Ramon Llull, l'arquitecte del saber que al segle XIII va establir les bases de la informàtica i la intel·ligència artificial

En ple segle XIII, sota el domini ferri del poder eclesiàstic i feudal, un laic mallorquí, obstinat i visionari, va trencar motlles; estava convençut que la raó i la paraula podien —i havien de— reemplaçar l’espasa com a instruments de conversió, diàleg i transformació del món. Ramon Llull no es va limitar a imaginar allò impossible. Tenia un pla molt ambiciós i una voluntat immune al desànim. Aquest motor inesgotable, alimentat per l’audàcia intel·lectual d’un geni i el fervor espiritual d’un sant, va impulsar cada passa d’una vida extraordinària.

La seva mirada fou radicalment innovadora, multidisciplinària i sistèmica en una època de compartiments estancs. Combinà teologia i lògica, filosofia i ciència, poesia i mística, convençut que el coneixement havia de ser un teixit de connexions i relacions. Va ser dels primers a comprendre que la realitat s’explica millor quan es creuen sabers, i que el pensament només s’expandeix si es combinen disciplines que altres consideren incompatibles.

«Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar», va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell un dels primers europeus que intentaren formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber travessà tota la seva obra i la seva vida.

'Per a Llull, conèixer era relacionar, i pensar era combinar', va escriure Umberto Eco, reconeixent en ell a un dels primers europeus que va intentar formalitzar el pensament humà. Aquesta concepció relacional del saber va travessar tota la seva obra i la seva vida

Revolucionà la manera de comunicar. Cap a 1311 dictà la seva Vita coetanea, una de les primeres autobiografies europees, convençut que la seva vida havia d’esdevenir missatge i exemple. Transformà la seva obra en un relat visual i didàctic, enriquit amb diagrames, arbres lògics i rodes mòbils per explicar idees complexes a públics diversos. L’ús de recursos gràfics com a eines pedagògiques i el disseny de sistemes visuals de coneixement anticiparen els mapes conceptuals moderns per diversos segles.

Va anticipar els principis de la divulgació moderna

Amb una claredat insòlita per al seu temps, sabé adaptar el missatge a cada interlocutor. Obrí una via inèdita emprant el català com a llengua de pensament filosòfic i científic. En un món dominat pel llatí, s’atreví a formular qüestions de lògica, metafísica i teologia en una llengua romànica i també en àrab. Per primera vegada algú segmentava el seu públic. Escrivia en llatí per als savis i universitaris, en àrab per als erudits musulmans del Magrib, i en català per a qui només podia accedir al saber en la seva llengua materna. Així anticipà els principis de la divulgació moderna i de la comunicació estratègica adaptada a públics diversos.

També amplià els límits dels gèneres literaris. Mesclà el diàleg filosòfic, la novel·la cavalleresca i l’al·legoria mística per fer accessibles idees profundes. Obres com Blanquerna (1283) i El llibre d’amic i amat (1290) anticipen l’ús de la narrativa com a eina espiritual. Per la seva part, L’arbre de la ciència (1295) representa un primer model d’estructuració enciclopèdica del saber.

A més, impulsà l’aprenentatge de llengües orientals i elaborà plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb la convicció que comprendre l’altre era el primer pas cap a una trobada veritable.

Llull va impulsar l'aprenentatge de llengües orientals i va elaborar plans de formació per a missioners i mediadors culturals amb el convenciment que comprendre a l'altre era el primer pas cap a una veritable trobada

Conjugà també contemplació i lògica. Afirmava que l’experiència mística s’havia d’estructurar amb mètode, avançant-se així a corrents de mística racional. La seva afirmació que “Déu és en les relacions” i la seva visió d’un univers interconnectat el converteixen en un precursor d’una cosmovisió relacional i ecològica que avui pren renovat sentit.

Fins i tot el seu llegat visual deixà empremta més enllà de la seva mort. La seva vida fou narrada en dotze vinyetes al Breviculum ex artibus Raimundi Lulli electum (1325), manuscrit il·lustrat pel seu deixeble Thomas Le Myésier, que convertí la seva biografia en allò que molts consideren el primer còmic de la història.

