Alfredo Castelló (PP), vicepresident de les Corts Valencianes: “El pacte amb Vox és excel·lent, fet en temps rècord”

Alfredo Castelló (Sagunt, 1963) és llicenciat en Dret per la Universitat de València i militant del Partit Popular des de fa més de tres dècades. Elegit vicepresident de les Corts Valencianes el 26 de juny passat, aquest veterà de la política valenciana ha sigut regidor a l’Ajuntament de Sagunt, ciutat de la qual va ser alcalde entre el 2007 i el 2014, i diputat autonòmic des del 2011, a més d’haver ocupat diferents càrrecs orgànics dins de la formació conservadora i ser portaveu de campanya del PPCV per a les autonòmiques del 2015 i responsable del programa electoral del PP valencià per a les autonòmiques del 2019 i el 2023. Ara afronta un nou repte, ocupar la vicepresidència en un parlament autonòmic sota la presidència de Vox.

Què sent un dels diputats més ‘gamberro’ de les últimes legislatures pel fet d’estar a l’altra banda, cridant l’atenció a ses senyories en compte de rebre aquestes crides a l’ordre?

Sent frustració per no poder continuar sent una mica roí. Jo no era gamberro, era malot. Ho trobaré moltíssim a faltar, perquè em costa moltíssim estar callat en els plens. Supose que hauré de passar una ‘quarantena’ i que a poc a poc aniré acostumant-hi. M’ho diuen des dels grups de l’oposició, i fins i tot [Enric] Morera –expresident de les Corts– m’ha comentat: “Que malament que ho passaràs. Quant que et mereixes estar ací callat”.

I què sent sent vicepresident de les Corts, un càrrec amb tanta càrrega simbòlica?

De tant de simbolisme i de tanta responsabilitat, perquè al final estàs en l’òrgan que fa que el parlament valencià, que és la principal institució de la Comunitat Valenciana, perquè, entre altres coses, nomena el president de la Generalitat, funcione de manera correcta. És una gran responsabilitat i un orgull, perquè jo, el temps que estic ací [en les Corts], els havia vist allà dalt, i en les juntes de portaveus... però estar ací ara, sobretot al principi de la legislatura, quan es constitueixen les Corts, s’elegeix el president i s’inicia una legislatura, ha sigut molt bonic i no ho oblidaré mai, per descomptat.

Vosté ha sigut diputat amb diferents meses i presidents en les Corts: Alejandro Font de Mora, Juan Cotino, Enric Morera...

I amb tots he aprés alguna cosa. Sempre s’aprén alguna cosa de qualsevol persona. Jo estic en aquest món per a aprendre, i de tots ells he aprés. Tots han tingut coses positives, i també coses negatives, però cal aprendre del bo.

Es pot fer política des de la Mesa de les Corts... des de la presidència o la vicepresidència?

S’hi pot fer política, però no és recomanable. A mi em costa. Jo he parlat amb la presidenta i li he dit, ni tu ets de Vox, ni jo soc del PP, ni Gabriela [Bravo] és del PSPV, ni Maria Josep [Amigó] és de Compromís: som tots de la Mesa i, per tant, el que hem de fer és dedicar-nos al fet que això funcione bé i a donar-los el millor treball possible als diputats, intentar que els funcionaris estiguen feliços en la seua faena i la puguen desenvolupar amb normalitat. El dia que ens van nomenar i vam seure per primera vegada allà dalt, vam deixar de ser del nostre partit polític quan estem ací dins.

Què sent vosté quan es produeix una imatge com la de la setmana passada, en què es visibilitza que no hi ha unanimitat en la condemna de la violència masclista amb tres grups darrere d’una pancarta que la condemna i un altre grup, Vox, amb la presidenta de les Corts al capdavant, que s’aparta d’aquest consens?

Crec que hi ha una pèssima comunicació del que es pensa, perquè sé que tots els grups condemnem la violència; sé que tots els grups condemnem la violència de gènere i crec que hi ha una mala campanya de comunicació. Escoltes els portaveus de Vox i diuen que condemnen la violència de gènere, i els escoltes que diuen que condemnen qualsevol assassinat que es produïsca per un home cap a una dona per una qüestió masclista, però diuen que no és més condemnable que qualsevol altre. Em sembla que és una qüestió de comunicació. En l’important, que és perseguir la violència de gènere i anar pels qui assassinen per una qüestió masclista les dones, perquè creuen que els pertanyen, una cosa que cal erradicar de la nostra societat, en això estem d’acord.

