Raquel Tamarit, consellera d’Educació i Cultura: “La dreta no vol que el gros dels xiquets tinguen els privilegis que tenen els seus fills”

Raquel Tamarit (Sueca, 1978) és des de fa dos mesos consellera d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. L’exalcaldessa de Sueca, de Compromís, i exsecretària autonòmica de Cultura, succeeix a Vicent Marzà en una de les conselleries amb més pes en la gestió diària. El seu departament és un dels que més colps parlamentaris rep pel decret de plurilingüisme, el currículum escolar o les polítiques educatives, que la dreta titla d’“adoctrinament”.

Tamarit, professora de formació, arriba al càrrec a dos mesos d’acabar el curs escolar, enmig d’una reforma educativa estatal, i amb el focus posat a millorar la salut física i emocional dels alumnes, amb un pla per a detectar i reduir les conductes suïcides entre els xiquets i adolescents. Un dia abans de fer l’entrevista, aprovava l’expansió del Pla Edificant, amb 700 milions d’euros més per a fer millores en 264 centres educatius.

Ja està quasi dos mesos com a consellera. Com ha sigut l’aterratge?

Ha sigut un aterratge forçós. Però a hores d’ara de la legislatura, no podia ser d’una altra forma. Compte amb l’experiència de tres anys en la conselleria com a secretària autonòmica de Cultura i Esport, així que coneixia els temes que portaven els meus companys. Vinc del món de l’educació, és el meu entorn natural, però m’ha tocat arribar en un període de canvis que m’ha fet posar-me al dia. La veritat és que n’estic molt contenta. Canvia molt la cosa d’heretar el que va heretar Vicent Marzà del que he heretat jo: una conselleria que funciona amb polítiques molt potents en educació, cultura i esport. Tinc moltes coses començades que he de rematar i són mèrit de Marzà.

Què queda per completar en l’últim any?

En deu mesos crec que no dona temps de fer grans polítiques, que ja estan en marxa. Està fet el Pla Edificant, la gratuïtat de les escoles infantils fins als dos anys, el banc de llibres de text... Però hi ha moltes polítiques que fan falta. Crec que és temps de gestos, de la política de les coses menudes. Després de dos anys de pandèmia, el professorat està esgotat i estem buscant la manera simplificar la seua faena burocràtica. El professor ha de ser professor, no buròcrata. Després de reunions amb sindicats, veurem com reduir la càrrega de treball documental, que siga una eina.

També hi ha dues qüestions fonamentals per a millorar el dia a dia dels alumnes. Hem detectat un augment de les conductes autolítiques a les aules. Malgrat haver fet protocols de detecció, formar el professorat i augmentar els orientadors, no podem deixar de banda que les xifres han augmentat. Hem de tindre en compte que parlem d’adolescents que, quan començaven a volar, se’ls han tallat les ales. L’educació contribueix a la socialització, i trobar-se així, de colp, amb un tancament a casa, ha comportat moltes coses en els adolescents, que estan en una edat tradicionalment complicada. Ja són molt capaços de percebre què passa al seu al voltant, la situació familiar, i malgrat les polítiques d’acompanyament, hi ha famílies que ho han passat molt malament.

Va apuntar aquesta intenció en la seua presa de possessió. En què es concreta?

Hem pensat de fer uns tallers de prevenció que ho aborden des d’una perspectiva positiva. Treballar amb els alumnes, amb un equip de psicòlegs, a fer-los veure com d’importants que són per al grup i per a la societat. A partir d’ací, treballarem amb les unitats d’orientació i amb el professorat, amb eines perquè detecten si hi ha una conducta autolesiva. És un pla potent, que s’ha de licitar, i començarà aquest curs en 2n i 4t de l’ESO, en tots els centres sostinguts amb fons públics.

També treballem l’acompanyament en salut emocional i salut en general. En els centres es posa de manifest, i així ho transmeten els centres i algunes entitats, que hi ha alumnes que l’única menjada que fan de qualitat és en el centre escolar. Fins i tot alguns alumnes arriben en dejú. Des de la Direcció General d’Innovació Educativa treballen en un projecte pilot d’oferir el desdejuni en els centres amb alumnat més vulnerable, que puga ser extensible a altres centres.

Aquests projectes es fan amb la Conselleria de Sanitat?

Amb Sanitat treballem en l’anomenada recepta esportiva, un projecte amb fons europeus que van a formació de personal per garantir l’activitat física en els menors. Treballem en companyia de Sanitat, però aquest projecte és nostre, encara que ve de les converses que tenim entre departaments. És el que toca. Aquesta mirada de compartiments estancs hem de superar-la i treballar braç a braç. Sempre hem tingut una perspectiva de conjunt: l’adolescent, l’alumne, és el centre de la política. I si hi ha un lloc en què estan tots els xiquets és en el col·legi.

És més fàcil que el col·legi detecte les vulnerabilitats...

Bàsicament això ho fan els professors, que han de fer de tot, i els pediatres. El treball coordinat és importantíssim.

