Rafael Chirbes, els diaris del novel·lista que “no podia ser escriptor sense Marx”

“Ningú és amo del present si no guarda en la caixa forta el passat”, anota Rafael Chirbes el 30 de juliol del 2000 en el primer volum dels seus Diarios (Anagrama, 2021). El difunt escriptor valencià va deixar preparades les anotacions quotidianes que va anar prenent durant la seua vida adulta per a una edició pòstuma la publicació de la qual no ha estat exempta de polèmica en el món cultural espanyol. 

 “Què és la veritat en la literatura? Què és la veritat en temps mediàtics en què importa el que es diu d’un llibre públicament, i no el que hi ha dins d’un llibre que es llig en privat, en el silenci de cadascú?”, anota Chirbes el 22 de setembre de 2004 com si responguera des de la tomba als comentaris que ha generat el primer tom dels diaris, que ha vist la llum sis anys després de la seua mort. “El més interessant són les referències sobre l’escriptura i la lectura, a mesura que avancen els escrits es percep la lectura com una indagació i una obsessió per posar nom a les coses que oficialment es resisteixen a ser denominades”, reflexiona després de llegir els diaris Aina Vidal, investigadora predoctoral de la Universitat Oberta de Catalunya. 

L’obra, amb el seu habitual to inclement amb el lector, repassa els anys previs a la publicació de la seua primera novel·la Mimoun, que va veure la llum gràcies al padrinatge de Carmen Martín Gaite davant l’editor Jorge Herralde; la tempestuosa vida amorosa i el sotjament del VIH; les lectures de l’escriptor i les pel·lícules que admirava, així com la seua faena periodística en matèria de crítica gastronòmica i de crònica de viatges. Però també la memòria dels seus pares, derrotats de la Guerra Civil, i els paisatges valencians de la seua infància. Unes coordenades vitals que situen els lectors de Rafael Chirbes en el pla de la seua tardana i excel·lent producció literària. 

“Chirbes és molt difícil de llegir a vegades precisament perquè és molt dur i per la poca pietat que té amb el lector”, reflexiona Violeta Ros, investigadora postdoctoral de la Universitat de València (UV). “Ens interessa cada vegada més saber com treballen els escriptors, a quins problemes personals i estètics s’enfronten i com els resolen, és un material que es pot llegir en paral·lel a les seues novel·les”, reflexiona José Martínez Rubio, professor del departament de Filologia Espanyola de la UV. 

Els primers passatges sobre la sexualitat i l’amenaça de la pandèmia de la sida són especialment durs fins i tot per a un lector acostumat a la prosa de Chirbes. “Amb això de la sida, a més de tot aquest notable catàleg de prejudicis, s’introdueix un element de realitat: ara es juga a la ruleta russa, un clau és una aposta a vida o mort, sense saber quants alvèols del carregador de l’arma porten projectil”, escriu Chirbes el 28 de gener de 1985, a París, “que ha succeït San Francisco i Nova York com a capital de la sida” i on viu la seua parella de llavors, “les morts per la misteriosa malaltia creixen en progressió geomètrica”.

La sexualitat de l’autor travessa els diaris i la seua primera i última novel·la (Mimoun y Paris Austerlitz). “Va ser molt discret, però ho va dir tot des de la primera novel·la, tot el seu món estava en Mimoun. Des d’una lectura LGTB és un precursor per aquesta reflexió sobre la sida, la por a l’abandó i a no tindre una vellesa i la relació contradictòria amb la soledat”, apunta Martínez Rubio. “Em sembla extraordinària l’exploració d’una generació d’homosexuals que van viure entre la llibertat i la por”, postil·la. 

En els diaris, com en les seues novel·les, també aflora la memòria íntima dels vençuts de la Guerra Civil. El 12 d’agost de 2004, l’escriptor reflexiona: “En les fotos de finals dels anys vint, ma mare ix vestida com qualsevol de les xiques de les classes modestes novaiorqueses que protagonitzen les pel·lícules d’aquells anys, els cabells a la garçon, escot quadrat, taló ample, falda xarleston... A penes un decenni després, en les fotos de la postguerra, ix una vella endolada i trista, es diria que han transcorregut quaranta anys entre una fotografia i l’altra, i que ho han fet de manera inversa; que el temps ha corregut veloçment a l’inrevés, i la dona de la foto de postguerra és l’àvia de la joveneta vestida amb aquella falda de cintura baixa que van posar de moda les xiques que ballaven xarleston”. 

 “És commovedor el record del pare i de la mare, amb una memòria de la fam que s’heretava, això està en les seues novel·les amb la construcció dels personatges i de les situacions, és una memòria personal”, explica Violeta Ros. Els diaris fan una el·lipsi entre el període en què un Chirbes turmentat per la seua incipient carrera d’escriptor i els anys finals de la seua vida, ja plenament consolidat com un dels millors narradors en castellà. José Martínez Rubio afirma que, després del triomf de novel·les com Crematorio, adaptada a una reeixida sèrie de televisió, o En la orilla, “Chirbes en els últims anys se’l comença a llegir molt, a llegir cap endarrere”. 

Així doncs, les seues novel·les La larga marcha, La caída de Madrid o Los viejos amigos ja havien donat moltes claus sobre la memòria històrica molt abans que es començaren a obrir fosses comunes del franquisme i a legislar sobre la matèria. “Per això Chirbes té més èxit a Alemanya que a l’Estat espanyol”, assenyala la investigadora Aina Vidal. “Pense que Chirbes és un autor reivindicat tard i malament, com moltes coses a Espanya”, tercereja Violeta Ros. “No se li fa ni cas fins que publica Crematorio, encara que abans se’l llegia molt a França i Alemanya”, afig. 

El politòleg Francesc Miralles destaca els passatges dels diaris sobre la relació amb la seua progenitora, “l’enyorança i el procés de com sa mare perd de visita en visita la memòria, que estan molt prop del nucli de La buena letra”. “El Chirbes més íntim escriu des de la frustració constant de la consciència permanent d’estar en el bàndol dels vençuts, amb un to depressiu i melancòlic, però també de resistència que es veu en aquests diaris”, argumenta Aina Vidal. 

 “Fins i tot després de mort, continua sent molest perquè va a contra corrent i connecta amb els debats del present”, explica el politòleg Francesc Miralles després de la lectura dels diaris. “Només cal veure quin tipus d’opinions té sobre l’estil i el comportament d’altres escriptors en un món cultural que destaca per l’amiguisme i l’autocomplaença; evidencia que militava en una tradició diferent, més crítica tant amb el contingut com amb les formes, molt poc comuna en una latitud en què des de la Transició s’ha considerat que tenim una institucionalitat feble, siga política, cultura o econòmica, i el que preval és l’estabilitat i la cohesió, perquè la crítica és perillosa”, afig Francesc Miralles. 

Des d’una òptica marxista –“Vaig intuir que no podia ser escriptor sense Marx”, escriu Rafael Chirbes el 10 de maig de 1985– i una entranyable mala llet, l’escriptor valencià s’endinsa en la seua infància i les seues pors, en la seua funció com a narrador i en l’època que li ha tocat viure. “Chirbes sempre va ser una persona que no tenia deutes amb ningú, cosa que no és freqüent”, apunta Violeta Ros. Pòstumament Rafael Chirbes ha aconseguit amb els seus diaris enfadar i descol·locar alguns i entusiasmar molts. I només és el primer volum.