eldiario.es

Menú

Mauthausen, el camp dels espanyols, "mai més"

La memòria dels antifeixistes republicans que van patir i van morir en els camps de concentració segueix viva, malgrat que està pendent d'un reconeixement oficial a Espanya

- PUBLICIDAD -
Campo de concentración de Mauthausen

Una pancarta en espanyol va saludar l'alliberament del camp de concentració de Mauthausen per les tropes americanes.

"Mai més". Aquest va ser el jurament que van invocar els deportats supervivents del camp de Mauthausen quan van ser alliberats per l'Exèrcit nord-americà el 5 de maig de 1945, embolicats en banderes republicanes, la gran majoria espanyols antifeixistes que havien lluitat en la Guerra Civil espanyola. Aquest missatge, avui, més que mai, cobra major sentit. No obstant això, per a molts d'ells, l'alegria d'haver sobreviscut a l'infern nazi i haver estat alliberats posteriorment no els produïa cap assossec ja que, amb la seua terra segrestada pel feixisme, encara, l'única cosa que podien fer era continuar l'exili a França. Molts dels excombatents espanyols pensaven que, amb la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, a Espanya se li retornaria la democràcia segrestada pel colp militar del general Franco; però això no va ocórrer. El món lliure els va trair i va ofegar tota esperança als republicans espanyols de tornar a la seua pàtria volguda, al seu país enyorat, devastat per la fam i la postguerra.

"El camp dels espanyols", pel qual és conegut Mauthausen, va ser creat el 1938 i va estar actiu fins el seu alliberament el 1945. Malgrat que es desconeix el número de víctimes exactes, s'ha comptabilitzat que en Mauthausen-Gusen van morir al voltant de 120.000 persones, de diferents nacionalitats i credos. Van ser 9.200, els espanyols que van ser deportats als camps nazis (d'aquests, 7.500 van ser destinats a Mauthausen, dels quals en van ser massacrats més de 5.500). Tots ells formaven part dels centenars de milers de republicans que van creuar la frontera en els últims mesos de la Guerra Civil i que van ser internats en camps de refugiats que la França democràtica va improvisar en el sud del país, com el de Argelès-sud-Mer o el de le Vernet d'Ariège, entre d’altres. "El Govern francés ens va tancar en camps de concentració com si fórem bèsties. Allí moríem de fam, de fred i de tot tipus de malalties. No esperàvem aquest tracte del país de la 'Llibertat, igualtat i fraternitat", explicava el presoner Ramiro Santisteban.

Però la captivitat dels espanyols no havia fet més que començar: eixien d'una guerra per ficar-se en una altra, molts d'ells van ser enviats al capdavant de les files de la Legió, o integrats en Companyies de Treballadors Estrangers. Quan Hitler va envair França, la major part d'aquests van acabar capturats pels alemanys. Les autoritats nazis van preguntar al recentment instaurat Estat franquista, què volien que fera el III Reich amb aquell nombre important de refugiats espanyols, al que el ministre de la Governació, Ramón Serrano Suñer, va respondre que "fora de les fronteres espanyoles no hi havia espanyols". Signada la seua sentència amb aquesta frase, els milers d'espanyols van ser enviats a Mauthausen: per a molts, la seua última destinació, per a uns pocs afortunats, una experiència que marcaria el seu llarg exili fins a la mort del dictador.

Els "Rotspanier", apàtrides i rojos

Quan els espanyols van arribar al camp de concentració, després de diversos dies de travessia ficats en trens de bestiar, se'ls va fer abandonar tot el que portaven, llevar-se la roba i afaitar-se els cabells. Una vegada complert el primer objectiu dels nazis, deshumanitzar-los, van procedir al següent: llevar-los tot rastre del seu passat i de la seua personalitat, els van posar a tots els mateixos uniformes: un mono de ratlles blaves adornat amb un triangle blau amb una "S". Ja estaven assenyalats: eren els espanyols, els rojos espanyols, sense pàtria i vençuts. No tenien nom, eren un número.

"Mentre dormíem, en els barracons, no teníem malsons; el malson començava quan ens despertàvem", explicava el deportat Ramón Milá Ferrerons en un documental de TVE. I és que, les condicions en les quals es trobaven eren deplorables, eren tractats com a poc menys que els animals. De bon matí, a les cinc menys quart, els despertaven a bastonades i a crits, els donaven un líquid que no era ni café ni aigua i els feien formar a la plaça. Llavors era quan començava aquest infern, una jornada laboral duríssima. Molts d'ells morien d'esgotament o assassinats pels mateixos SS o pels kapos.

A la nit, molts se suïcidaven, es tiraven contra el filat electrificat que fortificava el camp de concentració per acabar, així, amb el seu sofriment. També es van fer experiments mèdics en la coneguda com a "infermeria", amb injeccions de gasolina al cor, entre altres atrocitats. No obstant això, la immensa majoria dels espanyols van morir a Gusen, un subcamp de Mauthausen que per a la gran majoria significava la condemna a mort directa. Els crematoris no descansaven ni un sol dia, per la xemeneia van sortir, convertits en cendra i en fum, les ànimes de milers de persones.

Espanya, una anomalia democràtica

La ignomínia del Govern espanyol a les víctimes del franquisme i el nazisme són de sobra coneguts i han traspassat uns límits que es podrien qualificar d'anomalia democràtica dins dels estats membres de la Unió Europea. Per exemple, l'any passat, el president del govern, Mariano Rajoy, va eludir un esdeveniment històric que a qualsevol país europeu haguera requerit tots els honors per part de l'Estat: l'enterrament de Francesc Boix, el fotògraf català que va furtar les fotografies que provaven els crims comesos pels SS.

Però aquest oblit intencionat dels governants espanyols no ha pogut amb la lluita dels fills i els néts dels deportats, els qui continuen el seu dur camí perquè la memòria dels ciutadans estiga ben viva, malgrat tot. Pel que aquesta queda en mans de voluntaris, d'historiadors compromesos i investigadors que dediquen el seu temps lliure a documentar les històries de tantíssima gent. Com bé explica Carlos Hernández de Miguel, autor de Los últimos españoles de Mauthausen, "la història dels deportats espanyols va ser enterrada pel franquisme i després va ser oblidada per la democràcia", una democràcia que no ha sabut homenatjar als herois antifeixistes que es van deixar la pell en la seua lluita per uns valors que ara són essencials.

Els supervivents estan morint-se, el gener passat va morir José Alcubierre, el xiquet espanyol presoner en Mauthausen el pare del qual van assassinar en el mateix camp, a qui li va ser atorgada la Legió d'Honor francesa i ho va fer sense rebre cap tipus de reconeixement per part de l'Estat espanyol. Però, malgrat això, el relat els deportats segueix ben viu i es resisteix a ser esborrat, el qual romandrà en la història per fer complir aquest anhel, aquest desig per a la humanitat sencera, el que els republicans espanyols van conjurar: "Mai més, enlloc, contra ningú!".

 

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha