El futbol durant la Guerra Civil: per què el Llevant UE ha guanyat la Copa de la República del 1937

El zel del franquisme per esborrar de la memòria tot el que tinguera a veure amb la República ha estat a punt de privar el Llevant UE de l’únic títol de la seua més que centenària història.

Així ho testifica Emilio Nadal, responsable de l’àrea de Patrimoni Històric del Llevant UE i, juntament amb el seu equip de treball, un dels artífexs que la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) haja reconegut per fi oficialment el club granota com a campió de la Copa Espanya Lliure-Trofeu President de la República disputada a Barcelona el 18 de juliol de 1937, en un partit contra el València CF.

Precisament el divendres passat 31 de març es va celebrar en l’estadi Ciutat de València l’acte oficial de lliurament del trofeu com a campió abans del partit que va disputar contra el Saragossa. Un trofeu que va aparéixer en el mateix estadi quan Nadal va començar a indagar en el tema: “El club ni tan sols sabia amb certesa si era posseïdor de la copa que finalment, quan vam començar a investigar al final dels anys 90, vam trobar a la sala de juntes. Ni el president llavors Ramón Victoria ni ningú en el club en sabia res, la dictadura va esborrar totes les empremtes i va quedar en l’oblit”.

Nadal ha passat els últims 25 anys de la seua vida recopilant documentació amb l’objectiu d’aconseguir aquest reconeixement: “En els anys 90, amb poc més de 20 anys, ja anava a veure els partits a l’estadi del Llevant UE amb el nebot de Victoria. Quan acabava la trobada, moltes vegades pujàvem a la llotja a parlar amb ell i ja ens comentava la història que el Llevant UE va guanyar una Copa durant la República, però no se’n sabia molt més. Aquella història em va generar molta curiositat i, quan vaig acabar els estudis d’història, a partir de l’any 1998, vaig començar a indagar fent-ús l’hemeroteca de València amb publicacions com la del 75 aniversari del club i dels diaris Levante-El Mercantil Valenciano i El Pueblo, únics que hi havia en aquell moment”.

Segons explica: “El primer que em va sorprendre és que hi havia molta activitat futbolística en la República, però en aquells anys la major part dels llibres de futbol iniciaven un parèntesi quan es tractava de parlar de la Guerra Civil. Com si no hi haguera hagut futbol. El llavors Llevant FC i el València FC es posen del costat dels republicans quan esclata la guerra el juliol del 36. L’octubre, quan el Govern republicà es recompon i es trasllada a València, comencen a aparéixer les competicions, que són una continuació de les que ja hi havia, però amb noms diferents; així doncs, es jugava el campionat regional, la Lliga del Mediterrani i la Copa Espanya Lliure-Trofeu President de la República, com una manera de traslladar una certa normalitat dins del que suposava l’horror de la guerra”.

L’assoliment del títol per part del Llevant UE és una història de superació i curiositats, com la seua llarga trajectòria. Per classificació no li corresponia jugar-la, ja que l’havien de disputar el València CF, el Barcelona FC, l’Hèrcules i l’Espanyol. No obstant això, “el Barcelona FC no va poder disputar-la, ja que estava de gira a Mèxic recaptant fons per a la causa republicana, i l’Hèrcules tampoc, per problemes econòmics. D’aquesta manera, els van substituir el Girona i el Llevant FC”.

Amb tot, el club granota va tindre molts problemes per a poder participar-hi, ja que, al tema econòmic, se sumava la falta de jugadors, molts d’ells cridats al front: “Finalment va poder comparéixer amb uns quants jugadors del Gimnàstic, club vinculat al Patronat de la Joventut Obrera arrelat al centre de la ciutat, amb què després de la guerra es fusionaria. Així doncs, va signar una gran competició i va perdre només un partit en la lligueta prèvia, i en la final va véncer el València CF en un partit molt aspre en la gespa, encara que sense encant en les graderies per la guerra”.

Els arguments jurídics

Recopilada tota aquesta documentació, Nadal va començar a moure’s per reivindicar l’oficialitat del títol obtingut, primer com a periodista i aficionat, i partir del 2010 com a cap de premsa del club. Explica: “Vam aconseguir la documentació que testifica que la Federació Espanyola de Futbol cau en mans del Front Popular, amb Ricardo Cabot com a secretari d’aquesta (el que equivaldria a l’actual director general), que supervisa les competicions”. A més, quan comença la guerra, “la Federació emet un comunicat pel qual suspén els campionats, però insta que les federacions regionals les mantinguen allà on siga possible, que és el que passa a Catalunya, la Comunitat Valenciana i Múrcia”. De fet, assegura que en aquell moment es va arribar a debatre que “el Reial Madrid i l’Atlètic jugaren en les lligues regionals de València, per tant, en el 36 i el 37 es manté la identitat futbolística”.

