Els cartoixans

No són els habitants la Cartoixa de Parma, de Stendhal. Són els cartoixans de Portaceli, molt a prop de València, que es neguen, sense més, a què entren els tècnics de la Diputació per a verificar les condicions del conveni de cessió signat l’any 1946.

Segons explica en un reportatge molt oportú Sergi Pitarch a eldiario.es, edició valenciana. Sí, en ple franquisme -un any tan dur en tants sentits com el 1946- i sent president de la Diputació Provincial de València el falangista “camisa vieja” Rincón de Arellano, que després seria també alcalde de València, es va cedir, amb determinades condicions, la Cartoixa de Portaceli a l’orde dels cartoixans que l’habiten encara avui.

La particularitat és que aquest conjunt arquitectònic i el seu entorn -d’un gran valor sentimental per als valencians- està tancat amb pany i forrellat. No es pot ni visitar. Els cartoixans habiten un món reclòs i allunyat, hermètic, no poden tindre contacte amb la resta dels mortals.  Tampoc deixen que els tècnics revisen si s’han complert o no les clàusules del conveni de cessió, que obliguen a conservar i recuperar, en el seu cas, un bé patrimonial que data del segle XIII.

La Desamortització, al segle XIX, amb bon criteri (o no?) va retornar al domini públic un munt de propietats que una Església d’ambicions massa terrenals i teocràtiques havia anat acumulant amb els seus procediments habituals. Caldrà explicar-los? La Cartoixa de Portaceli fou, sí, una donació de Jaume I als cartoixans. Però és que era de la seua propietat? Està molt bé això de fer donacions, però fan llei? Són per a tota l’eternitat? Encara que canvien els temps, les normes, les idees, les concepcions del món i de la vida,  els sistemes socials, les constitucions i els costums? El que era normal en un sistema feudal, ha de ser normal i assumit també a hores d’ara, en una societat basada en valors de llibertat, igualtat i fraternitat?

El cas és, a més a més, que el 1931 l’Estat va comprar la propietat de la Cartoixa i els terrenys circumdants, amb diners públics, a uns quants particulars, que n’ostentaven la propietat, per 3.675.741,13 pessetes. Molts diners per a l’època. Algú va fer un gran negoci, segur. És ben sabut que la Desamortització va obeir sobretot a motius fiscals: la Hisenda pública havia fet fallida, l’Estat espanyol havia de fer caixa imperiosament, va confiscar molts béns de l’Església i els va vendre en subhasta a un seguit de burgesos  (comerciants, banquers, terratinents) que tenien diners i que van adquirir a preus avantatjosos -de saldo, podríem dir- terres, cartoixes, convents, esglésies, edificis, etc.

El 1946 en ple franquisme triomfant el règim, de la mà del “camisa vieja” Adolfo Rincón de Arellano (a qui el general Franco tenia en gran consideració) va cedir graciosament aquest bé públic -que hauria estat un monument interessant per a visitar i ser gaudit i viscut pels valencians- a un orde religiós molt concret, integrat per uns quants individus que es volen “retirar del món”. La Cartoixa havia passat a la Diputació de València i va ser cedida gratis et amore a uns particulars, per molt cartoixans que foren. Això sí, s’imposaven algunes restriccions. Entre elles, la conservació del monument.

Retirar-se del món? Home, més d’un ja voldria. Aquest món s’està posant impossible. Que els ho diguen als precaris, als desnonats, als exclosos, als marginats, als que no hi arriben, a molta gent. Però ningú, cap hippy ni cap decebut del món tal com és, podrà mai de la vida retirar-se, i debades, en un entorn tan idíl·lic i fabulós com la Cartoixa de Portaceli, amb terres de conreu, reg, envoltada de muntanyes, un edifici històric magnífic de pedra, un lloc on sona el silenci, on llueix la natura, apte per al recolliment i la meditació. I són molts els qui voldrien recollir-se i meditar, si pogueren.

Un edifici i un entorn que a hores d’ara està només a l’abast i al servei d’uns 14 o 15, a tot estirar 20, cartoixans, d’uns quants individus, els quals tot i l’ora et labora, tenen el privilegi de gaudir debades d’un edifici i un entorn sense parió. La història mana, ja ho sabem. No crec que ara es poguera dur a terme una segona Desamortització. Encara que l’Església catòlica s’ho ha guanyat a pols amb el seguit d’immatriculacions fraudulentes ara denunciades, que podrien acabar als tribunals i en el retorn a la gent normal i corrent, al poble, a l’Estat, d’un gran nombre d’ermites, esglésies, cases, oratoris, ermitoris, edificis, que l’Església oficial s’ha anat apropiant, fent ús d’un tracte de favor ordit pel membre del trio de les Açores -culpable d’uns quants pecats- José María Aznar.

Sergi Pitarch, en aquest diari, ha donat la veu d’alarma, com pertoca al periodisme d’investigació i de denúncia. Un servei públic. Com a mínim els habitants actuals de la Cartoixa de Portaceli haurien de tindre el sentiment que cal obrir la Cartoixa, a hores convingudes, al públic, al poble valencià, que n’és, en realitat i en veritat, el propietari legítim.  I per descomptat, deixar entrar als tècnics de la Diputació per veure si es compleixen o no les clàusules de cessió o si cal rescindir el conveni. Que tot podria ser...