Xavier Vinader confidencial: el periodisme d’investigació en la Transició i el “final d’una època”

“Vinader et vampiritzava en el bon sentit, aconseguia que et ficares en els temes i, fent la conya, quan t’adonaves estaves en un embolic de collons”. El periodista i professor universitari Francesc Viadel va estar a les ordres de Xavier Vinader (Sabadell, 1947 - Barcelona, 2015) en la revista El Temps i ara ha compilat les columnes del mític exponent del millor periodisme d’investigació de la Transició en un llibre de l’editorial valenciana 3i4. 

Vinader. Confidencial, amb pròleg del periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez, recull dues dècades de columnes de l’investigador, autor durant la primera etapa de la revista Interviú dels reportatges més incisius sobre la guerra bruta contra ETA, els intents de desestabilització de l’extrema dreta i el crim organitzat.  

“Era un tio que tenia una curiositat absolutament insaciable”, explica per telèfon Viadel. Les columnes, publicades entre el 1995 i el 2015, repassen precisament totes les obsessions de Vinader, que, quan li interessava un tema, siga l’espionatge en la guerra freda, la guerra civil espanyola o la màfia, llegia bibliografia abundant i mantenia fonts en les clavegueres més inquietants. 

Vinader va ser un mestre per a unes quantes generacions de periodistes interessats a anar més enllà de la filtració: “Era”, recorda Viadel, “un periodista amb molta perícia, vaig aprendre molt d’ell, era un gran entrevistador”. “Vinader tenia molta psicologia, recorde una entrevista amb una font pel tema del GAL, vam estar quatre hores amb ell i va cantar La Traviata”, afig. 

El periodista va ser condemnat a set anys de presó arran d’un dels seus reportatges més sonats, en què destapava les xarxes del terrorisme d’Estat al País Basc i esmentava dos militants de grups ultres assassinats posteriorment per ETA. Vinader va acabar exiliat a França —va ser el primer periodista exiliat de la democràcia, encara que no va parar de treballar a l’estranger— i va tornar a Espanya, a la presó de Carabanchel, on va estar tres mesos tancat —ho va aprofitar per a investigar la situació de les presons— fins que el Govern socialista el va indultar. 

Després d’eixir de la presó, cap mitjà de comunicació de primera línia va comptar amb Vinader per revelar les tremendes exclusives que solia signar. El periodisme d’investigació que va practicar juntament amb un grapat de companys que s’hi van jugar la pell com ell es va donar per mort. “Vinader és el final d’una època”, assenyala el compilador del llibre. “Ell estava molt decebut en general, a pesar que era un entusiasta i un optimista”, afig.  

Vinader va viatjar per mig món, especialment a llocs de conflicte com Irlanda del Nord, Palestina o l’Afganistan. La seua curiositat insaciable pels moviments insurgents, l’espionatge i el crim organitzat apareix en cadascuna de les columnes que va publicar en El Temps. “Tenia molts centres d’interés i era un viatger empedreït”, diu Viadel. 

Xavier Vinader va ser, segons l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, un periodista que sempre arribava al lloc del crim abans que la policia. Una altra època.