Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Israel se prepara para una ofensiva en Rafah mientras el mundo mira a Irán
EH Bildu, una coalición que crece más allá de Sortu y del pasado de ETA
Opinión - Pedir perdón y que resulte sincero. Por Esther Palomera

Com passar-ho bé fent cultura i estudiant-la

Mercè Ibarz i Francesc Pérez Moragon durant la presentació en la Fira del Llibre de València..

Adolf Beltran

València —

“És un llibre feliç”, va començar per indicar Mercè Ibarz (Saidí, Osca, 1954), periodista y assagista cultural i també narradora, en presentar L'amic de la Finca Roja (Tusquets) dissabte 29 de maig en la Fira del Llibre de València. Ho va fer després d'advertir que el seu no és un text sobre Carlos Pérez (València, 1947-2013), a qui fa al·lusió el títol, sinó un recull de reflexions diverses en el qual fa servir la memòria d'aquell imaginatiu i entusiasta animador cultural ja desaparegut, com “un fil conductor molt suau” que li ha permés “organitzar el material gairebé com una novel·la”.

Efectivament, el llibre comença i acaba en la Finca Roja de València, on vivia Carlos Pérez, el record del qual sura per les seues pàgines amb una total llibertat. La mateixa llibertat que, tal com va assenyalar Francesc Pérez Moragon en l'acte de presentació, converteix el treball d'Ibarz en una “concentració de sensacions, vivències i indagacions relacionades amb les arts plàstiques i el cinema”.

L'interés permanent per les avantguardes històriques de Carlos Pérez, -que va deixar la seua emprempta en museus com l'IVAM, el Reina Sofia o el Muvim, a més de revistes com Lars, un grapat de llibres inclassificables i nombroses exposicions-, explica en bona mesura la sintonia amb Ibarz, que en L'amic de la Finca Roja s'acosta a Torres-Garcia o Salvat-Papasseit, a les pintures de Mercè Rodoreda o les de l'Equip Crònica, a la novel·la de Joan Sales, al cinema de Buñuel o a l'obra de Blasco Ibáñez, tot passant per Dalí, Duchamp, Michaux, Cendrars... i una llarguíssima nòmina de referències.

“El que recordo és la seva extraordinària alegria de treballar, de viure, que et podia arribar a superar”, va insistir Ibarz en una presentació en què la manera com Carlos Pérez feia servir la seua imaginació i la seua memòria portentosa va donar peu a recordar com els que col·laboraven amb ell “reien molt” perquè tenia la fòrmula de “passar-ho bé amb la història de la cultura, o més que de la cultura de l'art”.

Una característica que es fonamentava en la incitació a explorar nous territoris sempre presidida per una qualitat de l'activitat de l'avantugarda moderna, la del treball col·lectiu. “Eren grups d'amics que treballaven junts”, va apuntr l'autora de L'amic de la Finca Roja sobre els avantguardistes. I va afegir com a exemple que Picasso segurament hauria acabant essent Picasso sense Els Quatre Gats a Barcelona o els seus amics de París, “però no el mateix Picasso”.

Tot el llibre de Mercè Ibarz és una aproximació amena i intel·ligent a aquest tipus de qüestions, les influències, les condicions materiales, les relacions humanes i institucionals, que van fer possibles les obres que uns creadors amb talent han aportat a la història de la cultura i a la modernitat.

Etiquetas
stats