Al juliol han de presentar els decrets d’aplicació de la reforma educativa, la LOMLOE. Com van?

El Reial decret del Govern es va aprovar a mitjan abril. Ací ho hem passat per molts fòrums. Un compromís que em va deixar clar el secretari autonòmic d’Educació, Miguel Soler, era que el 15 de juny tots els centres havien de tindre l’esborrany. Ara només falta la validació de l’Advocacia de la Generalitat i del Consell Jurídic Consultiu, així que els centres ja tenen una visió clara de per on va. L’Advocacia no canvia la filosofia de l’ensenyament, està en el marc de la llei. Una cosa positiva que té és l’enfocament competencial, facultar l’alumnat a enfrontar-se a la vida a través de diferents assignatures i amb la incorporació de projectes interdisciplinaris. Pretén que els alumnes i els centres siguen protagonistes del seu aprenentatge. També hi ha un canvi substantiu, que crec que s’ha mal interpretat, de dir que desapareixen algunes coses.

Filosofia, música, els exàmens...

Tot desapareix (fa broma). Crec que cal anar amb compte, perquè aquests discursos no fan bé, com en el cas dels suspensos. És una qüestió lògica: l’equip que ha d’avaluar un xiquet és el que decideix si està per a passar de curs o no, més enllà d’un suspens o dos. És una llei positiva i tant de bo durara molt de temps. És un enfocament que als docents ens feia falta, una avaluació contínua que sempre hem reivindicat. També es va dir que s’eliminaven els exàmens, i en la llei anterior tampoc figuraven. Permet a l’alumnat formar-se i al professorat acompanyar-lo.

L’enfocament anterior no és que tinguera uns resultats magnífics, segons els informes.

Doncs això... Si hi ha un àmbit on hi ha legitimitat per a innovar és l’educació.

També tenen en tràmit la regularització del personal interí, un problema de l’Administració en conjunt.

Preveiem que, independentment de les oposicions, s’estabilitzen 9.000 persones. Són persones que ja estan més de tres anys treballant en l’Administració. Són llocs de treball, places, que fan falta en l’Administració.

Al marge de contractes Covid?

Amb els contractes Covid es necessitava garantir l’educació presencial, que requeria desdoblar grups per fer els anomenats grups bambolla. Ací va entrar el professorat de reforç, aquests contractes.

Serà personal fix?

N’hi ha molts que passaran a fixos. No per ser contracte Covid, sinó perquè fan falta. La premissa és donar a l’alumnat l’atenció que necessita, amb Covid o sense. Comparant amb el curs 2019-2020, amb el pla de millora, qualsevol centre del sistema educatiu sostingut amb fons públics tindrà la mateixa atenció per al seu alumnat, en funció de les característiques singulars del centre.

Tenen previsió de quants professors s’incorporaran?

Els centres de primària han fet les seues propostes i les al·legacions; en secundària també estem revisant les propostes dels centres. La concreció la podrem donar al setembre, que és quan veurem els equips educatius que necessiten reforç. Allí veurem quants, dels 5.000 contractats en la pandèmia, són estructurals.

Dimecres van presentar l’ampliació del Pla Edificant en 700 milions d’euros. Dijous, en la sessió de control, l’oposició assegurava que només s’ha executat un 20% del pressupost per a això.

L’oposició la primera cosa que ha de fer és aprendre a sumar. L’altre dia el PP donava una altra xifra. Per a construir centres no sols s’utilitza el capítol 6 del pressupost, que són les inversions directes de la conselleria, sinó que està el capítol 7, que és el del Pla Edificant. Vull deixar una cosa ben clara, perquè crec que no s’entén. Si ara fas una passejada per qualsevol comarca pots veure 158 centres que estan construint-se. Ni un, ni dos: 158. També més de 350 centres que en què s’han fet actuacions potents, 38 obra nova i la resta grans reformes. És un pla que funciona. M’agradaria que el PP parlara amb els seus alcaldes. Al Pilar de la Foradada (PP) l’alcalde està contentíssim i ha col·laborat fins a afinar l’últim detall. I la prova que funciona és que els ajuntaments ens demanen més, per això l’hem ampliat. De 700 milions que hem ampliat, ja n’hi ha 460 que estan a l’espera que deleguem. Els ajuntaments saben que, si es delega, el centre té la garantia que es fa, tenen aquests milions compromesos fins al 2029. Una altra cosa és com s’execute; per exemple, enguany hi ha hagut problemes amb els materials de construcció, però si no executen el pressupost enguany, tenen la garantia de tindre els diners fins al 2029. Cada any s’avalua si pot executar-se tot o no, però la garantia està. Si no, els ajuntaments no hi confiarien. Llevat del d’Alacant, en què no sabem què passa. A més, els projectes s’adapten a les necessitats del centre, s’adapten a la seua realitat. Per orientació, ventilació, pels projectes que hi ha en el centre. Cada ajuntament delega, té un arquitecte que resol en funció de les seues necessitats. No entenc que vulguen fer sang d’una cosa que funciona.

Hi ha una altra qüestió polèmica, la de l’ús del valencià, tant pel decret de plurilingüisme com en el requisit lingüístic dels funcionaris. Ha parlat amb la consellera d’Administració Pública, Gabriela Bravo, sobre el tema?

Tinc pendent parlar-n’hi, però estic segura que arribarem a un acord. Ella també ho va comentar fa poc. Respecte al plurilingüisme, l’obligació d’aquesta conselleria és vetlar perquè tot l’alumnat, tinga la butxaca que tinga, visca on viva i tinga la realitat sociolingüística que tinga, isca del seu centre educatiu sent competent en les dues llengües oficials que hi ha al País Valencià i que tinga una mínima competència funcional en una llengua estrangera. És un enfocament que va més enllà de l’ensenyament d’una llengua, sinó de com es fan les transferències lingüístiques, que és usant-la. Aquest model s’ha posat com a exemple de bones pràctiques per la Comissió Europea, poc sospitosa de ser amiga de Marzà. La dreta el problema que té és que no vol que el gros dels xiquets del País Valencià tinguen els privilegis que tenen els seus fills. Hi ha alguna crítica a algun col·legi que faça immersió en anglés?, o en alemany? Resulta que el perill per al castellà és quan la llengua que vols introduir i protegir és el valencià, que és la llengua d’ací.

Aquesta conselleria s’ha posat com a exemple de mestissatge en el Govern. Des de la pandèmia hi ha hagut una sèrie de frecs dins de l’executiu. Veu possible recuperar la unitat d’acció?

Estic convençuda que és així. Aquesta conselleria és model que, amb voluntat, això és possible. Aquest Govern ha demostrat que, malgrat les diferències, que són absolutament legítimes i normals en una coalició, hi ha una estabilitat que ningú esperava, fins i tot en moments complicats. El mestissatge funcionarà i funcionarà bé. La meua disposició és que funcione. No entenc una altra política que no siga política útil, que vol dir arribar a acords. Aquest Govern treballa per a una majoria social i es mereix que siguem capaços d’entendre’ns. Estic segura que, independentment de les diferències puntuals, tots ho veiem així.

Raquel Tamarit, consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana. JESÚS CÍSCAR

L’any passat es va presentar el pla de Cultura per a la recuperació. En quina fase està?

Una de les coses de què més orgullosa estic és de com ha avançat aquest pla estratègic. Era un pla que venia per al curt termini i hem posat en marxa moltes de les accions. Necessitem una recuperació de la ciutadania i del sector, que ho ha passat molt malament. Vaig enviar un escrit als ministres Yolanda Díaz i Miquel Iceta parlant de les condicions laborals del personal de la cultura i tots dos hi han respost positivament; d’ací a no res treballarem en una anàlisi per a millorar-les.

El pla s’ha fet amb els sectors i les universitats, de manera que l’oferta acadèmica és la que el sector demana. L’oficina d’internacionalització –una altra part del pla– ja està en marxa, que ha costat moltíssim. Una altra demanda era el pla de públics per a la cultura, que estem treballant. Em sent molt orgullosa del laboratori de capil·laritat territorial, que fa d’interlocutor entre el sector i el territori, sense perdre de vista l’autonomia municipal, per a coordinar-nos tots. I finalment, una cosa que crec que hem d’agrair molt al sector de les arts escèniques és la manera de repensar les ajudes. Implica un canvi de paradigma i incorporar les biennals, que ja podem posar en marxa. N’hi haurà una per a companyies i una altra per a sales d’exhibició.

Un altre punt complex per a la conselleria és el Museu de Belles Arts. Demanaran al Ministeri de Cultura més pes autonòmic en la gestió?

Carmen Amoraga, la directora general, està treballant amb el ministeri. És molt difícil de gestionar, perquè és de titularitat estatal, però de gestió autonòmica. Crec que la solució per a aquest museu és avançar en la seua autonomia, que es convertisca, quant a estructura, en una cosa com l’IVAM o l’Institut Valencià de Cultura. Crec que el museu s’ho mereix. Té una gestió complicada, ara com ara és com si fora un servei de la conselleria, com qualsevol altre, i s’ha d’avançar per posar-lo en el seu lloc, la faena que està fent Pablo González Tornel. Estem en el segle XXI i un museu ha de ser obert a la societat. Les activitats que està programant contribueixen a posar el Sant Pius V on es mereix.

A més del greuge de fons.

Això ens dona per a escriure un llibre. Però seria injust dir que no s’ha avançat. El Ministeri de Cultura, gràcies també a una esmena de Joan Baldoví, ha augmentat pressupost. També en el Palau de les Arts, a què ha doblat la partida fins a dos milions d’euros. Sense voluntat del ministeri, no s’hauria fet. No és prou, i no és un capritx, són dues infraestructures culturals que estan en un nivell top en la seua programació, i s’ha de posar en valor.