L'absurda polèmica del monument a Colom

Al llarg d'aquesta legislatura municipal la polèmica sobre les petjades que la Història ha deixat als carrers de Barcelona va camí de derivar envers el ridícul més absolut. Començàrem amb la revisió del nomenclàtor franquista, una feina digna que escombrarà del tauler urbà moltes referències completament prescindibles. Continuàrem, des d'una altra perspectiva, amb el conflicte del Born, que ja tractàrem aquí i més bé respon a una lluita, visible fins i tot als dos pregons de la Mercè, per a l'hegemonia del relat sobre la ciutat i Catalunya.

Ara la CUP, mitjançant una bretolada de proporcions èpiques, demana retirar el monument a Colom i afegeix, quelcom que ja figurà les desiderates de no fa gaire, l'exigència de treure del mig l'estàtua d'Antonio López, Marqués de Comillas, per la manera en que aquest propicià la seva fortuna.

Dèiem ahir, i ho reiterem avui, que es millor la pedagogia que el canibalisme petri que alguns volen posar de moda. A la proposta de la formació encapçalada al Consistori per Maria José Lecha també s'inclou destinar els símbols de la base de l'estàtua a un museu perquè clar, no han de ser visibles per al públic perquè el seu significat és ofensiu amb els pobles americans.

Anem a pams. El monument a Colom fou el gran símbol de l'Exposició Universal de 1888, la mateixa que inicià aquest curiós itinerari barceloní, esborrat per ara amb el fracàs del Fòrum de les cultures del 2004, de créixer mitjançant grans esdeveniments. Va ser finançada a través d'una subscripció popular i com no s'assolí la xifra prevista l'Ajuntament, un mètode usual en aquest tipus de procediments, posà la considerable xifra de tres-centes mil pessetes de la seva butxaca.

És un punt referencial i a l'època on la capital catalana rebutjava la seva vessant marítima, era, ja ho digué Joseph Beuys, l'únic ciutadà que mirava a la mar. Més enllà d'això als darrers temps rep moltes visites i ha sigut protagonista d'anècdotes, ben simbòliques, des de la vergonya absoluta de vestir-lo amb la samarreta del Barça fins al pànic perquè uns turistes es quedaren tancats al seu interior, gairebé una metàfora del morir d'èxit comtal amb les seves polítiques que potencien la marca i anul·len la personalitat dels seus habitants perquè la façana ha de brillar per damunt de la resta de coses.

Treure el monument a Colom és una bajanada tan gran com l'arc de benvinguda que posaren just enfront quan l'any 1940 arribà el Comte Ciano, a qui per cert devem el nom de l'avinguda Roma, quelcom que ningú demana eliminar per pura ignorància dels ets i uts dels nostres carrers.

Això ens condueix al segon punt de tot aquest embolic de pa sucat amb oli. Podríem recolzar la CUP i ja posats eliminar el precari monument a Güell, demanar l'enderrocament de mig Eixample, que no fou construït per germanetes de la caritat, i reescriure els llibres de text per a crear un conte de fades, quelcom molt naïf molt d'acord amb els temps que vivim.

No, aquest no és el problema. Una proposta com la de la CUP és política tuit, perfecte per a que parlem d'ells durant uns dies fins que es perdi com les llàgrimes a la pluja del replicant de Blade Runner. No és l'únic exemple, però mostra símptomes preocupants. Alguns dels nostres representants, i la majoria de partits han emprat aquest mètode, semblen estimar el soroll pel soroll, i aquest per desgràcia porta a la més absoluta inacció.

Si la CUP, que de tant mencionar-la al text li xiularan les orelles, plantegés situar a la base del monument al descobridor d'Amèrica uns plafons informatius resoldríem la polèmica d'una manera molt més clarivident, educaríem tant al ciutadà com al turista i aconseguiríem que tot el llegat present a Barcelona pogués ser entès a través del context que el va crear; manipulant-lo només es tenen menys de quinze minuts de gloria i una patètica decència per allò de que la ignorància és molt atrevida. I les dites, això és innegable, solen ser molt sàvies.