Amb tots aquests fets documentats, entre els anys 2004 i 2005 Esquerra Unida ja porta al Congrés una proposta per la qual s’instava la Federació Espanyola de Futbol el reconeixement del títol, cosa que és secundada per unanimitat. No obstant això, la Federació Espanyola de Futbol, dirigida llavors per Ángel María Villar, va demanar un informe extern i va tombar la proposta: “L’informe va ser demolidor, però en cap moment van demanar audiència ni van reclamar documentació al Llevant UE”.

Amb tot, el club no va desistir de la seua obstinació i va continuar demanant l’oficialitat del títol, una reivindicació que va ser un dels eixos de la celebració del centenari del club l’any 2009: “En aquell moment escric el llibre Los orígenes per a la col·lecció oficial dels llibres del centenari emesos pel club. Hi ha més llibres, el capítol de la Copa és un tema estrela. D’aquesta manera, vam aconseguir entre tots que aquest sentiment i aquesta reivindicació es quede en l’imaginari del llevantinisme”.

El reconeixement, segons Nadal, ha arribat finalment per diversos fets decisius: “El 2019 és l’any clau. Vaig passar de cap de premsa a dirigir l’àrea de Patrimoni Històric del Llevant. Vaig contactar amb el Sevilla, al qui li van reconéixer la primera Copa del Generalíssim sobre la base d’unes actes de la FIFA de novembre del 1937, per les quals l’organisme, en una decisió molt polèmica i amb vista al Mundial del 1938, va reconéixer oficialment les dues federacions de futbol existents durant el conflicte bèl·lic, la republicana, que era l’original, i la franquista. Gràcies al Sevilla i a Vicente Masip de la Futbolteca vam aconseguir aquestes actes per apuntalar la nostra argumentació jurídica”.

A més, el 2017, la FIFA converteix els equips que van guanyar la Intercontinental abans de la conversió de la Lliga Europa en Champions en campions del Món a pesar que FIFA no està darrere de l’organització de la competició. D’aquesta manera, assumeix com a pròpia la competició perquè l’organitzen la UEFA i Conmebal, que són federacions que formen part del seu entramat.

“Aquests dos fets deixen sense arguments la Federació Espanyola de Futbol, que fins ara sempre havia al·legat que no va ser directament qui va organitzar la Copa Espanya Lliure, cosa ja per si mateixa molt discutible, però és evident que les federacions catalana i valenciana assumeixen l’organització i formen part de l’espanyola”, explica Nadal.

Així doncs, arran d’aquests fets, “el club es pren molt seriosament l’assoliment del reconeixement amb el seu president Quico Catalán al capdavant”. A més, “el suport del Consell Superior d’Esports, unit a la Llei de memòria històrica i al suport de partits polítics com Compromís” són fonamentals en el reconeixement del títol, que es va oficialitzar en l’estadi Ciutat de València.

Lliurament del trofeu

El president de la Reial Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, va entregar el divendres 31 de març la Copa Espanya Lliure-Trofeu President de la República al capità de l’equip, Vicente Iborra, que al seu torn la va oferir a tota l’afició que va acompanyar l’equip en el coliseu llevantinista abans del partit que l’equip granota va empatar a un contra el Saragossa.

Iborra va estar acompanyat per alguns dels familiars dels “herois” que van guanyar la Copa del 37. Tots ells van saltar al terreny de joc per participar en el lliurament del trofeu al costat d’alguns capitans històrics del club i el president Quico Catalán. També hi van estar presents el president del Govern valencià, Ximo Puig, i el regidor d’Esports, Javier Mateo.

Els fills dels jugadors Calpe (Ernesto), Dolz (Agustín) i Martínez Catalán (Salvador i Clara); els nets de Juan Puig (Vicente i Immaculada) i de Nieto (Jesús); i algunes de les llegendes granotes com Salvador Mut, Jorge Barrie, Vicente Latorre i Sergio Ballesteros van ser protagonistes en aquest acte emotiu en què es va reconéixer aquests mítics jugadors que en condicions tràgiques van defensar amb honors l’escut del Llevant UE i el van portar fins dalt de tot per fer-lo campió de la Copa de l’Espanya Lliure.