eldiario.es

Menú

Ernest Lluch, que esteu en el cel

Com actuaria l'autor de 'Les Espanyes vençudes del segle XVIII' davant el conflicte desencadenat per la convocatòria unilateral d'un referèndum d'independència a Catalunya?

- PUBLICIDAD -
Ernest Lluch.

Ernest Lluch.

Afortunadament és ja cosa del passat. Els terroristes d'ETA no sols van matar policies, guàrdies civils, autoritats de l'Estat, regidors del PP i del PSOE o gent perfectament anònima. Van assassinar, almenys, tres valencians de relleu cívic i intel·lectual: el catedràtic de Dret Mercantil Manuel Broseta, l'expresident del Tribunal Constitucional Francisco Tomás y Valiente i l'exministre socialista Ernest Lluch, que era català i també valencià, perquè no solament va viure uns anys a València i va ser professor de la seua universitat sinó que ací va militar en política, va escriure un llibre important titulat La via valenciana i hi va mantenir amistats i complicitats.

Tomás y Valiente va contribuir decisivament a configurar l'estructura institucional de les autonomies en una orientació federalista, una estructura en evolució basada en “la unitat i la complexitat de l'Estat” a partir de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), amb la qual el Govern central va intentar sense èxit atribuir-se la possibilitat de limitar els estatuts d'autonomia mitjançant una norma estatal. Va ser el seu un Alt Tribunal amb sentit d'Estat, però també de la modernitat i de la història, molt allunyat del que tombaria després l'Estatut de Catalunya el 2010, tan manipulat.

Al seu torn, la d'Ernest Lluch, que paradoxalment va dimitir el 1981 com a portaveu del PSC en el Congrés precisament perquè es va negar, encara sota l'impacte de l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer, a presentar les esmenes del seu partit a la LOAPA, va ser una veu fonamental a favor d'una concepció plural de l'Estat.

Els socialistes espanyols recorden sovint Lluch com el ministre de la llei que universalitzà el sistema sanitari. Només els catalans i valencians el recorden també com un polític federalista. Catedràtic d'Història de les Doctrines Econòmiques, sempre va defensar la descentralització d'inspiració austrohongaresa enfront del centralisme borbònic. El seu llibre Les Espanyes vençudes del segle XVIII plantejava, en paraules del seu amic Miguel Herrero de Miñón -una altra rara avis en aquest cas en les files de la dreta-, una visió històrica apassionant de “la politerritorialitat espanyola”.

Lluch defensava un “constitucionalisme útil” que sobre el motle institucional de les autonomies dotara l'Estat d'un contingut federal avançat en el seu funcionament. Però sobretot defensava el diàleg, la negociació, el pacte, la política. Per això el van matar. ETA el va eliminar de dos tirs a Barcelona un dia de novembre de l'any 2000 perquè s'havia compromès activament en la defensa d'una via de diàleg per a acabar amb la violència i aconseguir la pau al País Basc.

Cadascú té els seus referents i de vegades em pregunte com reaccionarien intel·lectuals com Joan Fuster o Ernest Lluch davant el conflicte desencadenat a Catalunya per la convocatòria unilateral d'un referèndum d'independència. Tendisc a pensar que l'autor de Nosaltres, els valencians, encara que compromès clarament amb la causa catalana i independentista, es mostraria escèptic sobre la possibilitat de doblegar el poder estatal mitjançant la desobediència institucional i advertiria amb desgana sobre els efectes nocius que impliquen les grans frustracions col·lectives.

Fuster coneixia bé el rerefons intel·lectual en el qual es basen les reaccions ideològiques no només davant de l'independentisme català sinó davant de la mera possibilitat de reconèixer que hi ha subjectes nacionals diferents dins de l'Estat, uns subjectes nacionals que han incomodat històricament la tasca de construcció d'una identitat espanyola unitària a la qual tant d'esforç van dedicar figures com Ortega, Américo Castro, Madariaga o Claudio Sánchez Albornoz. El llibre de Fuster Contra Unanumo y los demás conté una brillant crítica d'aqueixes postures marcades pel malestar nacionalista espanyol i l'essencialisme identitari. Potser avui escriuria l'assagista valencià un altre llibre titulat Contra Savater y los demás, salvant això sí les enormes distàncies i en un to necessàriament més càustic i feridor, vist l'espectacle d'una tropa intel·lectual i periodística que, amb articles d'opinió i manifestos, s'està cobrint de glòria.

Més proper a un Vicens Vives, un Pierre Vilar o un Josep Fontana, estic segur que Ernest Lluch no s'hauria conformat, davant esdeveniments com els que es viuen a Catalunya, amb expressar la seua opinió o polemitzar sobre la situació. Tenia un xip activista que li impedia quedar-se impassible davant esquinçaments polítics amb arestes que haurien portat uns altres a inhibir-se per a no acabar danyats, o morts com va ser el seu cas. Era conscient que les receptes rotundes i irreversibles, inclosa la independència, no solen servir per a afrontar els problemes complexos. Entre altres coses, perquè sovint és bo no pretendre tancar els conflictes que afecten configuracions político-institucionals si el mètode per a fer-ho resulta massa traumàtic.

“Bé podria parlar-se d'una Espanya inacabada. D'un projecte col·lectiu de convivència perfectible entès com un procés”, sosté Joan Romero en un llibre amb aqueix títol. Romero, com ho era Lluch, és partidari de conjugar en plural el nom d'Espanya, aqueixa “nació de nacions” que amb prou faenes acaba d'assumir el que va ser el seu partit, i de donar passos endavant.

Des dels cels imaginaris de la història, és molt probable que Lluch ens recomanara començar per un reconeixement, el de Catalunya i la seua condició nacional, el d'un problema que tan malament poden resoldre la ruptura com l'immobilisme, el d'una reivindicació col·lectiva que no pot amagar-se, com si no existira, sota l'estora de la Constitució i el règim general de les comunitats autònomes. La seua era una veu, la del catalanisme no independentista, que més que mai es nota a faltar quan els temps esdevenen confusos.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha