Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

De Guadalupe a Carolina, passant per la Camarero

0

En febrer de 1947, a Benigànim, una jove anomenada Guadalupe Fortuño Moscardó va morir assassinada a punyalades pel xicot que, suposadament, l'estimava i volia casar-se amb ella.

Guadalupe era cosina germana de mon pare. Ell tenia catorze anys quan la van matar. Mai no ho va oblidar. Ni ell ni ningú de la família.

En aquella Espanya grisa, on les dones vivien sotmeses a l'autoritat masculina i necessitaven el permís del pare o del marit per a moltes decisions de la vida, l'assassinat d'una dona a mans de qui deia estimar-la tenia fins i tot una denominació particular: crim passional.

Quina manera més perversa d'endolcir l'horror! Com si la passió poguera explicar una ganivetada. Com si darrere de la mort hi haguera un excés d'amor i no una voluntat de possessió.

Han passat quasi huitanta anys. Les dones hem conquerit drets que Guadalupe ni tan sols hauria pogut imaginar. Però cada 25 de novembre tornen a la memòria els noms de les dones assassinades: els de les que vam conéixer i els de tantes altres de qui només hem sabut quan ja era massa tard.

I em pregunte què pensaria Guadalupe si poguera contemplar el món que hem construït. Segurament li sorprendria veure dones estudiant, treballant, governant i decidint sobre les seues vides. Però potser li costaria comprendre que encara hàgem d'eixir al carrer per a recordar una cosa tan elemental com el dret a viure sense violència.

Perquè les lleis han canviat, però la realitat no sempre ha avançat al mateix ritme.

A les portes d'un nou 25N, des de les organitzacions feministes valencianes continuem reclamant a la Generalitat l'aprovació del II Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista. No partim de zero: moltes entitats hem dedicat temps, coneixements i esforços a elaborar prop de tres-centes mesures.

Tanmateix, el pacte continua pendent.

Forme part de la junta directiva de Dones Progressistes i em costa entendre que una qüestió d'esta transcendència continue atrapada als despatxos de la Generalitat. A la vicepresidenta Susana Camarero li reclamem una resposta clara, compromisos concrets i un calendari. Perquè els pactes no protegixen cap dona mentre continuen guardats en un calaix.

I els pressupostos tampoc no salven vides per la simple virtut d'estar aprovats.

Les entitats feministes hem denunciat que durant el 2025 van quedar sense executar més de deu milions d'euros de fons estatals destinats a combatre la violència masclista. La Generalitat rebutja eixa xifra i assegura que el grau d'execució va superar el 95%.

Una discrepància massa important per a resoldre-la amb declaracions encreuades. Exigim transparència, comptes detallats i informació pública. Cada euro hauria de poder seguir-se fins a convertir-se en atenció psicològica, assistència jurídica, protecció, prevenció o recursos d'acollida.

Hi ha, a més, una altra forma de desemparament que sovint queda amagada darrere de les estadístiques: la de les dones que aconseguixen fugir de la violència, però no troben un lloc segur on començar de nou.

Pense en el cas d'una mare de dos fills menors, un d'ells amb una discapacitat del 95%, que mesos arrere s'enfrontava a un desnonament sense disposar d'una alternativa habitacional adequada. La hipoteca corresponia al seu exmarit, que va deixar de pagar-la.

No pretenc substituir els tribunals ni simplificar una situació jurídica complexa. Però sí que em pregunte què significa protegir una dona si, després d'aconseguir escapar de la violència, es troba davant d'una altra porta que també se li tanca.

La vivenda no és una qüestió aliena a les polítiques d'igualtat. Per a moltes dones, disposar d'un sostre segur és la diferència entre recuperar la llibertat o continuar sotmeses a la dependència econòmica i emocional de l'agressor.

No podem demanar a una dona que trenque amb la violència i després deixar-la sola quan està a punt de perdre sa casa.

Mentrestant, el calendari polític continua avançant.

El 29 de novembre tornarem a les urnes. Canviaran o no les majories parlamentàries, però les necessitats de les víctimes continuaran sent les mateixes. I els drets conquistats, per molt que ens haja costat aconseguir-los, no són irreversibles.

Hi ha qui encara s'incomoda quan escolta la paraula feminisme. A mi em preocupa més la facilitat amb què algunes persones qüestionen les polítiques d'igualtat o reduïxen la violència masclista a una qüestió terminològica.

Les paraules importen. Guadalupe ho sabia sense saber-ho: al seu assassinat li van dir crim passional. Canviar el nom de les coses pot ser una manera de començar a reconéixer-les. O d'intentar amagar-les.

I ara que m'acoste al final, hi ha un altre nom que em torna a la memòria: Carolina Planells.

Enguany he tingut l'honor de rebre el premi de narrativa de Paiporta que porta el seu nom, dedicat a la lluita contra la violència masclista. Un reconeixement que em commou per allò que representa, molt més enllà de la literatura.

Recorde aquell dilluns fred de gener de 2009, quan vaig arribar a Paiporta per a treballar com a periodista de Canal 9. Hi ha dies en què l'ofici pesa d'una manera especial. Les cames tremolen, el cor s'encongix i les paraules, que són la nostra ferramenta de treball, es resistixen a eixir.

La història de Carolina és una d'eixes que no s'esborren.

Quan escric, m'agrada pensar que la literatura pot fer alguna cosa més que contar històries. No canviarà el món per si sola, però pot remoure consciències, rescatar noms de l'oblit i posar davant de l'espill els qui encara neguen allò que resulta impossible d'ignorar.

Guadalupe. Carolina. Dos noms, dos temps i massa preguntes que continuen obertes.

Han passat quasi huitanta anys des de l'assassinat de Guadalupe i prop de díhuit des del de Carolina. Però el que no podem permetre és que el temps avance més de pressa que la nostra capacitat de protegir les dones.

Etiquetas
stats