La Fundació Bancaixa presenta una retrospectiva de Ximo Michavila, el pintor “que estimava el seu ofici, que estimava els pinzells”

La Fundació Bancaixa acull a la seua seu de València l’exposició “Ximo Michavila. Centenari (1926-2026)”, la més antològica organitzada fins ara sobre el pintor valencià. La mostra commemora els cent anys del seu naixement a través d’un recorregut exhaustiu per sis dècades de trajectòria pictòrica, una tasca que situa l’artista com un dels referents clau de l’art contemporani espanyol.

En la presentació de la mostra han participat el president de l’entitat, Rafael Alcón; el comissari de l’exposició, Juan Manuel Bonet, qui ha assegurat que en aquesta exhibició ens trobem davant d’“un Michavila total”; i la filla del creador, Carmen Michavila. Durant l’acte, Bonet ha qualificat Michavila com “el pintor que estimava el seu ofici, que estimava els pinzells”, alhora que ha subratllat la necessitat de reivindicar la seua figura i projectar-la fora de la Comunitat Valenciana.

Per la seua banda, Carmen Michavila ha qualificat el muntatge com “una aventura” sense precedents en la trajectòria expositiva de son pare i ha destacat el valor terapèutic de la creació artística en assenyalar que “l’art cura la salut de l’ànima”, juntament amb el desig que la mostra adquirisca caràcter itinerant en el futur.

El conjunt de l’exposició abasta un centenar d’obres datades entre 1951 i 2004, procedents de més de cinquanta prestadors, entre els quals figuren la mateixa família del pintor, la col·lecció de la Fundació Bancaixa, col·leccions particulars i d’institucions públiques, com el Museu de Belles Arts de València, la Universitat de València o les diputacions provincials d’Alacant, Castelló i València. La proposta permet contemplar per primera vegada peces inèdites com Llac nocturn (ca. 1980), Alborada (2004) o R+A2:C7-646 (1982). A més de la producció sobre llenç, l’exhibició rescata més de huitanta documents de l’arxiu personal de l’artista custodiat per l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, amb materials gràfics, correspondència i dissenys que testimonien la seua aportació decisiva com a escenògraf al Teatro Español Universitario (TEU), davall la direcció d’Antonio Díaz Zamora.

Nascut a l’Alcora el 1926 en el si d’una família de tradició docent i cultural, la infància de Michavila va quedar marcada per la Guerra Civil després de patir ferides greus i perdre la seua àvia durant un bombardeig el 1937. Format inicialment com a mestre i, posteriorment, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, va ampliar els seus coneixements a Madrid, Segòvia i Roma. Al llarg de la seua carrera va compaginar la docència amb una militància activa en alguns dels grups més significatius de l’avantguarda valenciana, com Los Siete, el Grup Parpalló, el Movimiento Artístico del Mediterráneo i Antes del Arte. La seua evolució estètica va transitar des d’un academicisme inicial i una figuració geometritzant en els anys cinquanta cap a una geometria de caràcter líric i emocional entre les dècades de 1960 i 1970, etapa en què es va erigir en un dels principals exponents del constructivisme a Espanya.

A partir de 1978, després d’una profunda crisi creativa, l’artista va iniciar la fase més prolongada de la seua producció amb el cicle El Llac, dedicat a l’Albufera de València. En aquestes obres, inscrites dins d’un impressionisme abstracte a mig camí entre la figuració i l’abstracció, Michavila va captar la llum, la vegetació i la fragilitat de l’ecosistema natural mitjançant l’ús d’apunts del natural i fotografies pròpies. Sobre aquest aspecte, mentre Bonet explicava que, malgrat no ser ecologista, en les seues pintures es mostra una visió del deteriorament que pateix el llac valencià, Carmen Michavila sí que ha volgut reivindicar que en la seua obra sobre l’Albufera també hi ha “alguna cosa de denúncia”.

En els seus últims anys, la passió per la música —cultivada des de la joventut després del seu pas per la Coral Polifònica Valentina i de la seua assistència als Encuentros de Pamplona el 1972— va derivar en el cicle Contrapunto, una sèrie de composicions abstractes de gran intensitat cromàtica concebudes com a tribut a figures essencials de la música contemporània com John Cage, Kurt Weill, Arnold Schönberg o Pierre Schaeffer.

El vessant monumental del creador també ocupa un espai rellevant en el muntatge a través d’una producció audiovisual basada en les fotografies de Juan Peiró, que documenta la seua extensa tasca com a muralista en edificis públics, temples religiosos i instal·lacions sanitàries mitjançant l’ús de la ceràmica, els vitralls o l’acer inoxidable. La proposta expositiva es completa amb la publicació d’un catàleg monogràfic amb textos del comissari, de l’artista José María Yturralde i de Carmen Michavila, com també amb un programa de mediació cultural que inclou visites guiades i tallers didàctics. La mostra romandrà oberta a la seu de la Fundació Bancaixa a València des del 7 d’octubre de 2026 fins al 14 de febrer de 2027.