Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El Gobierno da por imposible pactar la acogida de menores migrantes con el PP
Borrell: “Israel es dependiente de EEUU y otros, sin ellos no podría hacer lo que hace”
Opinión - Salvar el Mediterráneo y a sus gentes. Por Neus Tomàs

“Tota la vida m’he sentit una mica que no soc de cap lloc”

Paloma Chen, estudiant de periodisme

Miguel Giménez

València —

Encara que va nàixer a Alacant, Paloma Chen (21 anys) és d’Utiel (València). Però els seus trets asiàtics (els pares procedeixen de la ciutat de Wenzhou, a la província xinesa de Zhejiang, des d’on com molts altres van arribar al sud d’Europa al principi dels noranta per treballar en l’hostaleria en la coneguda com a nova emigració xinesa) fan que se senta estrangera a Espanya. Per contra, la seua “extrema occidentalització” fa que la vegen com una estranya a la Xina: “tota la vida m’he sentit una mica que no soc de cap lloc perquè sempre assenyalen la diferència”.

Paloma parla quatre idiomes (espanyol, xinés, valencià i anglés), estudia periodisme –es graduarà aquest curs–, treballa en pràctiques en l’Agència EFE i els caps de setmana ajuda els pares en el restaurant que regenten a Utiel. “Sempre m’ha agradat escriure i, no obstant això, he tingut problemes per a comunicar-me, tant a casa com fora”, apunta. Els pares, el germà (huit anys més gran, no va vindre a Espanya fins que en tenia onze) i ella van ser l’única família xinesa d’Utiel (11.000 habitants) durant molt de temps, “jo, que era molt tímida, era l’única xiqueta xinesa del poble, la primera que veien els altres xiquets”. En tots aquests anys, assegura que ha patit el que anomena “racisme quotidià”: “que et diguen xinesa o se sorprenguen que parles ‘tan bé’ espanyol… però si és la meua llengua”!

Paloma reconeix que al principi renegava de la seua herència asiàtica i només volia ser una espanyola més, encara que amb el temps s’ha reconciliat amb els seus orígens i ha représ el contacte amb el país dels pares. “Vaig viatjar a la Xina per primera vegada amb set anys i hi vaig tornar després amb nou, però ja no vaig voler tornar fins a uns quants anys més tard: no m’agradava la gent, el país…”. Va viatjar de nou a la Xina amb setze anys i, des de llavors, s’ha preocupat de conéixer la cultura de la seua família, d’aprendre a escriure i de llegir en xinés –només el parlava–, i fins i tot ha estudiat un curs a Xangai dins del Programa Internacional de la Universitat de València (semblant a l’Erasmus, però fora d’Europa). “M’agradaria tornar-hi, passar una temporada allí i descobrir coses noves, encara que és una decisió difícil perquè la Xina és un país difícil per a viure-hi”, comenta, encara que no dubta a aclarir que el seu futur està a Espanya.

Etiquetas
stats