“Diuen que el virus no entén de classes, però els més vulnerables sempre són els més afectats”

Treballadora social, tècnica d’investigació i professora associada a la Universitat de València, el juliol passat Irene Gavidia va ser nomenada secretària autonòmica d’Atenció Primària i Serveis Socials en la conselleria que dirigeix la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra. Gavidia té al seu comandament els departaments que gestionen la dependència, les polítiques inclusives, els menors, la coordinació sociosanitària i la coordinació de polítiques destinades a les persones més vulnerables. Gavidia és un dels puntals de la nova estructura de serveis socials inclusius que sorgeix de la llei homònima, aprovada al febrer del 2019, que té com a objectiu renovar el sistema assistencial i promoure l’autonomia de tots els col·lectius.

Es va incorporar al càrrec el juliol passat. Com ha sigut l’arribada a la Secretaria Autonòmica en plena pandèmia?

No és fàcil. Ha sigut una etapa de molta sensibilitat i de molta emoció a flor de pell. La part humana ha sigut molt dura. Jo crec que també la meua àrea, que són els serveis essencials, ho han passat malament, han estat al peu del canó en la faena. Aquesta crisi sanitària es transforma també en una crisi econòmica i una crisi social que afecta sempre els més vulnerables. Diuen que el virus no entén de classes, però els més vulnerables sempre són els més afectats, acaben tenint més impacte en les seues vides. Quan tens un matalaf, la teua vivència és una i, quan no el tens, és una altra. Ens hem esforçat a acompanyar la gent en tots aquests processos.

Atesa la situació econòmica, deuen haver notat un augment de les sol·licituds de suport. En tenen una estimació?

L’eina que principalment desenvolupem des del 2018 és la renda valenciana d’inclusió. Des que va entrar en vigor el 2019 hem notat un increment generalitzat, no sols en la pandèmia, que també. Crec que la ciutadania confia en l’eficàcia dels serveis socials i de la conselleria, per extensió. Combinar l’aposta que s’ha fet aquests últims anys per reforçar els serveis socials, l’atenció domiciliària i la dependència ha tingut un gran impacte en com s’ha viscut ara. Hi ha hagut un increment de sol·licituds, però no especialment significatiu, perquè ja hi havia molta faena feta. En la renda valenciana d’inclusió hem tingut dos increments pressupostaris enguany, un de 18 milions, un altre de 50 i a final d’any 47 milions més; és cert que la previsió és una i es veu que hi ha una necessitat més gran. La ciutadania ho necessita i hi veu una eina viable de resposta.

La conselleria de què forma part és la segona que més puja en pressupost en termes absoluts i creix un 20%, fregant els 2.000 milions d’euros. Quins projectes tenen?

El pressupost reflecteix la idea de la justícia social, garantia de drets de la ciutadania i la dignitat de les persones. Ens trobem en un moment històric en què fer front a la crisi sanitària, econòmica i social fa necessari incrementar la inversió. L’objectiu és garantir drets de les persones, intentar construir una societat més igualitària, justa, inclusiva, respectuosa; reflectir el que és la societat valenciana en general en les polítiques socials. Aquestes van encaminades a reforçar el concepte de serveis socials menys assistencialista, menys paternalista, menys de caritat, menys generador de dependències; generar més autonomia, millorar la dignitat de la ciutadania.

Un altre dels enfocaments fonamentals és la desinstitucionalització de les persones, que no siga la via principal, que hi haja una sèrie de serveis i recursos intermedis perquè les persones puguen continuar tenint garantia d’autonomia i independència en les seues vides, que continuen sent amos dels seus projectes de vida i que [l’ingrés en] el centre siga l’última opció.

Entenc que busquen un model més enfocat a l’acompanyament de les persones vulnerables i no la seua absorció per l’Administració.

El concepte de la renda valenciana d’inclusió és aquest; un procés de diagnòstic de la situació de la persona. No es tracta de donar una prestació econòmica que resolga la situació del moment de màxima urgència. Es treballa en grup, com a unitat de convivència, es fa front al lloguer o la hipoteca, beques d’educació i menjador, en el terreny farmacèutic... Però després això es complementa amb els itineraris d’inserció, garanteix el dret a la inclusió, aquest és l’acompanyament important que es vol fer amb la renda. No deixar ningú arrere significa acompanyar cap avant.

Aquests itineraris són la diferència principal de la renda amb l’ingrés mínim vital, prestació no exempta de controvèrsia.

Clar, la renda té el factor inclusiu. Però és una prestació subsidiària d’ingrés mínim vital, no són excloents. El factor garantista de drets és fonamental, la prestació econòmica per si sola no et capacita per tirar avant. Els serveis socials tenen un paper imprescindible, sobretot els municipals, que són els que coneixen millor la ciutadania que hi ha en cada municipi.

Igual que en Sanitat, es parla de l’atenció primària com a porta d’entrada al sistema. En els últims sis anys s’ha multiplicat per huit el personal per abaixar les ràtios. Quin pla tenen per a l’any vinent?

Amb el contracte programa tractem de ser garants de la consolidació d’aquests equips professionals en els serveis socials municipals. És coresponsabilitat administrativa; hi haurà un esforç de totes les administracions per a fer front a totes les necessitats de la ciutadania. Busquem facilitar la consolidació d’aquests equips, que en compte de finançar-se de manera anual es faça amb convenis de quatre anys prorrogables, això facilita ampliar les ràtios i consolidar els equips en els municipis, aproximar-nos a la ciutadania i tindre una intervenció més pròxima. Però una altra part de la consolidació és que pots fer aquest acompanyament real; si dignifiques els professionals que treballen en els serveis socials, si arreles la seua estada en aquest territori, facilites que els ciutadans tinguen una bona atenció. Si en una situació complexa t’acompanya un professional i a mitjan procés canvia el teu professional de referència, és més complicat.

Pel que fa a la renda valenciana d’inclusió, el 25 de novembre es va anunciar un programa específic per a dones prostituïdes En què consisteixen aquests itineraris?

Hi ha un complement econòmic per a facilitar que les dones que exerceixen la prostitució tinguen una via d’eixida, que es tramita per via urgent. Després estan els itineraris especialitzats: en les dones que estan en xarxes de prostitució hi ha un factor psicologicoemocional molt dur per abordar, hi ha una intervenció professional molt específica d’abordatge de la situació. Han passat per una situació de molta vulnerabilitat emocional, és un treball a un altre nivell.

El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va anunciar a l’estiu que s’estava treballant amb les autonomies en els convenis per a tramitar les prestacions com la renda valenciana d’inclusió. Com va aquest procés? Han detectat duplicitats?

Està en procés de negociació. De duplicitats, no en tenim: una cosa és la renda valenciana d’inclusió i una altra l’ingrés mínim vital. Crec que hi havia unes expectatives molt altes amb la gestió d’ingrés mínim vital que no està desenvolupant-se al nivell que tenien pensat. La renda valenciana d’inclusió està en un nivell més potent. Grosso modo, crec que hi ha 5.000 expedients en què coincideixen totes dues prestacions, però és complementari, no hi ha duplicitats en les prestacions, perquè l’una depén de l’altra, es reajusten.

Però, quan es va plantejar la mesura del Govern, les comunitats autònomes alertaven que hi hauria persones que probablement sol·licitaven totes dues prestacions i haurien de tornar-ne alguna.

Podria haver-hi complexitat en la gestió amb les persones que havien sol·licitat la renda amb anterioritat a l’ingrés mínim vital, però nosaltres no deixarem de pagar-la. Estem recopilant les persones que són susceptibles de demanar l’ingrés mínim vital, avisar-los que han de demanar-lo, i així nosaltres poder veure qui ha de tindre les dues i què sufraga cada prestació, perquè l’una és subsidiària de l’altra. Informem les persones que han de demanar l’ingrés mínim vital per seguir amb els itineraris. Anem actualitzant la informació.

Creu que aquests processos estan massa burocratitzats? Molta gent ha tingut problemes per a sol·licitar l’ingrés.

No sé si es tracta tant de burocratització o de falta de personal que hi ha hagut per a gestionar-ho. Crec que [en el Ministeri] pensaven que seria més àgil, perquè estan acostumats a gestionar prestacions des d’un altre enfocament. Això ha generat un desajustament important, que si hagueren delegat des del principi no hauria passat. Pel que ens han informat, hi ha una campanya específica per a posar més persones a treballar en l’ingrés mínim vital i agilitar el tràmit. En els últims mesos hem notat un increment en les gestions de les sol·licituds, hi ha una acció evident a donar-li solució.

Tornant a pressupostos, una de les partides que creix més és la de Dependència. En aquest sentit, quina és la idea a abordar en els pròxims anys?

