Les ciutats i els districtes industrials valencians

El districte industrial va ser definit per Marshall com una procés de localització en un espai geogràfic concret, la majoria de vegades espontani, d’indústries d’un mateix sector, incloses les auxiliars i complementàries. Les empreses hi aconsegueixen unes economies externes derivades tant de l’especialització com de la difusió de coneixements.

Al País Valencià en tenim un bon grapat de districtes industrials: la sabata al Vinalopó; el tèxtil a l’Alcoià-Comtat-Vall d’Albaida; el taulell a la Plana i l’Alcalatén, el turisme a Benidorm... i d’uns altres possibles com el de la salut i l’agroalimentari a la costa de les Comarques Centrals Valencianes. Altres districtes han desaparegut, com el del moble i les làmpades a l’Horta. El cas de la Ford, molt important, és un tema a banda.

És clar que hauria de ser els agents socials que intervenen en el territori, organitzats i amb capacitat de lideratge, i no el sector econòmic, qui hauria de marcar les polítiques de desenvolupament  territorial. Tanmateix, els districtes industrials, atés el seu caràcter territorial, marquen l’esperit de l’àrea urbana que defineixen –especialment de la ciutat que  hi assumeix el rol de centre de coneixement i de serveis a empreses-. En tindre unes problemàtiques productives comunes, la implantació de xarxes lligades als avantatges col·laboratius, d’empreses i de municipis, s’hi fa més fàcil, més evident i més ràpida, i per això, les ciutats centrals del districte tendeixen a ser llocs d’irradiació de la “modernitat industrial” a la resta del País.

No és aquest, però, el cas dels districtes industrials valencians. Ni en aquells que mostren una estructura territorial més feble: el calcer del Vinalopó i el tèxtil l’Alcoià-el Comtat-la Vall d’Albaida, ni tampoc en aquells que s’han constituït com a models d’èxit: el paviment ceràmic la Plana, els productes d’oci i joguets per a la infància de la Foia de Castalla i la indústria turística de Benidorm. I això és especialment greu en uns moments que s’albira un futur per a les PIMES de caràcter meta-multisectorial

Els condicionaments imposats pel denominat capitalisme de casino i el bandejament del projecte de País que es va fer durant la transició a la democràcia i ha tingut el seu reflex en l’esdevenir econòmic.

Els nous empresariat industrial dels anys 70 i 80, que capgiraren un País d’economia agrària a un altre d’industrial, en compte de liderar el canvi econòmic restaren sotmesos a política empresarial dels sectors financers i de l’especulació urbana de les antigues elits franquistes. Al capdavall la ideologia els ha fet jugar en contra dels seus propis interessos econòmics (Instituts Tecnològics, Arc Mediterrani, anticatalanisme…)

Els més de 20 anys de governs de PP han dut a una desindustrialització i a un model econòmicament i ecològica insostenible que de retruc ha dut a la descapitalització de moltes empreses industrials que han invertint en el sector financer-immobiliari en detriment de la modernització i la innovació del sector. Un incentiu més per accentuar el model de competitivitat basat en els preus

En darrer lloc, la connivència (tant propi dels sectors immobiliaris i dels contractes concessionals) entre l’empresariat i l’administració ha donat com a resultat, en els nostres pobles i ciutats, un urbanisme i una arquitectura ben sovint penoses; la destrucció dels centres històrics –per desídia o per intervencions de marcat caràcter especulatiu-; i el desenvolupament caòtic de polígons industrials –massa vegades a costa de les millors terres de conreu- mal dotats en infraestructures bàsiques de caire mediambiental, logístic  o de TICs. En resum, un negoci especulatiu fàcil i ràpid a canvi de mínimes exigències en normes mediambientals, dotacions públiques, planificació territorial o recuperació del patrimoni –ni tampoc en inspeccions urbanístiques o laborals-. I tot, sense parlar dels PAIs abandonats a la solitud dels fanals i de la cugula, i de les conegudes “compensacions” inconfessables.

El districte del calcer

Les Valls del Vinalopó és una àrea de gran dinamisme industrial del País. El producte estrella és el calcer. Tot i ser un gran eix de connexió per carretera i ferrocarril no n’ha estat rellevant per a vertebrar les Valls. Ni la geografia, ni la història, ni l’economia, ni les administracions, ni la llengua hi han ajudat a fer les coses diferents. El Baix Vinalopó produeix el 62% de les sabates de l’àrea (41% de la producció estatal); el Vinalopó mitjà, el 30%; i l’Alt Vinalopó, el 8%.

