eldiario.es

9

Grècia

1. La possibilitat post – neoliberal a Europa

La mirada de tota Europa i de la resta del món es torna a posar sobre Grècia. Sembla ja innegable l’existència d’un conflicte fàcilment intel•ligible en termes dicotòmics: elits – poble, capital financer – classes populars, Europa central – Europa perifèrica. D’aquesta manera és com han aparegut moviments polítics capaços d’articular discursos en clau d’impugnació populista, no solament en termes progressistes com Podemos a l’Estat Espanyol, Syriza a Grècia o SinnFein a Irlanda, sinó també en clau reaccionària com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia o Vertaders Finlandesos a Finlàndia.

El moment populista, doncs, esdevé un fet difícilment qüestionable en un escenari de desintegració dels diversos règims consolidats. De forma anàloga al moment populista sembla estar vivint-se un procés de “llatinoamericanització”, aquesta dinàmica que recorre, sobretot, la perifèria europea està desembocant en l’obertura del camp de possibilitats en direcció a una situació post – neoliberal en alguns escenaris nacionals europeus. Fins ara, la denominació post – neoliberal havia estat exclusivament reservada pels diversos governs llatinoamericans que havien desafiat – de manera exitosa - les directrius del FMI i les instàncies del capital financers. Estava reservat, doncs, per govern com el xavista a Veneçuela, el de Rafael Correa a Equador o el d’Evo Morales a Bolívia, entre altres.

Fixant-nos en el cas hel•lè, quins elements comuns podem trobar entre la situació grega actual i les dinàmiques llatinoamericanes prèvies a les situacions post – neoliberals? Justament podem identificar dos elements claus que han permès l’arribada de l’opció de Syriza al govern: un elevat nombre de la societat exclosa tant en termes econòmics com socials i un govern, de facte, supranacional no democràtic – ja siga de manera directa a través del capital financer o a través d’un gestor institucional com és l’Eurogrup o la Comissió Europa – i, per tant, una incapacitat d’exercici de la sobirania nacional. L’elecció de Syriza, doncs, esdevenia una impugnació en clau de progrés, en una direcció post – neoliberal que tractava d’esmenar el capital financer com a govern a l’ombra.

Aquest mateix dilluns, però, el guió es trencava. A pesar del suport popular en una consulta que tractava d’enfortir la posició negociadora del interlocutor hel•lè front els seus homòlegs, el govern grec claudicava front les pressions de les autoritats europees. Així, ens trobem davant d’una derrota en majúscules? Cal rendir-se als peus dels vidents de l’apocalipsi – com el KKE – capaços de visualitzar la derrota setmanes abans però incapaços de visualitzar el seu propi estancament en termes pràctics? En opinió de qui escriu la posició adequada seria tractar d’entendre la situació hel•lena a partir dels diversos factors contingents que hi juguen i, sobretot, no entendre la partida com acabada sinó, al contrari, com acabada de començar.

2. El GREXIT, l’estratègia de Syriza i el capital financer

Des d’un inici les negociacions entre les autoritats gregues i les europees donaven poques opcions als partidaris d’una reforma a l’interior de la Unió Europea. El capital financer francès i alemany – que negociava mitjançant els representats de les institucions europees – tenia escassos incentius per accedir a una quita o reestructuració del deute grec. L’acceptació de la reestructuració o quita implicaria obrir la porta a una futura operació homòloga en el cas del deute espanyol o portuguès. D’aquesta manera, progressivament el procés de negociació ha anat aproximant-se cada vegada més a un punt de no retorn, aquest punt en un eix temporal el podem situar en el moment del referèndum realitzar per Tsipras com un intent de reforçar la seua posició negociadora i desencallar la negociació.

Com s’ha deixat palès al llarg de la negociació, l’operació d’eixida de Grècia de la Unió Europa – batejat com GREXIT pels mitjans de comunicació – ha estat més una amenaça més recurrent per la banda negociadora institucional que no pas per la del govern hel•lè. La negociació, doncs, deixava notar el paper dominant dels negociadors de la Unió, és a dir, dels creditors.

Aquesta lògica negociadora inicial no sorprendria a ningú donades les relacions creditor – deutor i el relativament disminuït pes de l’economia grega en el conjunt europeu, però aquesta posició marcava un inicia desavantatjós per a la negociació en termes progressistes.

L’amenaça, doncs, d’un possible GREXIT constituïa un mecanisme dissuasiu envers la possibilitat d’una negociació forta en termes progressistes, és a dir, una amenaça envers propostes com la reestructuració o quita del deute o la implementació de mesures socials. De qualsevol manera l’estratègia de negociació no solament tractava de dissuadir a Syriza, sinó que també tractava de deixar clara l’hegemonia del capital financer i del paper alemany com a punta de llança de la negociació front a les insinuacions i intents desganuats de la socialdemocràcia francesa, entre altres, per oferir un tracte més suau o permissiu.