I pel que fa a imatge per a la institució, que la presidenta de la cambra no vulga aparéixer darrere de la pancarta contra la violència masclista...

Crec que això és una cosa que millorarem d’ací a poc.

I parlant de fer política des de la Mesa de les Corts, la presidenta Llanos Massó va presumir que Vox va provocar que s’haja obert de nou el debat sobre el valencià, que semblava superat.

Com diria el president Mazón, un tuit esborrat és un tuit esborrat. I jo també dic que un tuit és un tuit i, com diu la Bíblia, pels seus fets els coneixereu: ací, en aquesta institució, hi ha normalitat absoluta sobre aquest tema, i això és el que em sembla realment important. Seria infinitament més preocupant que en un tuit es diguera una cosa i ací es fera; però com veus, les Corts Valencianes continuen funcionant amb absoluta normalitat, i això és l’important. S’ha fet un tuit dient no sé què? Aquesta és l’opinió de la presidenta feta en un tuit en un moment determinat sobre una qüestió concreta. És la seua opinió. Les Corts, com ha de ser, el que fan és respectar el valencià.

Però va haver d’eixir el president Mazón, perquè també va haver-hi un conseller, el d’Educació, que va qüestionar el criteri de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Per a això està el president, per a coordinar l’acció de govern i donar-nos la seua opinió i deixar clar quin és el criteri del Consell, i estic totalment d’acord amb ell. Aquest tema no està en qüestió, ací continuem fent les coses exactament igual que fa dotze anys, que fa huit i que fa quatre.

Com va viure la composició de la Mesa i l’entrada de Compromís en detriment del segon representant que reclamava el PSPV com a seu?

Tu creus que realment va haver-hi negociació? El president des del primer moment va dir que volia pluralitat en tots els àmbits, i el va dur a terme. I si el PSPV se sent perjudicat, és una qüestió tangencial, perquè Carlos Mazón va deixar clar des del primer moment quina era la seua intenció, i a mi em sembla bé. Cadascú amb els seus vots fa el que estima convenient. Nosaltres, la legislatura passada, vam aprovar una iniciativa perquè Vox estiguera en la Mesa, i vam dir que la legislatura següent promouríem les modificacions necessàries perquè tots els grups parlamentaris estigueren en la Mesa, perquè, si no, no estan en igualtat de condicions amb la resta. A mi em sembla una bona jugada política i una excel·lent jugada en allò democràtic. No pot ser que els grups no estiguen representats en la Mesa, perquè llavors no tots juguen amb les mateixes cartes: els uns jugaríem amb les cartes marcades de la informació que et proposen els teus membres i els altres no la tindrien. És una qüestió de justícia.

Què espera d’aquesta legislatura?

Desitge que siga una legislatura tranquil·la, en què el Consell puga desplegar els seus projectes; que el treball de les Corts siga positiu per als valencians i que tinguem encert. Això és el millor que es pot desitjar en una legislatura, i espere que això en bona part es produïsca i que els grups de l’oposició exercisquen la seua funció, facen el que els correspon, incloent-hi intentar posar-nos bastons a les rodes, i que intenten comparar-nos amb el Botànic en allò que puguen, que ho tindran molt difícil. No espere res extraordinari.

No serà gens bo per a la Comunitat Valenciana la diferència de color entre el Govern d’Espanya i la Generalitat

El que sí que crec és que, si continua l’actual Govern d’Espanya, tindrem un greu problema amb el finançament. Que tindrem un problema amb les inversions a la Comunitat Valenciana si segueix el Govern d’Espanya actual. No serà gens bona per a la Comunitat Valenciana aquesta diferència de color polític entre el Govern de la nació i el Govern de la Generalitat. Ens faran patir, però tinc confiança en el Govern de Mazón, que ho farà fenomenal i ha començat complint la paraula i abaixant impostos, i no pararà de complir els seus compromisos. Això farà que als valencians ens vaja bé.

Quin objectiu es planteja per als pròxims quatre anys?

Que açò vaja tan bé com siga possible, que no tinguem massa dissensos i que hi haja molts acords i consensos, esforçar-me perquè tot això vaja bé, que si algú ha de tirar-li la culpa d’alguna cosa a les Corts siga que funcionen perfectament. I en l’àmbit personal, aprendre de tot el món tot el que puga. Dels nous, de la seua candidesa, de les seues ganes, de la seua bona voluntat, de la seua il·lusió... i dels veterans, de la seua experiència i saber fer.

