Nepotisme a l’estiba i a les empreses del port: “Tens familiars que han treballat ací? És un dels requisits”

Fa dos anys va començar als ports d’Espanya una vaga que molta gent ha considerat històrica. Els estibadors, treballadors del servei portuari de manipulació de mercaderies, van deixar pràcticament bloquejats els ports quan van veure amenaçats els seus drets laborals.

El reial decret que va impulsar el govern de Mariano Rajoy el 2017 en compliment d’una sentència del Tribunal Europeu va fer esclatar una guerra als ports espanyols. La justícia europea va condemnar Espanya per haver mantingut el monopoli de l’estiba als ports i va obligar a deixar que les empreses de les terminals pogueren contractar els seus propis treballadors el 2014. El govern del PP no va fer res per complir la sentència fins que, gairebé tres anys després, Europa el va amenaçar amb una multa multimilionària i l’executiu va publicar un reial decret per a liberalitzar el sector. Els estibadors van entendre el decret com una amenaça i hi van respondre amb una forta mobilització en defensa de les seues condicions laborals.

La gran vaga va posar el sector en el punt de mira i va desencadenar les crítiques dels empresaris, que van aprofitar el conflicte laboral per a manifestar el seu descontentament amb el sistema. El focus va revelar una sèrie de males pràctiques que s’analitzen en el segon capítol de la sèrie de documentals d’À Punt Cròniques subterrànies amb el títol ‘Estiba: lluita obrera o màfia?’. El reportatge planteja si és necessari tindre familiars o amics per a ser estibador, una faena amb una taxa de sinistralitat laboral elevada i uns salaris mitjans que s’acosten als 90.000 euros anuals. I troba uns quants testimoniatges que avalen aquesta teoria.

Un jove que s’estima més no identificar-se explica com es va enfrontar al procés de selecció de què s’encarregava l’empresa Randstad. El jove es va informar de la convocatòria i va llegir una ordre ministerial en què s’especificava que es requeria formació professional per a exercir l’estiba. Va obtindre el títol i s’hi va presentar. En la convocatòria va veure que a algunes persones se’ls demanava una fotocòpia del llibre de família a l’hora de lliurar la documentació a la SAGEP, la societat de l’estiba, gestionada pels treballadors. “Sabia que ho tindria complicat, no tenia familiars allí”, explica l’aspirant.

Quan va comprovar que el seu nom no figurava entre els preseleccionats malgrat tindre la titulació, es va posar en contacte amb l’empresa de recursos humans que havia gestionat el procés. “Com és possible que hi haja candidats que no tenen l’FP i han sigut seleccionats, i uns altres que sí que la tenen s’han quedat fora?”, va preguntar a Randstad. La sorpresa el va deixar descol·locat:

–“No coneixes com funciona el port. A nosaltres ens passen la llista ells [la SAGEP]. Tens persones que hagen treballat ací?”.

–“Familiars? No”.

–Perquè és un dels requisits, em sembla”.

Els periodistes van confirmar amb Ranstad que Sevasa, el centre portuari d’ocupació de València, els passava la llista dels seleccionats. El comité d’empresa de Sevasa-Sagep –és a dir, el sindicat dels estibadors– ja va demanar al port que apartara Randstad del procés de selecció el 2016. Els representants sindicals neguen que hi haja nepotisme i es remeten a les xifres: és impossible, afirmen, que en una dècada hagen passat de 400 a 1.500 treballadors i tots siguen familiars. “No donem per a tant!”, bromeja el representant sindical.

El testimoniatge del jove anònim és avalat per un altre treballador, ja jubilat, que sí que s’identifica en el programa. Aquest treballador va quedar fora d’un procés de selecció i hi va recórrer als tribunals per discriminació sindical. També va denunciar l’assetjament per part d’altres treballadors. Diego Carrillo, gruista jubilat, explica que la contractació la controlaven els sindicats, l’assemblea de treballadors decidia les incorporacions, encara que admet que hi havia un procés semblant al de l’oposició. “La majoria dels ingressos són de parentiu”, conclou. Però apunta una dada desconeguda o ignorada: les empreses també tenen una quota de nepotisme; dos de cada deu, aproximadament.

La denúncia que es va presentar davant de la justícia europea i va desencadenar el conflicte laboral va ser anònima. El president d’MSC a Espanya, un dels pocs empresaris que ha accedit a ser entrevistat en el reportatge, pensa que la denúncia prové de grans empreses que han comprat part dels ports espanyols i s’han topat amb un col·lectiu amb els drets protegits.

Fins al 2017, Noatum, la principal operadora de càrrega i descàrrega de mercaderies del port de València i forta a Bilbao, estava controlada al 100% per la financera JP Morgan. El juny d’aquell any, la companyia xinesa Cosco Shipping Ports va comprar el 51% de Noatum.

Els treballadors de l’estiba pensen que s’ha mirat de demonitzar el col·lectiu i que es busca una liberalització del mercat que arruïne les seues condicions laborals. Que se’ls anomena privilegiats perquè tenen una situació laboral digna, un sindicat que els defensa i uns drets consolidats. “Hauríem de ser un exemple de negociació”, afirma un representant, que creu que la patronal usa la tècnica del “divideix per a véncer”. Els empresaris, d’altra banda, demanen tindre els treballadors en la seua pròpia empresa d’estiba, no dependre del que l’assemblea decidisca.