L’estratègia de Syriza havia estat basada, fins aleshores, en forçar progressivament una nova relació amb els creditors, una nova relació més favorable als interessos de les classes populars gregues. Tanmateix aquesta estratègia estava fortament basada en la capacitat política i democràtica de Syriza, és a dir, en la creença de ser capaços de forçar una millora en la posició negociadora hel•lena a través de l’augment del suport popular democràtic. Aquesta estratègia de reforma progressista dintre de l’eurozona, però, es va mostrar poc efectiva front els interessos del capital financer.

Aquesta pèrdua d’efectivitat es trobava remarcada per un factor clau en la negociació, la disminució actual de l’exposició de la banca tant alemanya com francesa al deute grec. A través dels mecanismes financers del BCE, l’exposició de la banca alemanya i francesa ha disminuït, col•locant els actius relacionats amb el deute hel•lè en entitats públiques – el propi BCE va comprar la major part – o diversificant-ho en diverses opcions. D’aquesta manera el poder negociador de Syriza disminuïa respecte del que podria haver gaudit fa un anys, l’eixida de Grècia de l’euro, doncs, no tindria un impacte directe financer tan elevat.

L’efecte més rellevant, però, seria ideològic o moral en tant que mostra la Unió Europa com un procés reversible i, per tant, insegur.

L’esgotament de l’estratègia progressiva de Syriza era cada vegada més patent, els creditors a cedir mínimament en els punts clau de la negociació. A més, per forçar més els termes de la negociació, el Banc Central Europeu – fent gala de la seua (no) independència política – va muntar un setge al sistema bancari grec per tal de deixar aquest sense liquiditat, formant el famós Corralito” de les últimes setmanes. Amb l’esgotament de l’estratègia “pacífica” de Syriza s’apropa el moment d’escollir el següent pas: cedir a les exigències del capital financer o radicalitzar l’estratègia.

Quina haguera estat la possible estratègia radical de Syriza? L’ala esquerrana del partit  - i no tan esquerrans – tenien un possible plantejament per resistir els embats de la Troika. Com el mateix Costas Lapavitsas explicava, la radicalització de l’estratègia passava necessàriament per la quita o impagament del deute i per la nacionalització de la banca per bastir a l’estat d’eines per implementar les polítiques necessàries. Tot i això, el propi Lapavitsas acceptava la repercussió d’aquesta radicalització de l’estratègia: una eixida imminent de l’eurozona, però comandada per les forces progressistes.

Aquesta nacionalització de la banca proposada per l’ala radical de Syriza no suposa una transgressió molt elevada de la realitat. De fet, la banca pública grega és en quasi la seua totalitat capital d’origen públic dels rescats financers, solament la gestió és privada. Com ja hem dit, la nacionalització de la banca ampliaria la capacitat d’acció de l’estat grec, permetent la implementació de polítiques per normalitzar les operacions de la banca a un grau adequat. D’aquesta manera, la gestió pública podria implementar la realització de transaccions o operacions, fins i tot, amb control de capitals.

Entorn el GREXIT ha existit un llarg debat dintre de les pròpies forces intel•lectuals de Syriza, així el propi Varoufakisadmetia la dificultat que el GREXIT aportava a la situació econòmica grega. En una economia on la moneda – l’euro – està controlada pels creditors, una eixida del sistema monetari implica la necessitat d’implantar una pròpia, aquest procés és clarament un procés costós i lent pel que deixaria a l’economia en una situació de “standby”. Tot i això, tant Varoufakis com Lapavitsas semblaven d’acord amb una possible estratègia econòmica, aquesta passava necessàriament per la nacionalització de la banca per poder suportar l’eixida de l’euro.

L’objectiu d’aquesta estratègia és aconseguir crear liquiditat per al sistema bancari grec, aquesta liquiditat és una variable necessària per a la continuïtat de l’economia grega. L’obtenció de liquiditat no passa necessàriament – a curt termini – pel retorn al dracma (com ja hem dit la implantació de la nova moneda te uns costos i uns tempos), cap la possibilitat de pagar les obligacions estatals a través d’altres canals com l’expedició de IOU’s (pagarés), mesura que el propi Varoufakis ha reconegut com a inclosa en el seu pla econòmic inicial.

Tot i això, però, fins i tot amb la implementació del pla radical de Syriza, la geopolítica ha jugat  - i jugarà – un paper ben important al desenvolupament de les negociacions i del conflicte. L’aparició d’agents externs com els EUA – ja presents al FMI – demanant una reestructuració del deute grec respon a clars interessos geopolítics nord-americans. Així, als EUA no els interessava mínimament una zona grega – tant a nivell geogràfic com polític - fora de la OTAN i sota la influència de Rússia i Xina, una zona hel•lena amb el iuan com a moneda internacional podria accelerar el procés de desbancament del dollar com a moneda oficial de caràcter internacional.

