‘Encerradas’: el discurs de privació de llibertat de les dones a través de convents, psiquiàtrics i presons

La poeta italiana Alda Merini conta en la seua autobiografia La loca de la puerta de al lado que la seua estada en el manicomi de Vergani la va afectar fins a les entranyes. “Aquesta doneta ossuda (...) acaba de donar-te un electroxoc per demostrar que, al cap i a la fi, t’ha salvat la vida. Però en el fons és per a tornar a posar tot en el seu lloc, cada vàlvula en el seu lloc. Com si no fora una dona, sinó un miserable vestigi de guerra”, escriu sobre la seua estada, a què va dedicar diversos poemes. Com “li van llevar fins i tot les sabates”, la seua desconfiança cap a la resta del món, cap a si mateixa, es va desbordar: “Quan algú m’ofereix el seu amor, pense que m’enganya, quan un metge vol curar-me, pense que no tornaré més a la seua consulta, així és com m’amague de l’amor. M’aferre al meu manicomi com a la pròpia vida”.

L’autobiografia de la poeta, vagament coneguda a Espanya i rescatada per l’editorial independent Tránsito, és una de les tantes escriptores que han passat per un tancament. Kate Millet parla del mateix en Viatge al manicomi; Sylvia Plath deixa veure aquesta presó mental en part de la seua poesia, com Virginia Woolf en els seus diaris i la seua narrativa. Nawal El Saadawi, morta el 2021, narra els horrors que va patir a la presó en Memòries de la presó de dones, mentre Monika Zgustová relata els testimoniatges de nou supervivents en un gulag en Vestides per a un ball a la neu (Galàxia Gutenberg). Centenars d’autores han narrat experiències de cauteri en múltiples formes: el convent, el psiquiàtric, la presó o la més socialment acceptada: el matrimoni.

La figura del tancament o la captivitat és una de les formes més evidents per les quals s’exerceix el poder en les societats i, com la resta dels elements disciplinaris, no sols exerceix influència sobre la penada: envia un missatge coercitiu a tot el col·lectiu. En Encerradas: mujer, escritura y reclusión (Tirant Editorial, 2022) les professores Purificació Mascarell i Verónica Zaragoza analitzen amb una vintena d’autores els discursos de la captivitat femenina i la seua influència en la literatura.

A través de textos autobiogràfics i la seua plasmació en la ficció, el volum aborda l’experiència femenina de la privació de llibertat. S’hi analitzen cartes, diaris, autobiografies i obres narratives, en un rescat i estudi de textos escrits per dones per a la seua reivindicació, des de les idees de Juana Inés de la Cruz fins a obres contemporànies, passant per l’anàlisi de la literatura espanyola de la postguerra o la narrativa sobre la pena de mort de Marina Perezagua (Seis formas de morir en Texas, editat per Anagrama).

El llibre, centrat en els confinaments forçosos, dedica un espai d’anàlisi per a la figura dels convents com a espai per a l’alliberament intel·lectual; contraposa la cel·la conventual com a castic a la cel·la com a espai de pensament, intimitat o inspiració. El convent, afirma el pròleg, sobre la base de l’estudi de Juana Inés de la Cruz i la seua defensa del dret a la saviesa femenina, ha sigut un impuls per a la creació literària i el desenvolupament intel·lectual de les dones, proporcionant-los un espai en què donar curs a la seua creació davant de la mort de la vida interior que representava el matrimoni convencional. En el camp de les institucions psiquiàtriques, ramificacions de les manifestacions de poder, les autores emfatitzen que “la relació entre dona i bogeria ha sigut explotada d’una manera salvatge pel patriarcat per aconseguir el control sobre figures femenines alternatives, rebels o histèriques”. Així doncs, a través dels testimoniatges que s’han ignorat, el volum pretén recuperar veus apartades als marges i situar-les en el centre del discurs per ser conscients del seu impacte.