de les funcions que li corresponen. 

Aquesta persona, per un procés evident, encarna la dignitat del conjunt humà sobre el qual té eventualment autoritat. És un fet que no té res a veure amb les dimensions ni la importància proporcional del municipi —per seguir amb l'exemple—, sinó que és una virtut civil directament vinculada amb el sentit de la responsabilitat democràtica.   

En el cas que aquesta persona elegida per a governar una corporació municipal i la ciutadania que en depén, siga incapaç d'exercir les funcions representatives amb aquesta puresa d'intencions i conducta, l'organització que la patrocina li ho hauria de recordar o animar-la a dimitir sense tardança.

Em disculpe per escriure aquestes obvietats, però pareix necessari en aquest moment d'involució política que sofreix el País Valencià. 

A la vista de recents i penoses accions i declaracions de la flamant alcaldessa de Torrent, senyora Amparo Folgado, del Partido Popular, que governa amb el suport d'aquesta organització i de la seua fillola, Vox, es pot témer que els quatre anys pròxims seran, a la capital de l'Horta Sud, una simple xarlotada sectària. 

El cantant i musicòleg Vicent Torrent té mèrits de sobres en la seua llarga trajectòria perquè els reconeguen, al seu poble, gent de tota condició i ideologia. Com és normal en una comunitat humana democràtica, en la qual només es consideren necessàriament excloses les accions delictives tipificades i provades d'alguns dels seus membres. Qualsevol altre intent d'exclusió és un atemptat greu contra les llibertats individuals i col·lectives reconegudes per la Constitució espanyola, per no citar textos de més altura i abast universal. És a dir, la llibertat de pensament, d'expressió, etc. 

Sóc un tipus d'una vulgaritat absoluta, però d'una certa edat. Se'm podrà acusar de molts errors, però, arribats al punt que estem, no em molesta declarar que ningú podrà acusar-me de separatista, secessionista, o qualsevol cosa semblant. Més encara, no fa molt, una petita secta residual m'ha fet excloure d'una institució universitària valenciana, exactament pel meu pecat suposat d'unionisme. Sóc per a ells, per entendre'ns, una mena de botifler. 

Des d'aquesta posició puc dir que em repugnen els arguments utilitzats per l'alcaldessa de Torrent per a retirar a l'auditori de la seua ciutat el nom d'un torrentí tan il·lustre com Vicent Torrent. I m'atreviré a fer una predicció. D'ací uns anys, ningú no recordarà el nom d'aquesta senyora alcaldessa, mentre que el de Vicent Torrent continuarà figurant en la història de la recuperació cultural valenciana contemporània. En reconeixement objectiu de més de mig segle de treballs i esforços, sovint contra obstacles brutals edificats pels grups polítics i socials que l'alcaldessa representa. 

Cantant i musicòleg 

Fa un temps vaig publicar en aquestes pàgines una nota sobre el sacerdot escolapi Enric Ferrer Solivares, en què contava com ens vam conèixer ell i jo, valencianistes incipients —ell sempre més sòlid en tot que jo—, en un seminari del seu orde a Albelda de Iregua, cap al 1964 o 1965. En les mateixes circumstàncies vaig parlar per primera vegada amb Vicent Torrent i alguns altres estudiants valencians del centre, que havien constituït un grup d'estudi i discusió sobre la llengua i la cultura de la seua terra, com feien per la seua banda companys bascos o catalans. Ell tindria uns dèneu o vint anys, ja que havia nascut el 1945, i jo uns setze.

Torrent va estudiar Filosofia i Teologia en centres de formació de l'Escola Pia per a futurs sacerdots, però abandonà aquesta vocació. En tornar a Torrent, d'on procedia la família, pogué aplicar aquell valencianisme que podríem anomenar “a distància” sobre la realitat social més pròxima i immediata. Com feren Ferrer Solivares i altres companys, tant si continuaren sent escolapis com si no. Torrent es feu mestre a l’Escola Normal de València i cursà estudis de música al Conservatori de la ciutat. Després va ser mestre en escoles de Torrent i Benifaió, de 1971 a 1977.

De manera paral·lela, s'interessà per la recuperació de la tradició musical popular valenciana. Abans, ho havien fet des de finals del segle XIX altres estudiosos, just quan cançons i melodies desapareixien de la vida quotidiana per a integrar-les en la memòria col·lectiva que calia preservar, quan les substituïen formes de música més modernes i, en qualsevol cas, procedents d'altres llocs. 

Torrent és contemporani de moviments equivalents, en el seu temps, arreu del món. Diré com a exemple Nord-amèrica, perquè això ja li deu sonar a la senyora Folgado. Torrent recuperava aquell patrimoni interpretant-lo i integrant-lo en formes modernes de transmissió cultural: actuacions públiques en directe, transmissions radiofòniques, o discos. I, quan fou possible, presència en llibres, jornades d'estudi o televisió. En definitiva, el guanyava per a la modernitat. Sovint, utilitzant els mateixos mecanismes emprats pels predecessors folkloristes del XIX i principis del XX: anant als pobles, escoltant gent vella que recordava danses o cançons, transcrivint-les, fotografiant-les, gravant-les amb un magnetòfon... 

Així, formà el grup Equip València-folk (1968-1972), que tingué un gran ressò. I pel mateix temps, al teatre de la Societat Coral el Micalet de València —probablement en la primera presidència de l'inoblidable Frederic Jordán, enfrontat al grup que encapçalava el franquista Miguel Ramon Izquierdo—, va programar concerts en què actuaren intèrprets i grups que començaven envoltats d'un públic jove i després foren famosos. Com ell. 

En 1975 contribuí a crear el grup Al Tall, actiu fins al 2013. Al Tall, mentre va existir, i encara ara mateix a través dels discos i documents audiovisuals, ocupa un lloc capdavanter en la música popular valenciana durant més de vora quaranta anys recents. Està en la memòria de milers i milers de persones de tot el territori i s'identifica, per una part del repertori, amb la recuperació de l'autogovern valencià formulat en el règim autonòmic. Això que afirme es pot comprovar de mil maneres i no cal insistir-hi.

Jo puc dir-ho, encara que, de totes aquestes coses musicals, no en sé res. Ni modernes ni antigues. Remuntant-me a la infantesa, de les valencianes recorde el tabal i la dolçaina que la vespra de la festa de Sant Vicent Ferrer recorrien els carrers del barri del Mercat, a València, acompanyant una cantant i un versador, que es detenien davant del domicili d'alguna persona que pagava quota a l'Altar del sant patró i li dedicaven una breu composició en què glossaven les virtuts del devot. La meua àvia paterna, per exemple. Com a record més antic tinc el dels timbalers que en la processó del Corpus Christi es paraven de tant en tant i interpretaven l'emocionant Marxa de la Ciutat. Jo tindria quatre o cinc anys quan els vaig veure per primera vegada. Uns familiars em digueren què representaven i què tocaven els timbalers, a quinze metres del meu carrer, eixint de la Bosseria i enfilant la plaça del Mercat. El moment, els uniformes i la melodia, senzilla i solemne, no els oblidaré mai. D'una manera que jo ara no sabria definir amb exactitud, crec que fou la primera vegada que vaig experimentar amb una consciència incipient el sentit de vinculació amb València, la meua ciutat. Com quan, no sé si més menut, em dugueren a veure el monument al rei Jaume el Conqueridor, al Parterre, o la casa on nasqué don Vicent Blasco Ibáñez, prop de ma casa, abans que desapareguera.    

La tasca de Vicent Torrent en la difusió del patrimoni musical valencià popular tingué facetes distintes i totes de gran eficàcia. Entre 1985 i 1987 va dirigir i presentar un programa sobre música tradicional valenciana a Ràdio Nacional d’Espanya, de ressò valencià i estatal.

Ja he dit que ell fou un motor important d'Al Tall. És cosa coneguda. Una transcendència menys recordada té el fet que, des d'un departament de la Generalitat Valenciana, creà el 1984 i dirigí fins que es jubilà el 2009, la campanya escolar Tallers de Música Popular. I encara més important: pensà i dirigí la col·lecció discogràfica Fonoteca de Materials, que compta amb 32 discos de llarga durada publicats, basada en un extens arxiu que recull milers de documents sonors de música tradicional valenciana, interpretats per la població de cada lloc d'on són originaris. Va ser una faena immensa, gràcies a la qual se salvaren de la destrucció testimonis irreemplaçables de la cultura popular. 

Reconeixements i altres activitats destacades

En 1998, la Fonoteca de Materials fou guardonada amb el Premio Nacional de Folklore. I el 2014, rebé l'homenatge d’AVAMUS (Associació Valenciana de Musicologia) per aquest irrepetible i memorable recull documental, admirat i estudiat per experts d'arreu del món, com un dels signes identificadors de la cultura antiga valenciana.  Era una tasca silenciosa. Les actuacions d'Al Tall sonaven més, és clar. 

I, en la mateixa àrea de treball, Vicent Torrent fou el 1986 president del jurat per al Concurso Nacional de Música Folk convocat pel Ministeri de Cultura. Dos anys després passà a presidir l’Associació de músics i cantants valencians. I el Centro di Cultura Popolare de Torí li concedí el 1r. Premi de la Secció Internacional en el Concurs Folkautore-89, d’àmbit europeu, per la cançó Tio Canya.

Encara més. El 1992 fou membre fundador de la Sociedad Ibérica de Etnomusicología. I coordinà les Jornades d’Estudi de l’European Seminar in Ethnomusicology a València, els anys 1991, 1992 i 1994. També tingué un paper central en altres iniciatives dinamitzadores de la música tradicional, com ara les Trobades de Música del Mediterrani, celebrades a València.

Per tot això, el 2012 rebé Medalla de plata del Consell Valencià de Cultura i el 2021, la Distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural.

Des de 2009, l’Ajuntament de Torrent reconeix cada any torrentins que han sobreeixit en la creació, la investigació, l’esforç personal de superació o la participació, atorgant-los el Premi Carta de Poblament. En 2015 el rebé Vicent Torrent que en recollir-lo digué que el volia compartir “...amb els polítics i més especialment amb la gent de dretes, com els meus enyorats pares. I açò ho faig amb el desig profund de què ens tornem a trobar en casa, en la casa comuna, que és la nostra terra i la nostra llengua a les que tots hem de defendre i estimar per damunt de totes les coses.” Paraules d'una equanimitat exemplar. 

Per tot això, també, mereix el sincer i incondicional reconeixement de la societat valenciana més conscient del valor de la història col·lectiva. La nostra, una peça menuda, indestriable i irrenunciable de valors i formes d'existència que cal mantenir en l'Espanya i l'Europa del nostre temps i del futur.