Què és més difícil, el treball en la Mesa o ser un dels portaveus i negociadors del grup parlamentari popular?

De moment no hem tingut cap problema. Negociar és difícil respecte dels objectius que et pugues plantejar. Si tu et planteges un objectiu pràcticament impossible d’aconseguir, ho tens malament; si hi ha algú que no vol arribar a un acord, ho tens malament; però si realment hi ha una voluntat d’arribar a acords en el tema que siga, amb uns interlocutors amb un mínim d’intel·ligència, negociar i arribar a acords és facilíssim.

Parlant en clau Partit Popular i Govern de la Generalitat. Des de fora fa la sensació que el PP de la província de València està infrarepresentat en el Consell, que ha perdut pes.

Puc entendre que això es veja des de fora des d’un punt de vista numèric. Però en el meu partit aquestes coses tenen tan poca importància, que jo siga de València o que qualsevol altre siga d’Alacant o de Castelló. Ens és igual. Jo no he pensat mai que Miguel Barrachina és de Castelló, o que Eduardo Dolón és d’Alacant... no ho he pensat de ningú. Aquest debat, aquest plantejament, aquesta idea no existeix, no està ni tan sols surant en l’ambient, ni del meu partit, ni en el Consell, ni en les Corts. No ens passa pel cap. Mai he parlat d’Isabel Bonig com a castellonenca, d’Eva Ortiz com a alacantina, de Jorge Bellver com a valencià o de Carlos Mazón com a alacantí.

I en la seua qualitat de veterà del Partit Popular, com veu vosté el pacte amb Vox?

A mi em sembla un pacte excel·lent fet en temps rècord que dona la raó a Carlos Mazón en el seu plantejament. Em sembla que l’acord en si és inapel·lable, no li veig cap escletxa pel qual se li puga atacar, i crec que serà bo per als valencians, perquè, entre altres coses, ens donarà estabilitat.

Amb Vox hi ha més coses que ens uneixen de les que ens separen. El 95% dels nostres programes electorals són coincidents

Hi ha més coses que els uneixen o que els separen amb Vox?

Hi ha moltes més coses que ens uneixen que les que ens separen. Pot haver-hi mitja dotzena de qüestions clau en què estem en desacord total, o set, o huit... Has de veure-ho en els pactes de govern. El 95% dels nostres programes electorals són coincidents. Per cert, amb el Partit Socialista, probablement aquest percentatge és del 85%, i fins i tot amb Compromís també coincidim en moltes qüestions. Les grans fórmules entre els grans partits són molt similars i coincidim bastant en l’anàlisi i en les solucions.

Vosté no se sent incòmode treballant amb la gent de Vox?

En absolut. Jo sempre m’he sentit còmode treballant amb qualsevol. Jo he estat governant a l’Ajuntament de Sagunt amb Compromís, amb el CDS, amb Unió Valenciana, amb partits independents, i ara amb Vox; i he aprovat acords amb el Partit Socialista, amb Esquerra Unida, amb Podem... A mi això m’agrada.

En el terreny personal, quines aspiracions li queden per complir, a Alfredo Castelló, en política?

Jo no pensava ser regidor de l’Ajuntament de Sagunt, i ho vaig ser; no pensava ser alcalde de Sagunt, i ho vaig ser; no pensava ser diputat, i ho vaig ser; no pensava ser vicesíndic del grup parlamentari popular més gran de la història, amb 55 diputats, i ho vaig ser; no pensava ser vicepresident de les Corts Valencianes, i ho soc... I la meua és una història que no entén d’aspiracions, sinó que el destí, la gent, la meua faena... m’ha plantejat una sèrie de qüestions davant i sempre he dit el mateix: encantat, anem per això amb totes les ganes del món. Aquesta és la meua aspiració en política, continuar sent útil per al que se’m necessite.

Vosté és una persona que transmet que gaudeix amb el que fa, i que cada nova responsabilitat l’ompli més que l’anterior...

És possible que sí [riu]. Soc un individu absolutament afortunat i soc un ‘gaudidor’ en això de la política. No puc demanar més. En política m’ho he passat tan bé i m’ho continue passant tan bé... He gaudit i gaudisc tant de la política, fins i tot de les males situacions, les situacions tibants, difícils, complicadíssimes, injustes que he travessat, que només puc donar les gràcies per haver-me posat davant aquesta oportunitat. Jo ho he aprofitat el millor que he pogut, i també és veritat que he donat el millor de mi mateix. I crec que també he aportat una miqueta per on he passat. No sols m’esforce, treballe i faig les coses tan bé com siga possible, sinó que també m’ho passe en gran, sincerament.

