René Macone (Els Jóvens): “Som molt de la broma i la conya, però, quan cantem el ‘Romanç de Paco Alcàcer’, és l'únic moment solemne dels concerts”

Els Jóvens van triomfar de nou la nit de dijous en els primers premis Carles Santos de la Música Valenciana. Als tres guardons per millor artista revelació, millor cançó i millor disc, cal sumar els altres quatre que van rebre en els Premis Ovidi Montllor el 21 d’octubre passat. El “jove” René Macone (Sant Vicent del Raspeig, 1985) estava ahir a Madrid seguint “un poquet nerviós” i des del seu ordinador la retransmissió en directe de la gala que va fer d’À Punt. Segons el que és una de les veus del grup, el premi real és “arribar a més gent”. Ell és un dels huit membres d’Els Jóvens, però parla en representació dels “jóvens” Pep Mirambell, Pablo Rosell, Tóbal Rentero, Blai Antoni Vañó, Raül Calatayud, Jordi Sanz i Toni Lozano.

Set premis, set mesos de vida i onze cançons. Quina valoració en feu?

El disc el publicarem el 17 d’abril i no hi teníem cap expectativa. Estàvem fent una cosa molt capritxosa, perquè és exactament el que ens agradava, i molt casolana, perquè l’hem produït nosaltres. No vam fer càlculs, però si algú n’havia fet, segurament els hem passat de lluny. Estem flipant. Hem estat tancats a casa tocant una cosa i, ara que l’hem tret fora, hem sentit que agrada als concerts, que tenim això del directe, perquè notes que estàs agradant. L’èxit és anar a Sagunt a tocar per a cent persones i tindre la sensació que hem agradat a totes. Fem les cançons per provocar aqueix efecte en el públic.

Es diu que sou un grup que apropa el folk al pop. Què vol dir això? Ja heu trobat paraules per a definir el vostre estil?folk

Venim de la música pop, perquè hem fet coses en aqueix costat de la música, però vam començar a tindre un interés per la música folklòrica valenciana i realment va arribar un punt en què va ser un procés natural. Tant Pep com jo estem fora del nostre poble i en teníem un enyor molt gran que va provocar que l’estil anara cap allà. Després de fer el disc i del que s’ha comentat, sí que pensem que som com una rondalla moderna, una rondalla pop, una rondalla ajustant-se a un repertori estrany, actual i moltes coses.

En els Premis Ovidi va destacar com a millor lletra per T’ailoviu més que l’hòstia i ahir van premiar com a millor cançó Anís Tenis. Amb quina us quedeu, vosaltres?T’ailoviu més que l’hòstiaAnís Tenis

Són cançons molt diferents. Per a mi com a cançó emblema d’Els Jóvens m’agrada més Anís Tenis, perquè parla de l’amor, dels col·legues, de la joventut, de la lluita... Diria que és la cançó emblema d’Els Jóvens. És com un resum, inclús un catàleg, és la cançó que jo recomane. Posa’t Anís Tenis i, si t’agrada, doncs, el disc és com un Anís Tenis gran. T’ailoviu més que l’hòstia també és molt especial i molt divertida.

En Anís Tenis canteu que Anís Tenis“als concerts només feu el que féieu a la via del tren”. Què hi féieu?

Anàvem a la via del tren amb la guitarra a tocar cançons i a fer el gamberro. Si vens a veure un concert, a més del que toquem, també es veu la conya, el bon rotllo i el comboi que portem, i jo crec que això no ha canviat de quan estàvem fent el tonto en la via del tren, però jo crec que ara això està ja tancat.

També canteu que “els jóvens han tornat”.

Com si fora possible… El que volia dir era que arriba un punt en la teua vida en què has d’escollir com vols viure. Nosaltres tenim vora 30 anys, més o menys aqueixa seria l’edat del grup, i pensa que ens hem clavat en un grup de música, hem fet un disc i estem anant a cantar per pobles… Cantem que “el jóvens han tornat”, perquè hem decidit que continuarem sent joves. És la història del moment de la nostra vida en què estem. Crec que per a tots representa un poc aqueix moment. Has d’escollir si vols més embolic o menys i nosaltres hem apostat per embolic al màxim.

I quan es deixa de ser jove?

Mai. Jo crec que aquest disc és la prova que si vols no has de deixar de ser jove mai. Ser jove, com ho entenc jo, és tindre ganes de fer coses, ser un poquet arriscat i un poquet rebel. Això no fa falta que deixes de fer-lo mai. Si tu no vols, clar. Pots ser jove el temps que et done la gana.

Com va sorgir la cançó El gol i la mort (El romanç de Paco Alcàcer)?El gol i la mortElromanç de Paco Alcàcer

Volíem fer el Pep i jo un romanç, perquè és un gènere que ens agradava molt, i també volíem fer una lletra de memòria popular. Per això necessitàvem una història que estiguera a l’altura de ser recordada i cantada en el futur. Un company de faena un dia em va contar aquesta història, que jo desconeixia, i em va paréixer que era superemocionant i valenciana. Nosaltres som molt de la broma i la conya, però, quan cantem El romanç de Paco Alcàcer, és l'únic moment solemne dels concerts, perquè la cançó ho demana.

També ha sigut premiat el disseny de les portades dels singles. Com s’han fet les il·lustracions?singles

Va ser un procés supergenial. Pep i jo hem sigut molt de llegir còmics i vam començar a pensar com volíem traure les cançons. La idea era traure les cançons a poc a poc i vam buscar il·lustradors entre els nostres seguidors. Nosaltres enviàvem la cançó al xic o la xica, que feia el dibuix sense cap indicació, i ells ens tornaven un dibuix quan escoltaven la cançó. Va ser molt genial, perquè és una cosa molt privada i de sobte t’ensenyen com algú l’ha entesa i com ha tornat a resignificar el concepte. No podria dir-te quina m’agrada més, i tots són de la terreta.

En les vostres xarxes socials porteu el compte dels concerts que feu. Dissabte feu el dotzé i en el Deleste Festival, el tretzé. En perdreu el compte?

Jo estic segur que no en perdré el compte. Però entenc el que vols dir i tant de bo arribe un punt en què diga: “Hòstia, no sé quants en portem”. Som un grup molt gran, som huit persones, és difícil aconseguir ajuntar-nos els huit per tocar, perquè tots tenim altres embolics. Els que no tenen embolics musicals en tenen d’altres tipus i és complicat, perquè ho fem tot d’una manera molt casolana i procurem anar als concerts que ens proposen i que ens motivem, en espais que ens agraden, col·laborant amb gent que trobem que és bona gent. Diria que estem fent els concerts que sempre hem volgut fer, no ens preocupa fer-ne molts, sinó fer-ne de bons. I si en fem molts i bons, millor.

Anit en els premis Carles Santos premiaren per la seua trajectòria en el món de la música Vicent Torrent, d’Al Tall. Ells eren set membres i feien música tradicional valenciana. Us comparen amb ells?

Més que comparar-nos, nosaltres sempre diem que la nostra influència fonamental és Al Tall. La seua música estava a ma casa des què era xiquet i compartia el caixó dels cassets amb Bob Marley o Bob Dylan. Al Tall ha estat en la nostra infantessa musical, jo crec que en la de tots. He sentit una devoció molt important per ells, també perquè era l’única musica en valencià que escoltava. Per a mi, la música en valencià començava i acabava en Al Tall i ha sigut una superinfluència. Jo crec que estem fent exactament el mateix que feia Al Tall quan van començar, la idea és la mateixa. La definició del projecte és agafar la musica tradicional valenciana i fer cançons noves. I no ens fa vergonya dir-ho, perquè som unes altres persones, en un altre moment de la història i, al final, t’assembles en la idea, però no en el producte final. I tampoc en som una còpia, perquè tampoc no hauríem sigut capaços de fer-ne una còpia.