Un somni universal basat en la lògica i l’amor

Ramon Llull viatjà moltíssim, tot i que no ho féu ni per curiositat ni per negocis. El movia una idea molt més ambiciosa. Les seves passes per París, Roma, Tunis, Nàpols o Montpeller responien a un propòsit diferent. El seu objectiu era obrir espais de diàleg en una Mediterrània esquinçada per guerres, croades i incomprensió. Convertit en un savi errant de voluntat incansable, transformà cada itinerari en una missió per fomentar l’entesa entre cultures i religions.

Tot i ser autodidacte, ensenyà a la Sorbona de París i debaté amb els doctors de l’Església a Roma. Cercava suport per al seu mètode, l’Ars Magna. Es reuní amb papes i reis, estrenyé llaços amb professors i comerciants a Montpeller i Gènova, i s’atreví a predicar a Tunis i Bugia, en ple cor de l’islam magribí. Segons Maribel Ripoll, directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears, “la seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar allà on li havien tancat les portes”. Afegeix que “la seva sort depenia de l’interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible”.

La seva tenacitat superava la por i el rebuig, sempre estava disposat a tornar on li havien tancat les portes. La seva sort depenia de l'interlocutor i del context, però la seva convicció era indestructible

Maribel Ripoll — Directora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears

A París s’enfrontà a l’escepticisme de la Sorbona, que en un principi rebutjà l’Ars Magna per considerar-lo un mètode extravagant. Tanmateix, l’any 1310 aconseguí l’aprovació de mestres i alumnes, i trobà deixebles com Thomas Le Myésier. Aquest darrer recopilà i difongué els seus escrits a la cort francesa, assegurant així que la seva obra no morís amb ell. “Llull sabé crear aliances amb aquells que compartien el seu ideal d’un cristianisme raonat”, apunta Ripoll, remarcant la seva capacitat per connectar amb esperits afins en contextos molt diversos.

Amb tot, els fracassos foren freqüents. El projecte de l’Escola de Miramar a Mallorca, fundada el 1276 amb el suport de Jaume II, quedà truncat. Les seves peticions per establir càtedres d’àrab trobaren resistències. Les seves missions en terres musulmanes acabaren en arrestos o expulsions. Aquesta acumulació de frustracions cristal·litzà en una obra singular. A La Desconhort (1295), Llull dona veu al seu desencís i plasma amb cruesa el desgast espiritual i emocional d’un visionari que topava una vegada i una altra amb la incomprensió del seu temps. Ripoll afirma que “cada fracàs era per a ell una oportunitat de tornar-ho a intentar”. Allò que per a molts hauria estat una derrota definitiva, per ell era només un nou començament.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell la creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir la violència. Així es forjà la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sostingut en la lògica, l’amor i la poesia.

Mentre la mar transportava exèrcits i mercaderies, ell el creuava armat únicament amb manuscrits i la seva fe en la paraula. Amb cada travessia reforçava la seva convicció que la raó havia de substituir a la violència. Així es va forjar la figura del savi errant que en cada port deixava una llavor del seu somni universal, sustentat en la lògica, l'amor i la poesia

L’arquitecte del saber

Ramon Llull no fou només un viatger incansable. També fou un constructor d’idees. La seva obra, vasta i ambiciosa, aspirava a ordenar el coneixement del seu temps i convertir-lo en una eina de diàleg i transformació.

Proposà que les veritats del món podien descobrir-se mitjançant un mètode lògic i combinatori. Així va néixer l’Ars Magna (1274), considerat avui com la primera màquina de pensar de la història.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab —que abracen teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística— es convertí en un veritable arquitecte del saber. Estava convençut que la paraula i la raó no només podien apropar l’ésser humà a allò diví, sinó també als altres.