Amb les successives crisi el sector ha seguit un procés de descentralització de la producció, tant espacialment com, sobretot, en unitats productives de petita grandària. La descentralització es desenvolupa en base a les relacions de subcontractació i d’informalització dels contractes. La subcontractació hi supera el 50% de l’activitat econòmica i l’economia oculta suposa 40% del total del cost de producció.

A les Valls hi han tres nuclis  on es localitzen les xarxes territorials locals, flexibles, informals, bastant jerarquitzades i basades en la confiança mútua: Villena i el corredor Almansa–Iecla, la conurbació Elda-Petrer i, l’àrea Elx-Crevillent-Baix Segura. En cap cas, però, no s’ha articulat un sector del calcer, ni un mercat d’empreses auxiliars ni un mercat de treball que abastés el conjunt del territori. La vall de Novelda-Monòver-el Pinòs està especialitzada pedra natural (marbre i bateig), raïm i condiments.

Elx no mai s’ha projectat a escala territorial més enllà de les xarxes d’informalització cap el Bais Segura per aconseguir mà d’obra barata. Molt feble ha estat la relació amb els microclústers de Villena i Elda-Petrer. Hi ha pesat més l’especialització comarcal en tipologia de calcer; la reduïda dimensió del sector auxiliar, i la manca de polítiques territorials adients.

Si Elx no ha apostat per capitalitzar, amb la generositat que requereix ser capital, l’eix industrial que defineix les comarques del sud, la Diputació tampoc no ha apostat mai per cohesionar el districte industrial obsedida en la capitalitat d’Alacant, en l’imaginari impossible del triangle Alacant-Elx-Santa Pola, l’ampliació del qual és el projecte de Mario Gaviria de l’ALIBEL: el triangle més Benidorm. El projecte provincialista deixa l’herència  d’una Oriola que mira cap a Múrcia, una Alacant tancada en si mateixa, una Elx isolada i un Alcoi mirant-se el seu històric melic.

El districte del tèxtil

Si mirem el conjunt del País veurem que no hi ha enlloc un rerepaís tan potent com vertebrat per l’eix Alcoi-Ontinyent. Ací el territori s’articula del a base de subcomarques: una vall, una foia. Una petita constel·lació de 3 o 4 pobles generen un petit sistema industrial o agrícola local. L’àrea, però, resta dividida administrativament per una caòtica divisió comarcal i provincial. Per reblar el clau, des del localisme provincià de València-ciutat o Alacant-ciutat, no han vist altra cosa que una barrera muntanyenca, un confí, o una font de recursos materials i humans, en compte d’entendre’l com l’ espai que fa de frontissa, de ròtula, entre el nord i el sud del País. Segurament és per això que un projecte vertebrador i modernitzador, al cor del País, entre la costa i l’interior, com les Comarques Centrals Valencianes els fos sobrer. Aquestes comarques són el rerepaís emprenedor, sobri, industrial i innovador i és la reserva cultural, lingüística i mediambiental per excel·lència.

L’àrea reclama una política territorial adient i una més gran coordinació entre els diversos nuclis especialitzats, especialment davant la pèrdua de la capitalitat i centre difusor de les innovacions que realitzava la ciutat d’Alcoi. Al districte industrial el nivell d’ocupació industrial és superior al 36% (17% al País), però va perdent població: la millor preparada.

El model de desenvolupament de l’àrea s’estructura en quatre sistemes industrials locals que tenen dinàmiques ben diferents. Una sub-comarca d’elevat creixement, la Foia de Castalla; una altra de creixement moderat, Cocentaina-Muro-Ontinyent; i una tercera estancada, la Foia d’Alcoi.

Les relacions al si de l’eix del tèxtil, Alcoi-Cocentaina-Ontinyent, estan determinades pels serveis de subcontractació dels processos productius, el transport, la ma d’obra especialitzada, el manteniment, el subministrament de maquinària, i la prestació de serveis financer i d’assessorament. Les col·laboracions entre els diversos processos que conformen la cadena de valor han estat escasses i conjunturals -ben al contrari que a la Foia de Castalla-, però especialment el tèxtil ha patit la dependència exterior dels processos amb major valor afegit genera: canals de distribució, sector químic i nous tèxtils tècnics, i maquinària.

Alcoi s’ha volgut constituir com el centre funcional i de difusió de tot l’eix industrial del tèxtil acumulant serveis i funcions: financera, administrativa, formativa serveis a la indústria,  i innovadora (AITEX i CEEI-Alcoi). El sector terciari hi significa el 61,5% de l’ocupació. Però a la ciutat no hi ha lideratge, ni econòmic ni territorial, i especialment, li ha mancat generositat amb l’entorn que capitalitza. No hagut cap preocupació ni cap política orientada a la ciutat lineal Alcoi-Cocentina–Muro.  La ciutat continua fidel a una trajectòria històrica de ciutat tancada en el seu propi municipi i, així,  ha passat de ser la 3a ciutat valenciana a ser la que fa 15.

Fa pocs anys, per fi, es va poder constituir la Mancomunitat l’Alcoià-Comtat, la MAC. Un bon senyal, sense dubte, però un instrument insuficient per a gestionar qüestions claus com la cogestió del terreny industrial, l’impuls de cadenes de valor o la innovació al sector.

Per la seua banda Ontinyent, actual capital fabril del tèxtil, tampoc exerceix de capital del districte, ni tampoc de la comarca. El municipalisme de curta mirada també s’imposa en una ciutat que s’ha escampat insosteniblement en milers de xalets per tot el terme.

El districte de la Foia de Castalla

Castalla, Ibi, Onil i Tibi, pertanyen a la comarca de l’Alcoià –“més perquè els alcoians ho volen que no pas per nosaltres”. La crisis de les grans empreses del joguet va ser l’inici del canvi radical en la comarca. L’alcalde Vicent Garcia aconseguí del SEPES generar una gran  oferta de sòl industrial de qualitat. Ara la taxa d’ocupació dels polígons industrials és superior al 90%. Noves empreses, creades pels tècnics de les antigues grans empreses, amb la intensa col·laboració d’AIJU, s’especialitzaren en la prestació de serveis que requereixen un major grau de qualificació: distribució, disseny i subcontractació de part del procés productiu.

La Foia ha aconseguit que els avantatges que s’associen a les economies d’aglomeració i especialització també es donen en aquest  entorn industrial de PIME. La subcomarca s’ha convertit en una àrea especialitzada en la subcontractació de processos industrials

A hores d’ara el joguet estricte només hi representa el 11,60% de la producció. Precisament l’estructura de PIMES, amb la seua gran capacitat d’adaptació i el seu saber-fer productiu, és l’avantatge competitiu que permet a les empreses de la Foia de Castalla abordar de manera continuada el desenvolupament de productes amb major valor afegit i en un nombre cada vegada major de sectors (construcció, embalatge i envàs especialitat, automòbil, aeronàutic o energies renovables) per al mercat estatal o estranger. La Llotja d’Inversió d’Ibi permet, també via WEB,  encomanar qualsevol producte que necessites i en molt poc de temps et contesten amb un pressupost.

Aquest model d’èxit, ¿no hauria de ser un exemple a imitar? .El gerent d’Actiu (mobiliari) de Castalla acaba de guanyar el premi de millor empresari europeu i Ibi serà declarada en breu la millor ciutat europea en innovació del sistema productiu local-.  ¿No caldria facilitar la connexió entre els sectors del districte de la Foia amb els sectors dels districtes industrials veïns?. La divisió provincial, la manca de lideratge i la minsa visió territorial no haurien de continuar sent l’excusa.

El districte del taulell i paviment ceràmic

El tret territorial que defineix el l’àrea és la dualitat taronja/ceràmica i la seua distribució discreta entre diversos municipis.  El sector industrial és d’un gran dinamisme, especialment el més innovador: les frites. Hi ocupa 35.000 empleats en més d’un miler d’empreses que realitzen el 94% de la producció de l’Estat i ocupen el tercer lloc en la quota de mercat mundial.

El districte clúster té com activitat principal la producció de rajoles i paviments ceràmics que acull un munt d’empreses especialitzades i avançades tecnològicament, en argila atomitzada, maquinària, esmalts i colors ceràmics; un altre grapat d’empreses d’activitats auxiliars: serveis industrials, serveis tecnològics, logístic, etc.; i en darrer lloc, un important entorn institucional (ASCER, AIECE, ICT, ALICER, ANNFFEC, ASEBEC, UJI, UPV, CEVISAMA…) que funciona amb demostrada eficiència

El sector ha mostrat una major resiliència durant la crisi i genera unes importants expectatives de futur. Sense cap mena de dubte, han estat les institucions de l’entorn científic i tecnològic, l’aposta pel coneixement i la innovació, mitjançant l’Institut de Tecnologia Ceràmica (ITC), l’Institut de Ceràmica i Vidre del CSIC i l’Associació d’Investigació de les Indústries Ceràmiques (AICE) on rau l’èxit empresarial

Com diu Josep Sorribes, “les ciutats del ”districte“, no es caracteritzen precisament  per un entorn  urbà mínimament ”amigable“ i civilitzat  i, a més, han estat escenari en la mateixa mesura, o més, de la quimera immobiliària. On han anat a parar els importantíssims guanys del sector?”

El dinàmic sector industrial i les diverses administracions públiques, ací també, tenen un deute pendent amb el territori i la seua estructuració. Quina ciutat capitalitza l’àrea?: ninguna. Quina planificació té el territori?: no cap. Borriana, la capital històrica, és una illa taronjaire, com Betxí, al bell mig de l’àrea industrial. Castelló fa de capital administrativa i Vila-real, a qui li pertocaria assumir la capitalitat industrial, no ho fa. Ací cada un ha anat al seu aire per a fer un imponent desplegaments de polígons industrials: allà la Vall d’Uixó, a cavall entre l’Espadà i el Palància; per una altra banda Onda, a cavall de l’Espadà i de la Plana; més amunt Sant Joan de Moró i l’Alcora de gran tradició ceràmica, entre l’Alcalatén i la Plana; ací la més acurada Vila-real i Almassora. Un moviment de camions tumultuós, un moviment de cotxes incessant, uns pobles abandonats del bons gust i PAIs impossibles, i xalets il·legals, i massificació a la costa, i irrisòria xarxa de transport públic…

El model d’indústria turística de Benidorm

Benidorm és un model de ciutat compacta per a turisme no residencial. Ha fugit de l’elitisme i ha apostat per la gran massa de classes mitjanes i treballadores. Està preparada per oferir oci, consum i diversió a xiquets, joves i majors, a obreres, empresaris, professionals o jubilats, a persones de rendes altes o de pressupostos ajustats, a turistes de parella o a turistes familiars, a persones procedents d’Espanya endins o de qualsevol part del món. És el tercer destí turístic de l’Estat després de Barcelona i Madrid: prop d’11 milions en hotels, uns 2 milions i mig en apartaments reglats i no reglats, i 1 milió i mig en càmpings. Tot plegat 15 milions de pernoctacions anuals, el 48,2% d’Espanya i el 51,8% de fora.

A Benidorm ha predominat el concepte d’indústria sobre el d’especulació urbana. És un exemple del triomf de la indústria familiar, uns empresaris locals que ha sabut jugar a l’àmbit global. Hosbec no és només la seua patronal, és també el lloc d’acord, en base al respecte a la idea triomfadora, de les polítiques bàsiques del sector turístic benidormenc. 

Els empresaris de Benidorm tenen raó en dir que les administracions, la valenciana i l’estatal, no han donat resposta a les necessitats estructurals de Benidorm: No és municipi turístic i la ciutat té un endeutament permanent per les grans despeses que té de població surant que no paga IBI; les infraestructures de comunicacions (aeroport, AVE) s’han dissenyat sense tindre en compte la ciutat i el tren de la costa València–Alacant no s’ha acaba mai de fer.

HOSBEC mai no han volgut jugar amb força un lideratge que ningú li hauria discutit. Les seues accions s’han circumscrit al tema hoteler i al finançament de campanyes. És cert que solucionat el problema de l’aigua –el model de gestió de la qual és un exemple a seguir- , ni els ajuntaments ni la Diputació no han fet res per a la coordinació comarcal, però la manca de política territorial de Benidorm és injustificable. L’aposta per diversificar l’oferta turística aprofitant l’important àrea industrial, mediambiental i patrimonial del l’interior de les Marines, el Comtat i l’Alcoià i la Vall d’Albaida no ha passat de Guadalest.

La construcció de Terra Mítica s’ha carregat l’àrea verda que delimitava el creixement de la ciutat i li donava un plus de qualitat mediambiental, i en canvi ha obert a l’especulació urbanística terrenys per a xalets en propietat que són l’antítesi del model Benidorm. La vulnerabilitat de la ciutat rau en la seua dependència d’una demanda externa de ciutats llunyanes les condicions socials i econòmiques de les quals no pot preveure, com tampoc pot preveure les decisions dels grans tour operadors internacionals.

En els propers anys Benidorm ha de fer una l’aposta per una profunda reconversió urbanística, de la seua escena urbana, del seu paisatge i per la sostenibilitat, especialment l’energètica. Com molts altres destins turístics en els quals viu una important colònia resident ha de fer  una aposta per passar  de ser un destí turístic a ser una ciutat de prestació de serveis, de ciutat de congressos i d’atracció d’intel·ligència aprofitant els seus recursos i les seues grans infraestructures. La seua capitalitat com a ciutat de serveis avançats s’ha de fer evident, si més no, a les Marines i la resta de les Comarques Centrals Valencianes.