En tots aquests anys que vosté està en política, quin ha sigut el millor i el pitjor moment que ha passat vosté?

El pitjor moment va ser quan a l’Ajuntament de Sagunt van muntar tot l’embolic, i he dit van muntar conscientment, de l’operació Flotador [una intervenció policial en el consistori saguntí que, ell gener de 2019, va acabar amb la detenció de set persones en el marc d’una investigació per la possible malversació d’11,5 milions d’euros relacionada amb la gestió de l’aigua en què es va veure implicat Castelló mateix i que es va arxivar sense arribar a judici], que va ser una enganyifa, una conya judicial, per uns fets que van ocórrer abans que jo fora alcalde. I el millor moment, n’he tingut molts, però jo crec que les meues primeres eleccions com a candidat a l’Alcaldia de Sagunt, quan les enquestes ens donaven quatre o cinc mesos abans de les eleccions que tréiem sis regidors i el PSPV de Gloria Calero en treia nou. Vam ser capaços de capgirar-ho i traure nosaltres nou regidors i que el Partit Socialista en traguera sis, i per tant aconseguir l’alcaldia batent en aquell moment el rècord de vots. Això va ser una sensació tan indescriptible, no d’alegria, sinó d’agraïment profund i total cap a la gent que va creure i va confiar en mi. Jo crec que aquell moment va ser inigualable, perquè teníem un equip de gent molt bona. Va ser un èxit de tots i el colofó al treball brutal que vam fer durant quatre anys. A partir d’aquell dia vaig estar huit anys com a alcalde en què no em van deixar viure [somriu], perquè, com m’han dit alguna vegada, això de ser alcalde amb nou regidors de vint-i-cinc ha de tindre el seu mèrit. Sí, en tenia, però en passaves de tots colors tots els dies, i tots els mesos, i tots els plens, i totes les juntes, i totes les comissions...

Amb l’operació Flotador vaig sentir una indefensió total i absoluta

Sobre l’operació Flotador, què va sentir vosté quan es va trobar de sobte immers en tota aquesta polèmica?

Que ets objecte de la injustícia més gran del món. Ets vilipendiat i tothom parla d’orella, ningú té cap mena d’informació i hi ha qui s’inventa les coses amb tota tranquil·litat del món. Sents que l’estat de dret deixa de ser-ho una mica, quan hi ha mitjans que estan dues hores abans esperant en el lloc per fer una entrada de registre per a tindre les millors imatges. I penses que tot és una performance, i un paperot. I quan això passa en l’Administració de justícia resulta especialment greu, tenint en compte que estem en un estat de dret. I jo soc un profund demòcrata i un profund defensor de l’estat de dret, i això va ser duríssim, perquè vaig sentir una indefensió total i absoluta.

Sent vosté que la justícia està polititzada?

No es tracta d’això, no és una qüestió de polititzar la justícia. És una cosa més íntima, més personal, més de creença. M’ix pensar quin tipus d’estat de dret i d’Administració de justícia són aquests, que abans s’assabenten les televisions que ningú del que passarà ací. Quin escàndol és aquest, quin espectacle ridícul és aquest? Quin tipus de persecució cap als que honradament ens dediquem a la política és aquesta? Hi ha hagut centenars de casos com aquest, per la qual cosa no n’és una excepció. Et fa dubtar si les coses haurien de seguir així o no.

S’abusa d’aquesta mena d’actuacions policials i judicials?

Què vols que et diga. Ho hem vist tots. Quants arxivaments hi ha hagut? A quants companys els han arxivat l’assumpte després d’haver estat obrint telenotícies. No dic que hagen anat a judici, em referisc al fet que s’han arxivat les causes, com a mi. Sempre hi ha injustícies d’aquesta mena. A nosaltres, al PP, ens han picat, però a altres partits també. I sempre m’ha semblat que hi ha massa espectacle al voltant de la política. Manolo Mata ho va comentar també, hi ha una persecució cap als que ens dediquem a la política que és insuportable. Clar que hi ha hagut xoriços i pocavergonyes. Cal anar per ells, però no es tracta de disparar a l’aire a veure si en caces algun, perquè això provoca indefensió.