D’altra banda, tampoc Xina o Rússia semblaven disposades a impulsar la disgregació de l’eurozona. Amb l’elevat volum d’inversions de la Xina en els països de la Eurozona tant en termes de IED com en termes de compra de deute, poca intervenció a favor de l’impagament grec podria esperar-se per part del gegant asiàtic. Al cas rus, per contra, sembla ser un cas més complex, amb l’acord amb Grècia per fer passar el gasoducte TurkStream que creua la Mar Negra i permet fer arribar el gas rus a Àustria passant per Grècia. L’acord rus, doncs, li permet agafar una posició més forta en el conflicte ucraïnès en controlar una gran part del subministrament de gas i, a més, dona possibilitat de cooperació amb un membre de la OTAN. La posició geopolítica, però, donaria per un article sencer per comentar i comprendre.

3. Syriza com a hidra i l’enfrontament dels seus dos caps.

La conclusió ràpida de l’escenari grec podria ser una conclusió de derrota i fi de la història (una vegada més), per desgràcia per alguns/es tot i les capitulacions de Tsipras queda molt per veure en aquest escenari. La capitulació de Tsipras no ha estat aprovada, ni molt menys, pels òrgans interns i la polarització entre la posició moderada i radical interna del partit s’ha aguditza. Tanmateix, l’organització popular als carrers grecs ha tornat a reviscolar, tot i que amb una menor intensitat que anteriorment pel suport al partit governant.

Dintre d’aquest escenari, l’anàlisi que millor ens pot ajudar a entendre la situació actual serà, segurament, aquell que més s’allunye d’afirmacions taxatives: ni la negociació ha estat un mal menor (de nou ressona allò del “There is no alternative”) ni s’ha d’entendre com una traïció. Una possible manera d’entendre l’actual situació és en l’escenari previ i en la planificació de l’actual, qui podria tenir un paper rellevant en la planificació de l’estratègia en una situació com l’actual? Evidentment, la comissió econòmica de Syriza.

La comissió econòmica de Syriza encarregada de gestionar la negociació des de la visió de Varoufakis i Tsakalotos, entre altres, es composava d’experts provinents de visions properes al (post)keynesianisme, en el terme ampli del concepte. Des d’aquesta visió es va elaborar el “Programa de Tessalònica”, un recull de mesures emmarcades en un futur escenari de reforma progressista dintre de l’eurozona, una mena de “New Deal” hel•lè. Aquest programa, però, s’ha mostrat com inassolible dintre del límits de la moneda única i les restriccions del capital financer a través del deute, l’escenari de progrés, doncs, s’enderrocava front la posició radical.

La manca de capacitat de lectura i preparació de la situació per part del model moderat situa la pilota al camp radical. On estava aquest pla radical d’eixida de l’eurozona? On estaven els experts en el moment de l’acceptació de les reformes? Com el propi Lapavitsas reconeix, la resposta és: ignorats. Dintre dels ritmes del partit hel•lè s’havia instaurat uns ritmes que no permetien el debat en termes complets, el debat incomplet i incoherent Aquest fet implicava la inexistència d’un pla d’eixida i contenció en relació al GREXIT, com el propi Lapavitsas ha afirmat.

Les seues paraules en relació al GREXIT foren tergiversades, afirma l’economista hel•lè,la incapacitat grega d’eixir de la zona euro no es dona per cap altre factor que la manca d’unes condicions mínimes de resistència: plans governamentals, conscienciació de la població, nacionalització del sistema financer etc. Cap estat o economia humana pot preparar tots estos elements en 12 hores. La pregunta, doncs, que aquells que pretenen entendre la situació grega haurien de plantejar-se és: per quan l’esquerra es plantejarà seriosament un alternativa a l’eurozona? Però sembla que això deurà esperar.

D’aquesta manera la moneda del rescat sembla estar en l’aire, Syriza ara mateixa és un camp de correlacions decantades envers el sector moderat, un sector que s’ha mostrat força impotent front a la situació. Les cartes del sector radical semblen ser les de sempre: la mobilització popular i una bona mobilització interna de l’ala radical dintre del partit i les seues bases. Tot i això, cal tenir en compte una restricció important: la no intenció i necessitat de l’ala radical de no fer trontollar el govern de l’esquerra – com ells mateixa anomenen al govern – sinó de girar i canviar de signe aquest, de radicalitzar-lo sense forçar una desintegració. No serà una tasca senzilla, però sembla clau per a les properes dècades.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha