El renéixer del teatre Arnau, quan la pressió del carrer ressona a l'Ajuntament

Divendres al matí a Barcelona. L'avinguda dels teatres, el Paral·lel, es lleva com fa ja més de vint anys, amb el teatre Arnau tancat i ruïnós, oblidat sota una espessa arbreda a la plaça Raquel Meller. Precisament el nom de la plaça correspon a una artista que, anys enrere, el 1911, omplia de glòria l'escenari a cop de cobla. Eren altres temps i avui, vingut a menys després d'anys en desús, es debat entre caure definitivament o sobreviure gràcies a l'alè dels seus infatigables veïns. Per sorpresa de tots, el dia ha començat amb un graffiti enorme a la part inferior del teatre. I el lema no podia ser un altre: 'Recuperem el teatre Arnau per al veïnat'.

El mural podrà semblar un detall menor, però darrere d'aquesta pintura, es resumeix un any d'incansable lluita. Veïns, historiadors, entitats culturals i activistes de diferents procedències sumen múltiples reivindicacions per fer del teatre, al llindar de la ruïna, un “espai viu que albergui la cultura comunitària dels barris colindants” -El Raval, Sant Antoni i Poble-sec- i que sigui gestionat pels mateixos veïns. “El primer que volem és que l'Ajuntament assumeixi la seva rehabilitació, i que ho faci com més aviat millor perquè la teulada està molt deteriorada”, explica Marc Serra, portaveu de la plataforma Som Paral·lel.

Més enllà de la pressió del carrer, la clau de l'assumpte podria estar en el canvi de color del consistori. L'anterior govern, amb el convergent Xavier Trias al capdavant, va xifrar en 10 milions d'euros la rehabilitació de l'edifici. Una elevada xifra que li va servir d'escut per evitar la reforma, que sempre es va condicionar a l'aparició d'un privat. Per contra, l'equip de Barcelona en comú, que va imprimir una campanya electoral duríssima contra CiU per la reforma “de cara al turisme” del Paral·lel, estudia altres quantitats i contempla, d'una banda, assumir la rehabilitació; i de l'altra, donar un paper protagonista al projecte veïnal. Això sí, “si hi ha coresponsabilitat”.

Així ens ho explica, encara amb prudència, la nova regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, fins fa poc una activista més. Quan Pin parla de “coresponsabilitat”, posa l'exemple de Can Batlló, recinte fabril de la barriada veïna de la Bordeta, on l'autogestió veïnal porta el pes principal de l'equipament. “Estem tancant una reunió com a Districte i amb Cultura a finals de juliol per abordar el tema, estudiar l'estat real de l'edifici i respondre al procés participatiu que lideren els veïns i entitats i que volem que sigui el més ampli possible”. Per la seva banda, Serra, demana al nou consistori que comptin amb les entitats i veïns per pressupostar el projecte de rehabilitació, que sospiten -tant Serra com Pin- que podria estar sensiblement per sota dels 10 milions que estimava CiU.

“Creiem que és una bona oportunitat per recórrer a l'economia cooperativa i donar feina a gent a l'atur”, proposa l'activista, que suggereix aportar l'experiència de Ateneu d'Oficis, un espai on es difonen i treballen els oficis més castigats després de la crisi . A més de l'empenta de Som Paral·lel, hi ha dos historiadors que des dels temps de l’alcalde Hereu insisteixen en la recuperació del teatre. Toni Oller i Enric H. March, impulsors de la veterana plataforma Salvem l'Arnau, posen l'accent no només en l'oferta artística de l'edifici, sinó en la seva funció de rescatar la memòria històrica de l'avinguda.

De fet, en paraules d'un altre historiador, Ferran Aisa, estudiós del moviment llibertari: “Aquest és un eix amb passat obrer, era una avinguda d'acollida de la gent humil, el contrapunt a la Barcelona burgesa, escenari de les disciplines artístiques populars”. Un passat popular que per a Oller i March hauria de ser un dels eixos de l'Arnau del futur. “La cobla, la pantomima, el circ o la revista serien alguns exemples amb els quals es podria configurar la futura oferta de l'Arnau”, apunta Oller, mentre que March afegeix: “L'Arnau seria l'espai ideal per donar forma al museu de la història i la interpretació del Paral·lel, amb material aportat per entitats i els veïns”.

I és que la història de l'Arnau és la del patrimoni oblidat. De l'arquitectura d'època en desús i, en conseqüència, en deteriorament. La mateixa que corre un altre emblemàtic edifici, el Palau de la Premsa, en un altre punt del barri del Poble-sec i que els veïns també volen recuperar. “Cal tenir en compte que aquesta zona de Barcelona no té equipaments culturals i socials, i abans de construir res de nou volem que es recuperin edificis que ja són part del barri”, argumenta Josep Guzmán, president de la Coordinadora d'Entitats del Poble- sec, que apunta a un centre de joves o per a gent gran al Palau de la Premsa, que el 1929 va albergar als periodistes que van cobrir l'Exposició Universal de Barcelona.

L'Arnau, una oportunitat d'or per mesurar la força de la nova política

La campanya electoral de Barcelona a Comú va ser especialment crítica amb la reforma de l'avinguda del Paral·lel. I, de fet, es van teixir molts ponts de diàleg entre els membres de la candidatura de Colau i els mateixos veïns i activistes que perseguien un Paral·lel més ciutadà. Fins al punt que l’aleshores govern de CiU atacava les mobilitzacions veïnals per ser militants encoberts de BComú, com explicava en aquesta entrevista Antoni Vives, un dels homes fort de Trias, avui a l’oposició.

Per a l'equip de l'avui alcaldessa, la remodelació responia únicament a interessos turístics i denunciaven que l'avinguda es convertís en una passarel·la per on desfilaven els creueristes que arribaven al Port de Barcelona. Una estratègia del govern de Trias que, segons BComú, precisava de rutes alternatives a la saturada Rambla i de connectar el Port amb altres punts estratègics de la ciutat, com el centre de negocis de la Fira de Barcelona o el pulmó verd de Montjuïc. Sent el Paral·lel l’eix vertebrador que calia transformar.

Ara, l'Arnau que abans era objecte de mobilització per a BComú avui és pràcticament una responsabilitat del govern de Colau i del districte de Pin. I, sobretot, ningú entendria que després de les promeses electorals l'Arnau acabés en paper mullat. “Sense dubte, l'Ajuntament té ara l'oportunitat de demostrar-nos que no actuen igual que els governs conservadors que els han precedit”, etziba Serra. “Entenem que les finestres de l'Ajuntament ara estan obertes i que, per fi, poden entrar les veus del carrer”, afegeix March.

La història de l'Arnau també és una història de despropòsits polítics. Governs socialistes van contemplar el deteriorament del teatre durant anys, tancat des de 1994, fins que a finals de 2011, l'alcalde Jordi Hereu va pagar dos milions d'euros a Església Evangèlica Xina per recuperar la propietat de l'edifici. No obstant això, mai hi va haver un projecte darrere d'aquesta recuperació i el teatre va seguir caient. Durant els últims anys, sota el mandat de CiU, període que ha servit per segellar la reforma del Paral·lel, l'Arnau ha seguit sent l'assignatura pendent. Malgrat ser de gestió municipal, el tinent d'alcalde de Cultura, Jaume Ciurana, va descartar la possibilitat d'assumir la rehabilitació del teatre i es va encomanar a un inversor privat, que mai arribaria.

Ara, l'alcaldessa Ada Colau i el seu equip saben que tenen una gran oportunitat per fer el que cap govern va fer abans i, demostrar, de passada, que sí es pot, però no es volia.