Amb més de 280 títols en llatí, català i àrab, que abasten teologia, lògica, filosofia, ciència, poesia, medicina, dret i mística, [Ramon Llull] es va convertir en un veritable arquitecte del saber

Sense proposar-s’ho, assentà les bases de la ciència combinatòria que, segles més tard, donaria lloc a la informàtica i la intel·ligència artificial. L’Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures. Empra lletres per representar atributs com la bondat o la saviesa, rodes mòbils per combinar-les i taules per creuar conceptes. Anticipà la lògica formal i els llenguatges computacionals. Des de la solitud i amb tinta damunt pergamins, un mallorquí del segle XIII concebí el primer algorisme modern i amb ell, el germen del programari.

Sense proposar-s'ho, va establir les bases de la ciència combinatòria que segles més tard donaria origen a la informàtica i la intel·ligència artificial. L'Ars Magna formalitzava el pensament mitjançant un llenguatge simbòlic accessible a totes les cultures

La seva influència s’estengué durant segles i deixà una empremta profunda en el pensament europeu. Giordano Bruno, filòsof, astrònom i poeta del Renaixement, el va anomenar “l’home meravellós” i trobà en el seu sistema combinatori una clau per imaginar una cosmologia plural i infinita. Prengué les rodes lul·lianes com a base per concebre un univers en expansió, ple de mons habitats, i desafia la cosmovisió geocèntrica dominant. Per això fou condemnat i cremat a la foguera el 1600. L’època encara no estava preparada per acceptar un pensament sense límits. Tal com ell escrigué: “La llum divina és sempre dins l’home, presentant-se als sentits i a la comprensió, però l’home la rebutja”.

René Descartes, considerat el pare de la filosofia moderna, veié en Llull una llavor primerenca del seu mètode analític. Trobà en l’estructura lògica de l’Ars Magna una afinitat amb el seu ideal de claredat, ordre i evidència racional. La idea de descompondre allò complex en parts simples i reconstruir-ho amb coherència ja estava implícita en l’obra del mallorquí.

Gottfried Wilhelm Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, fou qui més obertament reconegué el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva recerca d’una characteristica universalis, un llenguatge simbòlic capaç d’expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, trobà en Llull un precursor directe. Afirmà que, per comprendre el seu propi sistema, calia començar per ell: “Si poguéssim trobar signes adequats per expressar tots els nostres pensaments amb tanta claredat i precisió com l’aritmètica expressa els nombres o la geometria les línies, podríem fer el mateix en tots els àmbits del coneixement”.

Leibniz, filòsof, lògic i matemàtic, va ser qui més obertament va reconèixer el seu deute intel·lectual amb Llull. En la seva cerca d'una 'characteristica universalis', un llenguatge simbòlic capaç d'expressar totes les veritats del coneixement humà i resoldre disputes mitjançant càlculs, va trobar en Llull un precursor directe

L’empremta infinita de Llull

Avui les intel·ligències artificials calculen, classifiquen i prediuen a gran velocitat. Tanmateix, la intel·ligència més radical no és la que acumula més dades, sinó la que s’atreveix a demanar-se per a què es pensa i al servei de qui. Llull, amb les seves rodes de fusta i les seves taules combinatòries, deixà una màxima al respecte: la raó només té sentit quan s’alia amb l’amor i es posa al servei d’un món més just, més humà i més vertader.

En plena crisi ecològica, la seva intuïció que Déu habita en les relacions esdevé brúixola per reconnectar amb un món fràgil i interdependent.

A Mallorca, la seva terra natal, continua viu com a símbol d’identitat i d’obertura al món. El seu nom el duen carrers, universitats, instituts i centres d’investigació. Se’l reconeix com el pare del català filosòfic i científic, un pioner en divulgar coneixement en llengua vernacla i una figura que transcendeix credos, fronteres i ideologies.

Per tot això, Ramon Llull no pertany només a l’edat mitjana. És una presència que interpel·la el nostre present. Ens recorda que, fins i tot en els moments més foscos, una idea pot transformar-ho tot si troba algú disposat a encarnar-la amb passió. Així com ell ho féu.