eldiario.es

Menú

Quan ens vam enamorar de la política

- PUBLICIDAD -

De segur que la majoria de vosaltres esteu farts del vodevil parlamentari de la investidura i horroritzats amb l’amenaça electoral nadalenca. Vau veure de passada l’últim debat i vau patir un altre déjà vu que us va sumir encara més en l’apatia. Teniu la convicció que no es pot deixar governar el PP –“Pedro, sigues fort”–, però veieu quasi impossible formar una majoria alternativa que, amb la participació de Ciutadans, seria la crònica d’un desencant anunciat. I en unes terceres eleccions, la cosa pinta encara pitjor. Us sentiu decebuts, desmotivats i desinteressats per la política. No esteu sols, en som milions.

Va haver-hi una època gens llunyana que les coses eren completament distintes. Un temps en què ens apassionava la política, quan pensàvem que podríem canviar-ho tot, o almenys intentar-ho. A les places i en les xarxes, en les assemblees i als platós de televisió, bullia l’esperança de fer realitat els nostres somnis. El 15M exigia una reforma democràtica de la llei electoral, el dret a un habitatge digne, una educació i una sanitat públiques, la nacionalització de la banca i una reforma fiscal progressiva, l’estricta separació entre Església i Estat, la reducció de la despesa militar i la derogació la llei d’estrangeria, l’eliminació dels privilegis i les portes giratòries… Cap de les propostes no era nova; la novetat raïa en el fet que ja no eren minoritàries. Semblava que el vell talp de la història eixia una altra vegada a la superfície, que si un altre món no, almenys un altre país era possible.

Hui, tanmateix, sembla que la nova política i la vella esquerra només es plantegen –com a possibilitat real, que no certa– impedir que Rajoy continue sent president, derogar les lleis més dures del PP i prendre mesures per a regenerar el funcionament de les institucions. Neutralitzada l’ofensiva electoral, tornada a l’estratègia defensiva. Esperant de temps millors, es tracta de conservar almenys les poques coses bones que queden del pacte social del segle passat. S’ix a empatar i així es continua perdent el partit. Ja no es reivindica la transformació social, sinó simplement la decència. Es devaluen els nostres somnis i així la gent deixa de somiar amb nosaltres. L’audàcia era contagiosa; la resignació també ho és.

Com podem afrontar personal i col·lectivament aquest canvi de fase? Un bon exercici seria recordar què ens va fer enamorar-nos de la política: quins ideals, quines causes, quins projectes. De segur que cap de nosaltres ens vam enganxar a açò per les votacions en el Congrés ni per a aconseguir que la dreta canviara de candidat; volíem el repartiment de l’ocupació, la taxa Tobin, la renda bàsica, el 0,7%, la igualtat real de totes les persones, la llibertat dels pobles, la pau i la justícia al món. No ens vam fer d’esquerres veient tertúlies, sinó buscant els llibres i les revistes que ens obrien horitzons intel·lectuals, escoltant companys amb més experiència i coneixent de primera mà els problemes socials.

Si el cel ha d’esperar, preparem-nos bé per al pròxim assalt. Deixem de córrer en cercle, lliguem-nos les botes i tracem una ruta nova. Per a fer-ho, haurem de seguir el consell de Gramsci: instruir-nos, perquè hi necessitarem tota la nostra intel·ligència; commoure’ns, perquè hi necessitarem tot el nostre entusiasme; i organitzar-nos, perquè hi necessitarem tota la nostra força. Ens toca tornar a llegir, a pensar, a debatre, a aprendre, a compartir i a lluitar.

Perquè hi haurà un dia que no podrem mes i llavors ho podrem tot” (Vicent Andrés Estellés)

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha