eldiario.es

Menú

El catalanisme: allò que el vent s'endugué

Fa exactament una dècada el Parlament aprovava per 120 vots a favor i 15 en contra el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític havia fet el cim

- PUBLICIDAD -
El Pleno del Parlament tras apoyar el proyecto del Estatut en septiembre de 2005

El Ple del Parlament en aprovar l'Estatut el setembre del 2005 / Parlament

Avui fa deu anys d’una foto històrica a l’hemicicle del Parlament, amb els diputats dempeus aplaudint. En la instantània hi vèiem, a la primera fila, Pasqual Maragall radiant, Artur Mas sense ulleres posant la mà a l’espatlla d’una Manuela de Madre somrient, al seu costat Josep-Lluís Carod-Rovira amb cara de satisfet i tot seguit Joan Saura picant de mans. Darrere de les seves espatlles es distingeixen Miquel Iceta, Joan Ridao, Felip Puig, Josep M. Pelegrí, Francesc Homs... Tan sols quedava fora de pla Josep Piqué, president del Grup Parlamentari del PP, que de ben segur arrufava el nas.

El 30 de setembre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava per 120 vots a favor i 15 en contra el nou projecte d’Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític, liderat pel Govern d’Esquerres, havia fet el cim. Un catalanisme polític, convé recordar, representat per CiU, PSC, ERC i ICV-EUIA, que aplegava, des de feia vint-i-cinc anys, el 90% dels diputats i el 85% del vot popular. Això sí, amb una forta abstenció diferencial, respecte les eleccions a Corts, que oscil·lava entre el mig i el milió de vots.

Després d’una intervenció unilateral en el procés negociador d’Artur Mas amb el president Rodríguez Zapatero, que esquerdava la unitat catalanista, en el referèndum –aquest sí amb paperetes del  i del no– ERC es despenjava del  i coincidia –per raons diferents, per descomptat– amb el no del PP. L’Estatut naixia afeblit i amb plom a les ales que feia preveure una volada curta, sobretot davant la fugida d’estudi del PSOE i l’acarnissament del PP. El relat d’aquest darrers deu anys és més o menys conegut encara que caldrà explicar-ho tot amb pèls i senyals per a treure l’aigua clara.

Les eleccions del proppassat diumenge, amb una participació extraordinària, suposen un canvi radical en el sistema de partits i en la correlació de forces al Parlament. Hem passat de la polarització social (dreta/esquerra) a la polarització identitària (independentistes/unionistes). Surfejant amb habilitat sobre l’onada d’indignació popular, Artur Mas –l’únic supervivent polític de la primera fila de la foto de deu anys enrere– ha estat l’arquitecte del nou escenari polític postcatalanista. Artur Mas ha decretat la fi de la política, del conflicte social, de la confrontació d’esquerres i de dretes tot dibuixant i etiquetant els nous subjectes polític. Ras i curt: no hi ha espai electoral pel catalanisme no independentista i l’alternativa és un partit català però anticatalanista. En aquest sentit, podem passar d’una nació sense Estat a un Estat sense nació. I un prec final, deixin de llençar floretes i d’invocar el nom del PSUC en va. Aquesta no és la Catalunya del PSUC.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha