Juan Cotino, el factòtum de la dreta valenciana que va ficar la pota i, potser, també la mà

Juan Cotino (Xirivella, 1950) va dimitir com a president de les Corts Valencianes a mitjan octubre del 2014. Va tancar una llarga carrera política en el PP asfixiat pels escàndols i sense el suport del llavors líder dels populars valencians, Alberto Fabra, que va decidir deixar-lo caure. La seua presidència del Parlament autonòmic es va caracteritzar per l’enfrontament permanent amb l’oposició –va expulsar de l’hemicicle, entre altres diputats de l’esquerra, l’actual vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra– en sessions tempestuoses marcades per denúncies de corrupció que sovint l’al·ludien directament.

Cotino es va acomiadar del Comité Executiu Regional del PP amb un discurs en què no va mencionar Alberto Fabra i, en canvi, es va esplaiar en agraïments a Francisco Camps i Rita Barberá. No era casual. Amb ells va formar, aquest membre de l’Opus Dei, una “santíssima trinitat” sobre la qual va pivotar el poder en la dreta valenciana des que Eduardo Zaplana se’n va anar a Madrid com a ministre i va deixar José Luis Olivas de president interí de la Generaliat Valenciana i Camps com a hereu pel qual no sentia cap estima.

La publicació d’unes converses del cas Brugal en què el seu nebot, Vicente Cotino, un dels processats que han confessat haver finançat il·legalment al PP, amb l’empresari alacantí Enrique Ortiz, també corrupte confés en el judici valencià de Gürtel, en què apareixia el polític valencià com a mitjancer per a aconseguir contractes amb l’Administració, i l’avanç del sumari judicial sobre el saqueig de la xarxa de Francisco Correa i Álvaro Pérez amb motiu de la visita del papa Benet XVI a València el 2006, van precipitar la seua dimissió.

Precisament en la peça de Gürtel sobre la visita del papa acabaria imputat Cotino, a qui la Fiscalia Anticorrupció reclama 11 anys de presó per haver impulsat i “gestionat de facto” el contracte de les pantalles de televisió i la megafonia per als actes del pontífex pel qual Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) va pagar 7,4 milions d’euros, dels quals la trama va drenar 3,38 milions en comissions il·legals.

Les revelacions d’Álvaro Pérez, El Bigotes, en el judici de la Gürtel valenciana en l’Audiència Nacional en el sentit que Cotino va actuar com a enllaç de la trama amb els empresaris que van finançar il·legalment al PP el 2007 i el 2008 (“Per a cobrar calia parlar amb ell”) enfosqueixen encara més el panorama judicial que l’espera. A diferència del que passa amb Camps, que no està imputat després de la seua absolució en el judici dels vestits en cap de les peces de Gürtel, la qual cosa fa que puguen considerar-se prescrits els delictes de què se’l podria acusar, Cotino pot veure com s’amplien els càrrecs pels quals es veurà obligat a respondre, ja que sí que està imputat en Gürtel.

Exdirector general de la Policia amb el Govern de José María Aznar, conseller de diversos governs de la Generalitat Valenciana presidits per Camps i president de la cambra autonòmica, Cotino, que va alçar polèmica quan va jurar el seu càrrec en les Corts Valencianes sobre els evangelis i amb una gran crucifix presidint la cerimònia, ha tractat sempre d’oferir una imatge d’humilitat que casava malament amb la seua condició de factòtum del poder de la dreta a València i de cervell d’un imperi empresarial familiar centrat en la construcció i l’obra pública.

L’ombra de la seua actuació en nom del Govern de Camps en oferir pretesament llocs de treball a canvi de no presentar denúncies a familiars de les víctimes de l’accident del metro de València, que es va cobrar el 2006, poc abans de la visita del Papa, la vida de 43 persones, l’ha perseguit sense que haja estat capaç de dissipar-la.

Cada vegada que els escàndols estrenyien una mica més la corda de la sospita al seu voltant, Cotino demanava disculpes per si algú s’havia sentit ofés per alguna actuació seua i afegia, com una cantarella: “En la meua vida puc haver ficat la pota moltes vegades, però mai he ficat la mà en cap caixa”. Fins que un dia, per a alegria dels mitjans i escarni dels usuaris de les xarxes socials, es va equivocar i va dir: “ Jo puc haver ficat la mà, ho he dit mil vegades, però mai la pota... Perdó, ho he dit al revés”.

L’afirmació corre un perill seriós de demostrar-se falsa. No la que va ficar la pota, que és òbvia, sinó la que no hi va ficar la mà. Els tribunals tenen prou indicis per a processar-lo per això.