Solidaritat amb els refugiats

El recent acord del Consell Europeu amb Turquia, de 18 de Març, sobre l'expulsió dels refugiats procedents de diferents països de l'Orient Mitjà i nord d'Àfrica, obliga a analitzar la situació que ha provocat aquest èxode massiu de persones i famílies cap a Europa.

Per situar exactament l'abast del problema, cal referir-nos als Informes d'ACNUR de l'2013.10.22 i 2014.05.30, que citen la sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem del 2015.12.10, que va atorgar l'estatut de refugiada, i en conseqüència, el dret d'asil, a una refugiada siriana. El primer d'ells diu el següent en relació a la protecció internacional de les persones que fugen de la República Àrab de Síria: “La generalització de les hostilitats armades i l'ampliació dels fronts de batalla que abasten a tot el territori nacional i que afecten a la població civil que pateix una absoluta desprotecció, ha originat la fugida d'un gran nombre de ciutadans d'aquest país, així com de residents d'altres nacionalitats, que s'ha d'entendre com un moviment de refugiats”.

La Convenció de Ginebra de 1951 i el Protocol complementari de Nova York de 1967 regulen per primera vegada en la comunitat internacional l'Estatut dels Refugiats. És important destacar el concepte de refugiat: qui “a causa de fundats temors de ser perseguit per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques es troba fora del país de la seva nacionalitat i no pot o, a causa de aquests temors, no vol acollir-se a la protecció d'aquest país”.

Aquests “actes de persecució”, que s'estan produint de forma massiva en molts dels estats, i particularment a Síria, d'on fugen els refugiats, estan descrits en la Directiva 2004/83, de 24/4/1983:

1. Ser prou greus per la seva naturalesa o caràcter reiterat com per constituir una violació greu dels drets humans fonamentals.

2. Actes de violència física o psíquica, inclosos els de violència sexual, mesures discriminatòries en si mateixes o que s'apliquin de manera discriminatòria, processaments o penes desproporcionades o discriminatòries, denegació de tutela judicial de la qual es derivin penes desproporcionades o discriminatòries, processaments o penes per la negativa a complir el servei militar o actes de naturalesa sexual que afectin adults o nens.

En relació a aquesta Convenció és de destacar especialment l'article 33: “Cap Estat contractant podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera a un refugiat a les fronteres de territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causes de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o opinions polítiques”, precepte que resulta, com després veurem, particularment violat per l'Acord de la UE amb Turquia.

En primer lloc, és una dada evident que, des de l'inici de la guerra civil a Síria el 2011, va començar l'afluència de multitud de persones i famílies a les fronteres europees i, en particular, a Grècia i Itàlia. Malgrat això, la UE no va aplicar immediatament, com estava especialment obligat, la Directiva 2001/55/CE, de 20 de juliol, sobre “normes mínimes per a la concessió temporal en cas d'afluència massiva de persones desplaçades”. L'esmentada directiva planteja “dispositius excepcionals” per garantir a aquestes persones una protecció tan “immediata” com “temporal”.

Especialment, als que fugissin de zones de “conflicte armat o de violència permanent” com, amb absoluta certesa, era el cas plantejat. O respecte dels que “hagin estat o estiguin en perill greu de veure exposades a una violació sistemàtica i generalitzada dels drets humans”. La passivitat de la UE des de 2011 davant d'una realitat tan evident com greu dels que esperaven i necessitaven una altra resposta dels anomenats demòcrates és d'una gravíssima irresponsabilitat.

Però hi ha quelcom més greu. Al setembre de 2015 es van aprovar pel Consell Europeu dues decisions. La primera, la 2015/1523, del 14 d'aquest mes. La segona, la 2015/1601 del 22 del mateix mes. Totes dues s'adopten amb el propòsit d'abordar “la situació d'emergència caracteritzada per una afluència sobtada de nacionals de tercers països” a Grècia i Itàlia. En la primera d'elles es fa constar “la recent situació de crisi de la Mediterrània” i el reconeixement de “fluxos migratoris excepcionals”, que es reflecteixen en les següents dades. En 2014, “més de 170.000 immigrants van arribar a Itàlia de forma irregular” amb un augment del 277% respecte al 2013. A Grècia van arribar “més de 50.000 immigrants irregulars”, amb un augment del 153% respecte a 2013. Per afrontar aquesta situació es decideix la “reubicació” en altres estats dels sol·licitants de protecció internacional, especialment dels més “vulnerables”.

A la segona d'aquestes decisions s'adopten decisions similars sobre una realitat que s'ha agreujat considerablement. La finalitat de la segona decisió és, igualment, procedir a la “reubicació” dels nacionals de tercers països en altres estats de la UE. Entre les raons que s'exposen per prendre aquestes mesures se citen, entre d'altres, que a Grècia, el 2015 “van arribar més de 211.000 migrants irregulars” i que des del començament de 2015 havien arribat a Itàlia “de manera irregular uns 116.000 migrants”. Més enllà de les particularitats d'aquesta decisió, com l'enfortiment de l'Oficina Europea de Suport a l'Asil (EASO) o l'aprovació del programa “Solidaritat i gestió dels fluxos migratoris” (SOLID) es fa constar una dada tan essencial com obertament incomplerta que és la seva vigència fins al 2017.09.26.

L'objectiu de les decisions, com s'ha dit, era, en la primera d'elles, la reubicació de 40.000 sol·licitants de protecció internacional i, en la segona, de 120.000 sol·licitants que es trobaven a Itàlia i Grècia entre d'altres Estats de la Unió. Mesura que es diu s'adoptarà “com a màxim el 2016.09.26”, llevat d'algunes excepcions, procedint-se a la reubicació “el més ràpidament possible” i, en qualsevol cas, “en un termini no superior a dos mesos”, que podia prorrogar-se fins a dues setmanes més. Aquestes decisions, pràcticament, no s'han complert.

L'Acord amb Turquia, que, fraudulentament, evita referir-se als “refugiats”, amuntegats, com estaven, massivament en les fronteres europees, marca la fi dels objectius perseguits per aquelles decisions. En el seu lloc, es decideix que “tots els nous migrants irregulars que creuin des de Turquia a les illes gregues a partir del 20 de març del 2016 es tornaran a Turquia”. I afegeix, en termes realment ofensius per als refugiats, que ho fan per “posar fi al sofriment humà i restablir l'ordre públic”.

A quin “ordre públic” es refereixen? L'únic “ordre públic” alterat ha estat el provocat a través d'actuacions, tan violentes com delictives, per les policies europees i els grups d'extrema dreta contra els refugiats a les fronteres internes de la UE .. Això si, per obtenir la col·laboració d'un Estat tan violent com el turc es “compra” aquesta col·laboració amb 6.000 milions d'euros i la seva futura incorporació a la UE.

L'acord viola obertament les normes comunitàries de la Carta de Drets Fonamentals i del Tractat de Funcionament de la UE que protegeixen, sense pal·liatius, el dret d'asil, i prohibeixen les expulsions col·lectives. Tot això expressa una UE que ha oblidat els seus principis democràtics i solidaris. Ara és, sobretot, un instrument del gran capital on no tenen cabuda els més febles si, a més, no són “europeus”. Dramàtic.