“Un entre deu”, el balanç polític i intel·lectual de Vicent Soler

La nit del 24 de juny de 1975 (Sant Joan), Vicent Soler la va passar al calabós de la Prefectura Superior de Policia de València. Tenia vint-i-cinc anys i acabava de ser detingut a la Casa d'Exercicis Espirituals de la Puríssima d'Alaquàs juntament amb altres nou dirigents de l'oposició antifranquista clandestina per exigir la recuperació de les llibertats democràtiques i l'autogovern. Es tractava, a més de Soler, d'Ernest Lluch, Laura Pastor, J. J. Pérez Benlloch, Josep Guia, Francesc Candela, Francesc Xavier Navarro, Josep Maria Corell, Carles Dolz i Carlos Manuel Martínez. Mig segle després d'aquell episodi ocorregut en l'ocàs de la dictadura, l'exconseller, catedràtic d'Economia i exdegà de la Universitat de València relata les seues vivències en “Un entre deu” (Editorial Afers), un exercici de memòria històrica i balanç polític lligats a l'evolució recent de la Comunitat Valenciana.

L'obra, acabada el 24 de juny de 2025 en una picada d'ullet cronològica a la data de la detenció, no pretén erigir-se en un tractat d'objectivitat neutral, sinó en un testimoni viscut en primera persona. Soler articula un relat que transita des d'aquell “gris” del règim franquista fins a l'escenari democràtic contemporani “multicolor”, marcat per nous interrogants sobre el futur institucional. El títol del llibre, suggerit pel periodista Paco Cerdà, rememora la seua condició d'integrant dels “deu d'Alaquàs”, encara que el mateix autor matisa en el text que aquella detenció representava tan sols una mostra dels milers de ciutadans que lluitaven per la dignitat col·lectiva del poble valencià.

Al llarg de les seues pàgines, l'obra repassa l'evolució ideològica de Soler, que es reafirma en la seua condició de socialdemòcrata i valencianista convençut. L'economista evoca l'abandó progressiu dels plantejaments més radicals de la seua joventut per a abraçar un reformisme gradualista i possibilista, una postura intel·lectual fortament influïda per la figura i l'acompanyament d'Ernest Lluch, amb qui va compartir una profunda amistat i la convicció que els canvis socials s'han d'articular mitjançant la pedagogia i la cerca de consensos.

En el pròleg que obri l'edició, titulat “D'un temps, d'un país, d'una vida que pren partit”, l'expresident de la Generalitat Ximo Puig defineix l'obra com un híbrid entre les memòries personals i la crònica d'una època, revestit d'una enorme sensibilitat humana. Puig destaca la lleialtat de l'autor a un cos d'idees que mai ha interpretat de manera acrítica i assenyala Soler com el principal hereu de la “Via Valenciana” formulada per Lluch, assassinat per ETA el 21 de novembre de 2000 a l'aparcament de sa casa a Barcelona. El text valora la capacitat del polític per a conciliar la solvència en la gestió econòmica amb un perfil humanista bolcat en la defensa de la cultura i la llengua pròpia.

El llibre recorre passatges crucials de la història recent en l'àmbit autonòmic, des dels orígens del valencianisme polític en col·lectius com el Grup Parpalló o el PSPV original fins als amargs episodis de l'anomenada Batalla de València, i repassa el paper de figures clau en la vertebració cultural del territori com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Andreu Alfaro o Enric Valor. Així mateix, detalla fites institucionals de la seua trajectòria pública, entre les quals figuren la creació de l'Institut de la Mitjana i Petita Indústria Valenciana (Impiva), l'impuls legislatiu a la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, el seu pas per l'Ajuntament de València o la seua tasca al capdavant de la cartera d'Hisenda durant set anys en els governs del Botànic, etapa en què va aconseguir aprovar set pressupostos consecutius dins del termini i en la forma escaient.

Més enllà de la retrospectiva històrica, el llibre inclou reflexions de gran importància sobre la realitat socioeconòmica actual. Soler dedica espai a examinar l'escassa tradició de mecenatge de les elits empresarials locals, la bretxa de finançament que pateix la Comunitat Valenciana i el fenomen d'atracció de recursos que exerceix la capitalitat de Madrid en detriment dels territoris perifèrics. De la mateixa manera, l'autor reconeix l'evolució de la seua pròpia mirada cap a causes contemporànies com l'ecologisme o el moviment feminista, la influència dels quals agraeix de manera explícita a diversos col·lectius socials.

Amb una clara intenció pedagògica orientada als lectors més joves, Soler adverteix en el seu escrit que els drets cívics i les conquestes socials “no cauen del cel ni són immutables”. L'autor subratlla la necessitat de mantindre viva la memòria per a comprendre la dificultat dels processos de canvi, alhora que alerta contra els riscos d'involució que, a parer seu, comporten els discursos populistes i els pactes de la dreta amb l'extrema dreta. Davant d'aquestes dinàmiques, el text apel·la a la fermesa en les conviccions democràtiques i al valor de la política entesa com un espai de diàleg permanent entre persones que discrepen.

En definitiva, “Un entre deu” es presenta com un balanç de maduresa que combina el record del jove universitari que plorava en un calabós pel dolor que causava a la seua família amb la perspectiva de l'acadèmic i gestor públic experimentat. Les pàgines de l'obra constitueixen una invitació a continuar treballant per la justícia social, l'autonomia i la vertebració territorial, i reafirmen uns principis que, segons conclou el mateix autor, continuen tan vigents hui com fa mig segle per a construir una societat més justa, pròspera i plural.