Fins ara s’ha estat treballant l’atenció a la dependència. Hi ha una part de la llei que és el foment de l’autonomia personal, la part preventiva i la part d’intervenció. Això té a veure amb el concepte de desinstitucionalització, amb els recursos intermedis entre la promoció de l’autonomia de les persones en situació de dependència que fins ara no estaven molt desenvolupats: millorar la teleassistència, l’atenció domiciliària, que atenga les persones incorporant-hi neteja, menjar, acompanyament en l’oci... una atenció domiciliària garantista perquè aquesta persona romanga en el seu entorn. Moltes vegades eixir de l’entorn agreuja la dependència i no és una cosa que facilita les atencions. Imagina una persona amb demència a qui han tret de la seua quotidianitat, de la seua xarxa de suport, dels seus espais coneguts. És dramàtic per a una persona, agreuja la seua situació.

Després està el concepte dels centres. Aquesta pandèmia ha posat el focus en aquest model de macroresidències, de massificacions. D’alguna manera, aquest concepte d’atenció en altres espais més familiars, protegits i reduïts és un bon model d’atenció a la dependència; busquem treballar en altres espais intermedis abans d’arribar a la necessitat imperiosa del centre. Que siga l’últim recurs.

Hi ha gairebé 99.000 persones que estan dins del sistema de dependència, però la llista d’espera encara continua sent motiu d’alarma en aquest col·lectiu. Com es pot agilitar?

Això requereix una inversió important en personal, que s’ha incorporat en aquest pressupost. És cert que hi ha una llista d’espera, que s’ha reduït a la meitat fins i tot havent-hi un devessall de sol·licituds. S’han multiplicat per tres des del 2015 les persones que estan reconegudes. Hi ha un procés d’agilitació i continuem treballant per poder millorar, entenem l’angoixa que tenen aquestes persones amb tanta fragilitat. Hem plantejat un reforç en els serveis territorials, en formació per a agilitar els processos.

Confien que el Govern complirà el compromís de finançar el 50% que fixa la Llei de dependència?

Crec que hi haurà un augment de finançament, però dubte que arribe al 50%. Ara mateix s’està finançant un 12% i la resta és finançament autonòmic, hi ha un sobreesforç enorme per part de la Generalitat, estem abordant la complexitat de la gestió en solitari. Som una societat envellida i cada vegada més vulnerable; les taxes de natalitat cada vegada són més baixes i hi ha un risc evident d’invertir les piràmides de població, no és una cosa aleatòria i la nostra població necessita cada vegada més atenció. Cal fer un esforç en l’envelliment actiu.

Quins projectes tenen per als fons europeus?

Amb els fons socials hem finançat programes d’inclusió i dependència. Amb els de recuperació tinc una sensació ambigua, sobretot perquè hi ha una mica de confusió. Hi ha projectes molt grans en aquesta conselleria, com la digitalització dels serveis socials, infraestructures o la història social única. El nostre objectiu és la inclusió social, tota la part d’itineraris i acompanyament sí que hi pot estar dins. Parlem de l’atenció domiciliària, per exemple, de projectes que el que fan és cuidar, protegir i previndre; és un canvi de model que estem potenciant. Cal veure com es plasma, es concreta i es finança.

De majors i dependents passem a l’altre pol. Fa uns dies es presentava l’informe de Consell de la Joventut de València, que, a més d’alertar de la situació precària dels joves, reclama més participació de la joventut en política. Com es pot aconseguir?

Crec que és fonamental la visió jove i la visió de la infància. Hi ha una visió adultocentrista que perd de vista aquest enfocament. Durant la pandèmia hi ha hagut un exercici de culpabilització de la gent jove i ha tingut un efecte negatiu, per la part de la necessitat de relació i per la part de la responsabilitat imposada extra. També per les seues perspectives de futur, l’abordatge o la planificació de la seua pròpia vida; veure quins passos vols fer per a un projecte de vida independent. Hi ha hagut un castic molt gran que se suma a les conseqüències de la crisi del 2008, crec que estan patint molt en el terreny econòmic i emocional, sobretot per la sensació de castració de futur, de minva de possibilitats de desenvolupament.

Hi ha unes quantes ONG que alerten que, quan els menors tutelats compleixen la majoria d’edat, queden desemparats.

Això no és així del tot. La tutela arriba fins als 18 anys, però estan les llars d’emancipació. Mentre s’està en el centre es fa un treball de preparació per a la vida independent i hi ha una part que són les llars per als que han eixit dels centres. També està el projecte “mentora”, que busca fer costat a les persones joves que ixen dels centres a desenvolupar el seu projecte de vida. Són persones en situació fràgil, sense els recursos que tenen altres persones de la seua edat i es treballa en l’acompanyament. També en la llei d’infància s’ha combinat la possibilitat d’oferir la renda valenciana d’inclusió a menors, que va encaminat al fet que els menors tutelats tinguen un projecte d’inclusió.